Per què les formigues són capaces de transportar objectes colossals?

Pregunta enviada per CRISTÓBAL HERRERO (Màlaga). SERGIO MONTAGUD respon:

És una pregunta interessant. Al marge que la resposta puga ser més o menys curiosa i fascinant, crec que resulten més suggestives dues qüestions intrínseques que acompanyen aquesta pregunta. Tenen totes les formigues aquest comportament? Només les formigues transporten volums més grans que elles mateixes? Probablement, el lector que fa la consulta ha llegit que algunes formigues poden alçar fins a cinquanta vegades el seu pes i fins a trenta vegades el volum del seu cos. Això és cert, i aquest rècord —entre les formigues— l’ostenten algunes espècies del gènere Atta, formigues talladores de fulles que viuen a les selves sud-americanes. Aquestes formigues, contràriament al que sembla, no mengen les fulles verds dels arbres, les quals han tallat amb les sues mandíbules des del pecíol o han retallant les seues frondes. Les utilitzen exclusivament per alimentar una colònia de fongs específics que conreen sota terra, dins del niu. Les formigues s’alimenten d’aquests fongs.

Els fongs es nodreixen de les fulles mastegades de la planta que subministren les formigues. D’aquesta manera, el formiguer es transforma en un cultiu en forma de jardí subterrani. Una part determinada del fong, que conté les reserves alimentàries, és l’únic aliment que ingereix aquest tipus de formiga. Com més fongs disponibles hi ha, més aliment genera la colònia d’insectes per a la seua manutenció. Per tant, es necessari un subministrament quasi continu d’aquestes fulles per a la supervivència de tots dos. La formiga no només ha hagut d’especialitzar-se en el transport de fulles, sinó que ha de fer-ho de manera constant i ininterrompuda. Pot fer-ho més ràpid o transportar una major quantitat per viatge. I, aparentment, ha optat per la segona opció. La força de la selecció i la pròpia evolució biològica han modelat aquesta formiga per tal de fer-la la perfecta portadora de fulles. En aquest aspecte, no només han hagut d’intervenir les estructures naturals dels insectes que, com veurem més endavant, estan preparats per defecte per a manipular o moure volums més pesats que ells mateixos. També han hagut d’especialitzar-se les musculatures cefàliques i les de la unió cap-pronot (una mena de coll de la formiga). Recordem que la fulla, cinquanta vegades més pesada i d’un volum trenta vegades superior, la transporten sobre els seus caps i aferrada entre les mandíbules.

Són totes les formigues capaces de portar pes? Sí, la majoria de les formigues obtenen l’aliment de l’exterior, sovint lluny dels nius, i han de portar-lo al formiguer per alimentar les larves, individus reproductors i altres obreres no recol·lectores. Siga el règim d’alimentació de cada espècie de formiga el que siga (carnívores, omnívores, granívores, etc.), totes estan preparades per al transport d’aliments, al seu pap o carregant-les des d’on les obtenen fins als seus nius. A les nostres regions, per exemple, és freqüent observar files d’exemplars d’una formiga granívora del gènere Messor que transporta llavors de diferents plantes entre les mandíbules, sovint, d’una mida superior a la d’elles.

I l’última qüestió. Només les formigues transporten volums més grans que elles? En absolut, la majoria d’insectes són capaços d’apartar, arrossegar o transportar masses molt més grans que ells. Els escarabats, per la seua corpulència i la dura cuirassa que recobreix els seus cossos, destaquen particularment. L’escarabat rinoceront, un insecte habitual al nostre territori a les nits d’estiu, arriba a suportar càrregues fins a cinquanta vegades superiors al seu pes. Aquests animals es desenvolupen dins la fusta en descomposició. És habitual, quan arriba el seu moment d’emergència, que hagen d’obrir-se pas entre soques, branques i altres obstacles per tal d’arribar a l’exterior. Emprant la seua força poden moure aquests obstacles i obrir-se camí. Però aquestes activitats no fan referència a un transport actiu i dirigit pel propi insecte, la qual cosa seria més elogiable. Aquesta característica la podem trobar en els escarabats piloters, que amassen, arrosseguen, dirigeixen i soterren la bola d’excrements amb la qual alimentaran les seus larves. El volum i, sobretot, el pes d’aquestes boles són desmesurats en comparació amb l’animal que les treballa. I no és d’estranyar que entre ells trobem l’insecte més fort del món, com van descobrir científics britànics i australians el 2010, que publicaren els seus resultats en una prestigiosa revista científica. Es tracta de l’Onthophagus taurus, un escarabat negre, de només un centímetre d’alçària, que pot arrossegar 1.141 vegades el seu pes. En termes humans, seria l’equivalent de vuitanta tones. Un altra cosa més. No hem d’anar massa lluny per a trobar aquest guardonat animal. Als propis jardins de la ciutat de València i a l’antic llit del Túria que travessa la capital, existeixen poblacions d’aquest coleòpter que subsisteixen gràcies a la femta dels gossos i cavalls que hi acudeixen i que són ignorants, com els seus amos, del gran favor que fan a aquest animal.

Sergio Montagud. Biòleg, Universitat de València.

© Mètode 2013