La vida és una novel·la

Vida i literatura, vet aquí dues de les moltes peculiaritats observables en aquesta banda de l’univers. Potser ens resultarà sorprenent, però aquests dos descomunals conjunts, el de tots els individus vivents i el de tots els llibres llegibles, difereixen en dos detalls:

1) Un individu viu és un llibre del qual, però, solament s’ha editat un exemplar.

2) Tots els individus vius són diferents, sí, però a diferència de les novel·les, es tracta de llibres escrits en un sol idioma!

El text irrepetible d’una novel·la (el Quixot per exemple) correspon al genoma inscrit en el DNA d’un individu concret (diguem-ne John Smith) Què és un individu viu sinó aquell conjunt de cèl·lules amb idèntic text genètic? Tot individu viu, com tota novel·la, solament és idèntic a si mateix, i això a pesar de certes realitats innegables com ara el concepte clònic o el concepte de plagi literari. Tots els individus d’una mateixa espècie biològica, com també les novel·les d’una mateixa biblioteca temàtica, comparteixen moltes coses: és el patrimoni genètic (del gat, de l’home,…); és el tema de la biblioteca (històrica, negra,…).

I dels grups d’individus a les parts d’un individu. Una novel·la es compon de frases (“En un lugar de la Mancha…”) i un ésser viu de caràcters biològics (cabells rossos, rulls,…), en què un caràcter té un cèlebre suport químic anomenat proteïna, que és, ni més ni menys, la molècula codificada pel no menys famós gen. I tot encaixa perquè els gens són, precisament, els elements que integren el genoma, l’equivalent de l’individu i de la novel·la. Una frase solament té sentit en el si d’un text. Les poques frases autònomes (o lliures de context) són aquelles que s’erigeixen en un text complet en si mateixes, com les frases fetes, els aforismes o les gregueries. No hi ha diccionaris de frases amb què confegir diferents textos. En tot cas, i per reforçar encara més l’argument, solament existeixen diccionaris del tipus dels de cites. Les proteïnes tampoc no existeixen fora de la matèria viva. No hi ha mines ni jaciments de proteïnes. El nombre de proteïnes distintes no té límit; el nombre de frases possibles és infinit. Sempre es podrà escriure un nou vers!

I seguim amb les parts de les parts, perquè les frases es construeixen amb paraules. Les paraules de la matèria viva són unes molècules denominades aminoàcids. Tot encaixa també aquí, perquè amb elles s’escriuen les proteïnes, és a dir, les frases químiques de la vida. I encaixa més que no sembla, perquè un aminoàcid es codifica genèticament amb uns elements anomenats codons (o triplets), precisament les unitats que quan es combinen donen lloc als gens. Una paraula no basta per escriure una novel·la mínimament seriosa, com tampoc no es pot dir que un aminoàcid estiga viu. Hi ha paraules químiques (vint aminoàcids), hi ha paraules en el diccionari de la Real Academia (unes vuitanta-cinc mil) i hi ha paraules genètiques (seixanta-quatre triplets possibles), però ja no hi ha paraules de rang biològic.

S’arriba així a l’element irreductibe amb què s’escriu una novel·la o un bocí de matèria viva: l’abecedari. Les paraules d’una novel·la s’escriuen amb un nombre variable de lletres elegibles entre les vint-i-vuit possibles de l’abecedari castellà; les paraules genètiques, els triplets, s’escriuen amb tres de les quatre molècules disponibles en l’alfabet genètic, les anomenades bases. Vint-i-vuit lletres serveixen per escriure (o traduir) totes les novel·les de tota la història de la literatura; quatre bases han bastat per compondre tots els individus que han viscut durant els darrers quatre mil milions d’anys al planeta. De fet, fa molt pocs segles que tots dos abecedaris s’han encreuat per fer possible que a un individu viu anomenat poeta li pegara per començar a escriure sobre les seues complexitats íntimes.

Jorge Wagensberg.
© Mètode 27, Tardor 2000. 

 
© Mètode 2013 - 27. Matèria en moviment - Tardor 2000

Professor del departament de Física Fonamental. Universitat de Barcelona.