«Ha arribat el moment de passar pàgina de les malalties infeccioses. Pràcticament hem eliminat la infecció als Estats Units.» Aquestes paraules tan optimistes van ser adreçades el 1966 a l’Assemblea de les Nacions Unides pel surgeon general (equivalent a ministre de Sanitat) dels EUA, William H. Stewart. Com a conseqüència, durant un llarg període de temps, la recerca sobre malalties infeccioses va veure disminuïts significativament els seus recursos. Stewart suposava –juntament amb molts altres optimistes– que els antibiòtics havien guanyat la batalla definitiva als microbis patògens.
Va ser un error greu. Els microbis tenen molts mecanismes pels quals es fan resistents als antibiòtics. I poden passar aquesta capacitat a molts altres microbis, encara que estiguin molt allunyats filogenèticament. A més, en les últimes dècades s’han posat de manifest microbis patògens que no havien estat identificats abans: el virus de la sida, el virus Ebola, el virus de les febres Lassa, el virus de la SARS (síndrome respiratòria aguda severa), els prions, el bacteri Helicobacter pylori (responsable de l’úlcera gastroduodenal) o diversos brots d’infeccions produïts per un bacteri que viu en el nostre cos: l’arxiconegut Escherichia coli.
Les infeccions bacterianes són encara responsables del 25% de les morts en el món, i aquesta quantitat sembla que podria augmentar per l’aparició de microbis patògens «nous», o de «vells» amb sistemes de virulència renovats per soques resistents als antibiòtics. Aquest és el cas de l’E. coli O104:H4 responsable del brot a Alemanya el juny de 2011, amb 3.469 afectats, dels quals 852 van desenvolupar una síndrome urèmica hemolítica i 50 persones van morir. Encara que no se sap del cert, l’origen del brot infecciós sembla que eren els brots germinats de fenigrec (Trigonalla foenum-graecum, una lleguminosa), procedents d’una granja d’Egipte. Per descomptat, l’acusació de les autoritats alemanyes als cogombres espanyols no solament va ser prematura, sinó també infundada.
«Les infeccions bacterianes són encara responsables del 25% de les morts en el món, i aquest nombre sembla que podria augmentar per l’aparició de microbis patògens nous, o de vells amb sistemes de virulència renovats»
El bacteri E. coli és un integrant habitual de la microbiota intestinal dels humans i altres animals. La majoria de les soques són innòcues, però algunes són agents causants de zoonosi (on el vector de transmissió de la malaltia infecciosa cap als humans són els animals, bé silvestres, bé de granja), o poden contaminar l’aigua i els aliments i causar malalties greus, com va succeir en «la crisi del cogombre». Es coneixen cinc tipus d’E. coli patògens intestinals: E. coli enteropatogen (ECEP), E. coli enteroinvasiu (ECEI), E. coli enterotoxigen (ECET), E. coli verotoxigen, o productor de toxina Shiga (ECVT/ECTS), i E. coli enteroagregatiu (ECEA). L’E. coli ECVT/ECTS més conegut és E. coli O157:H7 (O i H indiquen dos antígens de la superfície del bacteri: O correspon al lipopolisacàrid de la membrana externa; H correspon als flagels; els nombres corresponen a diferents tipus del mateix antigen). La infecció pel serotip O157:H7 va ser reconeguda per primera vegada el 1982 als EUA en dos brots de colitis hemorràgica que van afectar 47 persones que van menjar hamburgueses en restaurants de la mateixa cadena. El brot més greu provocat per l’O157:H7 es va produir el juliol de 1996 al Japó, a les ciutats d’Hiroshima i Oakayama. El brot va afectar unes 5.000 persones, 1.000 de les quals van ser hospitalitzades i almenys dotze van morir. La majoria dels afectats van ser nens d’escoles elementals, a causa de la ingestió de brots de rave.
La soca del brot «alemany» de 2011 (E. coli O104:H4) és molt rara i hipervirulenta. És originàriament un E. coli enteroagregatiu, però se li ha insertat un pròfag en el cromosoma del bacteri. El pròfag codifica la toxina Shiga 2, responsable de la síndrome urèmica hemolítica, conté a més un conjunt d’altres gens de virulència i de resistència a diferents antibiòtics. Per tant, no solament és molt virulenta sinó també difícil de tractar amb antibiòtics.
No solament els aliments o l’aigua poden transportar bacteris patògens. Un cas ben curiós va ocórrer el febrer de 1996 a Denver (Colorado). Els primers 20 pacients examinats en un brot de malaltia gastrointestinal presentaven en les femtes el bacteri Salmonella enterica. L’aparició sobtada de tants casos coincidents va fer pensar que tots tenien un origen comú alimentari. Les autoritats sanitàries van preguntar als afectats on havien comprat els aliments o on havien menjat els dies previs a l’aparició dels símptomes. En les respostes dels malalts no hi havia cap coincidència. Mentrestant, el nombre d’afectats continuava augmentant. Quin era l’origen del brot? Es va tornar a sol·licitar als afectats que expliquessin què havien fet abans de patir la malaltia. I per fi, es va trobar una coincidència, encara que inesperada. Tots els pacients havien estat recentment en el zoo de la ciutat i havien visitat la gran atracció de la temporada: el gran drac de Komodo. Com alguns altres rèptils, el drac de Komodo és portador de Salmonella, un bacteri absent en els humans sans. Un examen detallat va trobar S. enterica en les potes del drac, en altres superfícies del seu cos i en el jaç. Al voltant de la zona del drac hi havia una barrera de fusta. L’animal, potser per respondre a la gran atracció que despertava, de tant en tant s’enfilava o posava les potes en la fusta, contaminant-la amb Salmonella. Els visitants s’infectaven en posar les mans en la barrera i posteriorment en tocar-se la boca amb les mans brutes contaminades. Un cop conegut l’origen, es va posar una mampara de vidre per davant de la barrera del pobre drac; i ja no es van detectar més casos. Però, fins trobar-ne la causa, es van confirmar 65 afectats, i alguns d’ells van haver de ser hospitalitzats.
Higiene personal, netedat de les instal·lacions i estris de cuina, cura a l’hora de preparar els aliments i, per què no dir-ho, precaucions en el contacte amb determinats animals són bons mitjans per mantenir-nos sans i evitar infeccions. Els microbis no es veuen, però les seves activitats sí que es fan notar, freqüentment pels seus efectes beneficiosos, però, en alguns casos, també pels efectes patogènics i fins i tot letals.
