Bona part de la comunitat científica sosté que els virus no tenen vida. La idea suscita un cert debat, que depén de la definició de vida que s'utilitze.

Les persones que es van contagiar del virus de la pòlio durant el franquisme lluiten per visibilitzar les seqüeles tardanes de la patologia, l'anomenada síndrome postpòlio.

Recordem la història de la doctora June Almeida, la primera persona que va fotografiar un coronavirus humà.

L'OMS ha fet recomanacions sobre com posar els noms a les malalties infeccioses per evitar els efectes estigmatitzants sobre països o comunitats.

Anàlisi de la relació històrica dels humans amb els virus per a entendre les reaccions a la pandèmia actual.

La nostra intel·ligència potser és l'únic recurs per a fer front a les malalties infeccioses emergents, com la pandèmia provocada pel SARS-CoV-2.

Encara que l’ús irresponsable i indiscriminat del medi natural per part de l’ésser humà podria ser una de les causes que hi ha darrere de la recent crisi del coronavirus, a les rates penades se’ls ha situat en la diana per exercir com a reservoris naturals de patògens zoonòtics.

Una epidèmia com la que malauradament hem viscut pot fer que isquen les pitjors pors. El cinema i la literatura han sabut emprar aquesta por per a construir guions on una epidèmia és el centre de la història o bé l’excusa al fons.

Potser el canvi climàtic no ens afectarà de forma tan sobtada com una epidèmia, però quan passi aquesta emergència seria un bon moment per revisar l’estratègia de comunicació per evitar la que ens caurà més endavant.

Adoptar una mirada evolutiva ajuda a explicar per què homes i dones reaccionen de manera diferent davant de determinades malalties infeccioses i a entendre (i combatre) les estratègies dels virus en la seua incessant carrera evolutiva per infectar-nos i propagar-se entre nosaltres.