En el meu article de Mètode dedicat al Darwin escriptor ja vaig plantejar la importància que té en la nostra societat la difusió de les idees científiques a través de la paraula escrita. Un plantejament de la literatura, certament, d’ordre més didàctic que no estètic. Amb tot, però, el repte de difondre ciència literàriament demana una habilitat en els recursos de la lletra, ja sigui en l’ordre persuasiu de la retòrica o bé –fins i tot– en el de les capacitats poètiques. No debades, la literatura científica representa el més noble intent de revelar el coneixement científic al neòfit, això és, de transmetre el poder de la ciència al públic general. I perquè aquest propòsit sigui efectiu, és a dir, perquè sigui creïble la transmissió d’aquest coneixement, per descomptat convé considerar aquell concepte aristotèlic que fonamenta la construcció de qualsevol edifici literari: la versemblança en l’exposició de dades i d’idees. És en aquest cas que la paraula obté la seva força primordial. Un fet que Darwin va saber intuir i que va crear escola: fer plausible allò inversemblant i acompanyar al lector àvid en la sempre difícil instrucció de l’esperit humà.
En aquest sentit, Jane Goodall, l’etòloga britànica especialista en ximpanzés, és un clar exponent d’ús de la literatura com a eina difusora del saber científic. N’hi ha prou amb començar a llegir un clàssic com In the shadow of man per adonar-nos fins a quin punt la peripècia –en un sentit homèric– serà el marc de referència de tot un seguit de descobriments que canviaran per sempre la intuïció que l’ésser humà té de la vida dels primats i, en conseqüència, la percepció que té de si mateix. Així doncs, Goodall ens guiarà per «una intricada selva que cobria la vall» –la reserva de Gombe, a la costa oriental del llac Tanganyika– i com un Dant –poeta– ens farà partícips del camí de les seves investigacions. És la seva una aventura científica, un viatge per la senda del saber. I ben conscient del poder de les paraules, troba en aquestes la mesura –no exempta d’una original subjectivitat– on plasmar la meravella que fa de la ciència –i de les seves descobertes– matèria literària i poètica.
Goodall –una destacada observadora– cerca amb afany d’etòloga fondre el rigor científic de la descripció dels fets amb aquelles emocions que ens integren en la trama de la història. Erudició i amenitat es complementen amb ofici. I per bé no hi ha una única voluntat d’estil que respongui a totes les necessitats, al capdavall, quina millor manera hi pot haver per fer entendre que primats –ximpanzés en aquest cas– i humans compartim tot un seguit de trets comuns més enllà de l’ADN? Una revolucionària conclusió a l’època que té un dels seus moments més lírics en la descripció que Goodall fa de la nostàlgia en un simi en el magnífic assaig de divulgació Through a window, on relata la commovedora mort de Flint –Goodall va trencar amb la convenció de posar un número a cada individu per passar a anomenar-los–, un ximpanzé mascle que s’abandona a la seva sort després de veure expirar Flo, la seva mare ja avançada en anys: «L’últim viatge que va fer […] fou per anar al mateix lloc on el cos de Flo va romandre després de mort […]. S’hi va quedar unes quantes hores, de vegades mirant les aigües fixament.»
No costa gens imaginar aquella rudimentària tenda de campanya plantada al cor d’Àfrica on ja la jove científica passava a màquina les notes dels seus quaderns de camp. Certament, a la llum tènue d’un quinqué en plena nit, es tracta d’una postal romàntica d’una època que mai més no tornarà: la de la investigadora, encara sense cap títol universitari, a la recerca de dades que confirmessin que l’estudi dels grans primats podia donar indicis sobre els hàbits dels primers homínids. Cinquanta-cinc anys de treball de camp en què Jane Goodall sempre ha estat fidel a la vocació de vehicular el seu llegat –i el d’en Louis Leakey– a través de la paraula escrita. Aquell pont entre l’experiència i el sentit que fa de la ciència una epopeia digna d’explicar per a fortuna de les ànimes que estimen la veritat.
