Havia llegit diversos treballs de Mirko Grmek sobre epistemologia i fins i tot vaig intercanviar separates amb ell abans de trobar-lo per primera vegada en 1993 a la Maison Française d’Oxford. Ens hi va aplegar un seminari organitzat pel meu mentor, Alistair Crombie, sobre ecologia històrica de la ciència i la tecnologia, un concepte que Crombie havia inventat i que va servir Grmek –aleshores investigador a l’École Pratique des Hautes Études a París– per fer una anàlisi crítica de la historiografia sobre les malalties en l’antiguitat i proposar un nou concepte: el de patocenosi. La seua reflexió era més que oportuna, en uns anys on l’esclat de l’epidèmia global de sida havia trastocat conceptes, esquemes i perspectives de la historiografia sobre la malaltia. Aquell va ser segurament el simposi més productiu des del punt de vista conceptual de tots als quals he assistit mai.
Tanmateix, Grmek no va parlar de la sida, sinó de les malalties infeccioses a la Grècia antiga (i també vam raonar molt sobre la situació que aleshores estava patint la seua estimada Croàcia en el context de la guerra dels Balcans).
Des dels seus orígens fins a la fi del segle XIX, el nou paradigma microbiològic explicava que les infeccions són conseqüència de la transmissió o el contagi de microorganismes vius. La lògica reduccionista conduïa a un objectiu contundent: erradicar els patògens, val a dir, exterminar o matar els gèrmens que provoquen les infeccions. Tanmateix, avui sabem que l’estratègia d’erradicació i extermini de virus i bacteris és quimèrica, absurda i errònia, malgrat l’èxit inicial d’antibiòtics, sèrums i vacunes, que va portar durant els anys optimistes de la Guerra Freda a vaticinar que l’extermini de microbis posaria fi a les infeccions humanes. Aquell optimisme terapèutic va esclatar amb la globalització i l’explosió demogràfica. El primer avís va ser la sida, però després va esclatar l’Ebola i altres epidèmies víriques, i en començar el segle XXI, les pandèmies de coronavirus. És una evidència històrica que les grans epidèmies han influït de forma substancial en els processos de canvi social.
El temps ha demostrat que la natura sempre és més poderosa que la tecnologia, i avui sabem que exterminar un ésser viu trenca equilibris naturals molt complexos.
Quan en 1993 Mirko Grmek va proposar el concepte de patocenosi, volia indicar que cada malaltia no és un ens aïllat, sinó que forma part del sistema dinàmic de malalties que afecten una societat en cada moment. La patocenosi és un concepte que vol representar el conjunt de malalties presents en una població en un període donat i en una societat determinada. Per tant, abasta un complex nombre de malalties, variable tant quantitativament com qualitativament, en què la freqüència de cada malaltia depèn d’altres malalties i de factors humans i ambientals. Segons Grmek, la patocenosi de cada context tendeix a l’equilibri i està regulada per les interaccions entre malalties que es poden potenciar entre si (simbiosi), que poden ser antagòniques o també indiferents. Si portem el concepte al nostre temps i mirem la tragèdia provocada per l’epidèmia de covid, segurament eixamplarem la mirada i la comprensió d’un fenomen que va més enllà de la capacitat patogenètica i mutadora del microbi. La idea de patocenosi ens ajuda a integrar les interaccions entre els humans i la natura com a factor de salut i de malaltia.
