L’hort és de regadiu per definició. Però regar és més que aportar aigua de manera regular als cultius; regar és una tècnica i també és un art. La tècnica ens permet aportar aigua a voluntat en funció de la quantitat disponible i de la seua qualitat; l’art consisteix a saber utilitzar l’aigua per aconseguir els nostres objectius de producció.
Probablement des de la seua creació, els regadius de la façana mediterrània peninsular no han experimentat un canvi tecnològic de tant d’abast i tantes implicacions com el que s’ha esdevingut en els darrers trenta anys de resultes de la introducció del reg per degoteig.
Ara fa una dècada encunyàrem el concepte de regadiu històric valencià a l’hora de definir els espais irrigats dissenyats i construïts abans del segle xix, un conjunt d’antigues hortes amb una problemàtica comuna, derivada del seu doble valor productiu i patrimonial.
El substrat arqueològic d’una ciutat conté les formes d’explotar i gestionar els recursos hídrics en successives etapes històriques. Tot i que les restes de les antigues infraestructures hidràuliques no solen manifestar-se al ulls de l’arqueòleg urbà amb la freqüència i rotunditat d’altres restes materials...
El camins que fa l’aigua, des d’un riu o una font fins els camps regats, estan jalonats per artefactes i fites arquitectòniques pensades, bastides i reconstruïdes per successives generacions.
Durant segles, els llauradors han viscut de la terra d’horta o de la terra de secà, dos mons complementaris. La terra de reg –sempre ha gaudit d’una gran estima entre els valencians– conforma agrosistemes productius de molt variades dimensions i no sempre litorals.