Una ciutat on no hi ha res. On l’absència de persones, activitat i vida són les protagonistes. El record i les runes del que va ser una civilització són pràcticament l’única cosa que queda de Txernòbil. Els carrers completament deserts, els parcs on no juga ningú i les cases buides fan palès l’accident que va ocórrer el 26 d’abril de 1986. El que és ara, trenta anys després, un lloc fantasmagòric.
Passat
L’accident va significar una vertadera catàstrofe ecològica i també humana. A més de les víctimes directes, els casos de malformacions i l’augment considerable d’alguns càncers com el de tiroïdes, els efectes de Txernòbil encara es fan notar. Es parla de 350.000 persones desplaçades de les seues cases com a conseqüència d’un error tècnic a la central nuclear, i fins a 150.000 km² de territori afectats per la contaminació Això és 5,6 vegades la superfície del País Valencià. Tal i com afirmava en una entrevista a Mètode Vicent Martínez Sancho, professor de física a la Universitat de València i autor de L’ús de l’energia nuclear (Homo Sapiens?), «si ara esclatara Cofrents, ja ho sabem, hauríem d’emigrar».
La radiació de Txernòbil va ser 500 vegades superior a l’emesa per la bomba atòmica sobre Hiroshima l’any 1945. Les causes de l’accident: l’error humà, una central nuclear mal dissenyada i una prova de seguretat fallida. El reactor número 4 estava tancat per tasques de manteniment i els tècnics van decidir provar quant de temps podrien proveir les turbines el sistema de refrigeració amb l’aparell apagat. La potència del reactor es va multiplicar en reduir el pas de l’aigua i la temperatura es va elevar desorbitadament, produint una explosió. L’incendi va durar nou dies; la radiació, dècades.
«La radiació de Txernòbil va ser 500 vegades superior a l’emesa per la bomba atòmica sobre Hiroshima l’any 1945»
L’accident va contaminar un terreny molt extens a Ucraïna, Bielorússia i Rússia, i també va afectar amples zones d’Europa i Àsia. Un informe del 2006 de Greenpeace assegurava que a aquests tres països l’accident va causar al voltant de 200.000 morts només entre 1990 i 2004. Un altre, de l’abril del 2011, mostrava que els aliments cultivats en determinades zones ucraïneses seguien contaminats 25 anys després de l’accident.
Malgrat tot, no hi ha acord en les xifres exactes de defuncions i persones afectades per l’accident. La conclusió d’un grup d’experts patrocinats per l’ONU i l’OMS és molt distinta a la de Greenpeace, com s’observa a l’informe que van realitzar el primers l’any 2005, El llegat de Txernòbil; impactes sanitaris, ambientals i socioeconòmics. A més, segons aquest text, «és impossible avaluar de forma fiable, amb precisió, el nombre de càncers mortals causats per exposició a la radiació deguda a l’accident de Txernòbil, o fins i tot l’impacte de l’estrés i l’ansietat produïts per l’accident i la resposta a aquest.»
Present
A l’Estat espanyol, des de principis dels anys vuitanta fins el 1997 se suspengueren els programes d’energia nuclear, el que es coneix com «moratòria nuclear», en principi gràcies a la pressió social, d’un sector de la comunitat científica i de moviments ecologistes. Ara hi funcionen sis plantes, dues d’elles amb dos reactors (la d’Almaraz i la d’Ascó), indica la Secretaria d’Estat d’Energia. I, a tot el món, en l’actualitat hi ha vora 440 reactors nuclears funcionant, segons dades de l’IAEA, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica.
Avui dia, els països que més energia nuclear produeixen són els EUA (amb 104 centrals) i França (58 centrals). Alemanya, per contra, lidera el procés d’abandonament nuclear, encetat just després de l’accident de Fukushima. L’apagada nuclear fou aprovada el 2011 per la canceller Angela Merkel i ratificada en el cinquè aniversari de la catàstrofe. «El 2020 l’energia nuclear comercial serà història», va declarar el vicecanceller i ministre d’Economia i Energia, Sigmar Gabriel.
«Els accidents patits per la central nuclear de Fukushima van mostrar el cost humà, mediambiental i econòmic d’aquests desastres»
La catàstrofe ocorreguda al Japó l’11 de març de 2011, així com la de Txernòbil, han estat classificades amb un 7 en l’escala INES, que mesura la gravetat dels accidents nuclears i radiològics. Aquesta xifra és la més alta possible –l’any 1957 la planta Mayak va patir un accident classificat amb el nivell 6–. Els accidents patits per la central nuclear de Fukushima a causa del terratrèmol i el tsunami van mostrar el cost humà, mediambiental i econòmic d’aquests desastres i van tenir un gran impacte en la indústria a nivell internacional. Pel que fa a Txernòbil, en l’actualitat encara s’estan intentant contenir les radiacions. El maig de 1986, un mes després de la catàstrofe, es va començar a construir un sarcòfag per a cobrir les tones de residus radioactius, però els seus efectes no durarien més de 25 anys, a causa del desgast. Així, el 2012 van començar les obres d’un nou sarcòfag, dissenyat per a durar com a mínim 100 anys, amb la intenció d’evitar la dispersió de la radiació que se segueix emetent.
Futur
L’energia nuclear té el risc d’accident greu, la qüestió dels residus de vida llarga i el risc de proliferació. Segons contava Yves Marignac, expert en energia nuclear, en una entrevista a Mètode «el sistema energètic actual no és sostenible». L’expert afirmava que en cap cas seria possible assolir la producció actual conservant el medi ambient: ni amb les renovables, ni amb l’energia nuclear. Per això, assegurava que «cal reflexionar sobre la transició cap a un altre model basat en el control del consum, que implica un ús més intel·ligent i eficaç de l’energia, com i per què l’utilitzem». En aquest sentit, ell aposta per les energies renovables com a l’opció més sostenible, malgrat que no estan exemptes de problemes.
«L’energia nuclear té el risc d’accident greu, la qüestió dels residus de vida llarga i el risc de proliferació»
Per la seua banda, Jesús Navarro i José L. Taín, investigadors de l’Institut de Física Corpuscular (CSIC-Universitat de València) publicaven l’any 2009 a Mètode l’article «Nuclear: quina por?», on enumeraven alguns motius a favor de mantenir u augmentar el nombre de centrals nuclears: l’increment de la demanda mundial d’energia, la necessitat de controlar i reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle –en particular de CO2–,l’exhauriment de les fonts fòssils o el baix preu de l’energia nuclear comparada amb altres fonts. Pel que fa als residus, el punt feble de les centrals, a l’article destacaven que tenen l’avantatge d’estar localitzats i controlats, a diferència del que passa amb els residus dels combustibles fòssils, que s’emeten lliurement a l’atmosfera i acaben distribuïts per tot el planeta.
No obstant això, en paraules del ja citat Vicent Martínez Sancho: «els residus radioactius no tenen solucions, per molts magatzems que s’hi construesquen, que asseguren la vida allà durant cinquanta o seixanta anys. Això és per a riure. Després d’aquests anys, el material radioactiu continuarà allà, després de milers i de milions d’anys. El que no diuen els estats i les indústries és que això és traslladar el problema: després de seixanta anys el problema hi continuarà perquè el magatzem s’haurà deteriorat.»
