«No sabíem…»

gestió pandèmia donald trump

Foto: Andrea Hanks

Com podem descriure un país en el qual, tres mesos després del començament de la crisi de la COVID-19, el president anuncia que els centres per al control i la prevenció de malalties recomanen l’ús de màscares a la població però afirma que ell no ho farà? El mateix dia, el governador de l’estat en el qual estan situats aquests centres diu que «no sabíem» que la gent podia tenir el virus de manera asimptomàtica. Si qualsevol que haja vist les notícies dels EUA almenys una hora coneix els aspectes bàsics del coronavirus, perquè la cobertura és contínua, com pot un governador al·legar aquesta ignorància?

El problema amb la gestió de la COVID-19 als Estats Units ha estat més polític que sanitari. Si les decisions les hagueren preses els experts mèdics i sanitaris en lloc dels polítics, hauríem après de la manera com s’ha abordat la pandèmia en altres països, abans que els EUA es convertiren en l’epicentre. És cert que s’ignoraven moltes dades sobre el virus, però aquesta falta d’informació no va ser el factor clau que va portar els EUA a gestionar la crisi d’una manera tan terrible. A més de la naturalesa considerablement individualista de la seua cultura, la volàtil situació política actual va contribuir de múltiples formes a la propagació del virus. Quan el president d’un país diu que «no sabia» i pensava que «la majoria de la gent no sabia» que la grip mata, què es pot esperar en la seua gestió d’una pandèmia? L’oposició demòcrata al president no ha respost amb la contundència necessària a la crisi per por d’allunyar-se encara més dels votants en les pròximes eleccions presidencials. Per raons que continuen sent un misteri, els partidaris de l’actual president continuen secundant-lo malgrat la seua mediocre gestió en aquesta crisi.

A més de la volàtil situació política dels EUA, altres factors històrics i culturals han influït en la nostra pobra resposta a la crisi. Molts ciutadans nord-americans no volen que els diguen què han de fer. Això no és exclusiu dels EUA, però per a nosaltres és un factor clau. El sistema de govern es basa més en el control estatal que en el federal. El govern nord-americà no està configurat per a ordenar un confinament a escala nacional. Els ciutadans estem molt acostumats a aconseguir el que volem i no haver de prescindir de res. La naturalesa d’una economia tan capitalista com la nostra també és antitètica a la mena d’accions que donarien prioritat a la salut sobre el mercat de valors.

«S’ha investigat molt sobre com es presenta aquesta crisi en els mitjans, però molt poc sobre com utilitzar estratègies comunicatives per a convèncer la gent de la importància de quedar-se a casa»

S’ha qualificat aquesta crisi de ser «la gran igualadora », però no ho és. Està colpejant molt més els pobres, les minories i els discapacitats que els privilegiats. Els EUA estaven molt mal preparats per a qualsevol crisi sanitària; no pensàvem que aquesta mena de coses pogueren afectar-nos. Els escassos recursos disponibles no estan a l’abast d’aquells que els necessiten. La nostra falta de sanitat universal continua fent-nos mal. Les persones que amb major probabilitat es vegen afectades econòmicament són també les menys privilegiades.

Com a editora d’una de les principals revistes de comunicació sanitària del món, Health Communication, m’ha sorprès la falta d’investigació sobre pandèmies. S’ha investigat molt sobre com es presenta aquesta crisi en els mitjans, però molt poc sobre com utilitzar estratègies comunicatives per a convèncer la gent de la importància de quedar-se a casa. Fa uns anys vaig formar part d’un grup de treball de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) dissenyat per a desenvolupar estratègies comunicatives per a les crisis sanitàries. El grup es va formar perquè l’OMS no disposava de recomanacions basades en dades! Totes les estratègies eren anecdòtiques i es basaven en l’experiència en lloc de basar-se en la investigació. Si mirem el món avui dia, continuem sense observar que es pose en marxa una comunicació estratègica per a canviar el comportament respecte a la COVID-19. Hi ha teoria i investigació que podem utilitzar, però veig que s’està aplicant poc en aquesta crisi mundial.

© Mètode 2020 - 105. Estàndards - Volum 2 (2020)

Professora emèrita de Comunicació en la Universitat de Dayton (EUA). Les seues investigacions se centren en la comunicació sanitària i el gènere, l’ètica, la interacció entre metges i pacients i la superació del dol. Dirigeix la revista Health Communication des de fa quasi 35 anys i ha estat autora i editora de nombrosos llibres i articles, entre els quals les tres edicions de The Routledge Handbook of Health Communication i els tres volums de l’Encyclopedia of Health Communication publicada per SAGE.