Cartografia de la COVID-19

Origen ambiental i expansió territorial

Cartografia de la COVID-19

Amb l’aparició i propagació de la COVID-19, el món sencer ha hagut d’enfrontar-se a una epidèmia global de dimensions encara desconegudes. Això ha obligat els governs a prendre unes mesures de confinament extremes que han comportat, entre altres efectes, el tancament total o parcial de l’economia mundial durant algunes setmanes o mesos, la substitució de les activitats docents presencials per altres de tipus virtual, i l’ajornament o suspensió d’esdeveniments massius de caràcter social, cultural, esportiu o lúdic.

La síndrome respiratòria aguda greu coronavirus 2 (SARS-CoV-2) és l’agent patogen de la COVID-19, acrònim format per “corona”, “virus”,  “disease” (malaltia, en anglès) i 19 (per l’any d’aparició). Des que es detectà aquesta malaltia altament contagiosa a la darreria del 2019 a Wuhan (Xina) el nombre de persones infectades ha augmentat exponencialment arreu del món. L’11 de març la COVID-19 fou declarada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) pandèmia mundial. A principi de juny de 2020, segons dades de Worldometer, més de set milions de persones s’havien infectat i més de 400.000 havien mort per malalties relacionades amb la COVID-19. Només tres mesos després, l’1 de setembre, ja hi havia 26 milions de persones infectades i prop de 900.000 decessos.

Covid19 Membrado

Des del seu esclat, a la darreria del 2019 a Wuhan (Xina), aquesta malaltia es va escampar ràpidament per la resta del món, afectant de manera particularment greu l’Europa occidental i els Estats Units durant la primavera de 2020, i el continent americà (incloent-hi de nou els EUA) i l’Índia durant l’estiu. / Jon Tyson  – Unsplash

Les noves epidèmies han constituït, fins a l’aparició de la COVID-19, una amenaça molt menor per a la salut humana que altres aparegudes en segles anteriors (algunes encara ben vigents com ara el VIH i la sida, la malària i altres malalties infeccioses). Al llarg del segle actual, cada pocs anys creava alarma el brot d’alguna nova «pesta» global (la SARS el 2002-2003, la grip aviària el 2005, la grip porcina el 2009-2010, i l’ebola el 2014), que fins ara havien provocat un nombre de víctimes relativament reduït i concentrat territorialment. No obstant això, autors com Yuval Harari (2016) advertien que aquesta podia ser només una victòria temporal de la medicina, però que ningú no podia garantir que noves malalties infeccioses no reaparegueren, principalment com a resultat de mutacions aleatòries en el genoma dels patògens que permetrien el pas d’aquests des dels animals als humans.

El primer objectiu d’aquest article és mostrar l’efecte territorial –a diferents escales– de la COVID-19. Per a tal fi es mostren i s’analitzen diversos mapes que ajuden a conéixer el desigual abast territorial de la nova pandèmia del segle XXI, per tal d’entendre l’aparent correlació entre la latitud d’un lloc i la incidència de la malaltia. Un altre objectiu és esbrinar el possible lligam entre el brot de la COVID-19 i la progressiva degradació de la natura provocada per causes antròpiques, derivades de la implementació d’un model de creixement econòmic curtterminista que és especialment agressiu en determinades parts del planeta. Un tercer objectiu és l’anàlisi de l’impacte de la pol·lució ambiental induïda per l’ésser humà en la pròpia expansió de la COVID-19. Finalment, un quart i últim objectiu és l’observació dels efectes col·laterals positius per al medi ambient que han tingut les mesures de confinament mentre aquestes han durat.

Per a dur a terme la cartografia de la COVID-19 s’ha partit d’informació pública sobre contagis i decessos per coronavirus al món a diferent escala: per estats, comunitats autònomes (Espanya), estats federats (Estats Units) i regions (Itàlia). Quant a les dades per estats, la tan desigual taxa de mortalitat entre les persones diagnosticades en països com ara Rússia (1,7 % de morts per cada cent contagis), EUA (3 %), Espanya (5,6 %) i  Bèlgica (11,2 %), fa pensar que les xifres oficials de decessos d’alguns territoris podrien estar minimitzades. No obstant això, els mapes han estat confeccionats amb les dades oferides per cada país, ja que són les úniques fonts oficials disponibles. Totes les estadístiques s’han traslladat a un sistema d’informació geogràfica mitjançant un join o unió de dades (programa ArcGIS, ESRI) i els mapes finals es mostren a les diferents figures.

Causes ambientals de la COVID-19

Els brots de malalties zoonòtiques representen un repte important per a la salut mundial, com ja assenyalava Quammen (2012) en afirmar que l’Ebola, el SARS i el VIH/SIDA eren resultat de salts de microbis d’animals a persones. Segons Johnson et al. (2020), les noves malalties infeccioses en humans són causades freqüentment per patògens originats en dos grups d’animals. D’una banda, en mamífers, com ara alguns primats i rates penades, que s’han adaptat amb èxit i han proliferat en paisatges dominats per humans; i de l’altra, en animals salvatges amenaçats per la cacera i el comerç, com ara els pangolins que, com a resultat de les activitats antròpiques que han degradat el seu hàbitat, han augmentat la interacció amb els humans, fet que ha facilitat la transmissió de patògens.

«Les condicions meteorològiques, l’edat, patologies i sexe de les persones, la densitat demogràfica, els hàbits socials, les mesures de confinament, el nivell de pobresa i la degradació de l’ambient són factors que intervenen en la propagació de la malaltia»

Encara que podia haver estat un ratpenat l’origen del nou coronavirus del 2019, Zhang i Zhang (2020) creuen que la transmissió als humans s’hauria produït a través d’un altre animal: probablement dos pangolins malais. En qualsevol cas, siga quin siga l’origen últim de la transmissió zoonòtica, sembla que existeix una correlació entre la sobreexplotació dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat, amb l’emergència de noves malalties virals transmeses des d’animals.

Quant a l’origen geogràfic de la malaltia, a la darreria del 2019 es van notificar els primers casos de pacients amb pneumònia associada a la COVID-19 a Wuhan (Hubei, Xina). Des d’aquesta ciutat subprovincial de vuit milions i mig d’habitants, situada a la vora del riu Iang-Tsé, aquest virus enormement contagiós es va escampar ràpidament per la resta del món, afectant de manera particularment greu l’Europa occidental i els Estats Units durant la primavera de 2020, i el continent americà (incloent-hi de nou els EUA) i l’Índia durant l’estiu.

Desenvolupament territorial de la pandèmia

Mortalitat per COVID-19 juny 2020

Figura 1.  Mortalitat per COVID-19 arreu del món (7/6/2020). Font: Elaboració pròpia amb dades de Worldometers.

Des del moment mateix de l’esclat de la malaltia s’han observat diferències territorials i temporals notables quant a la taxa de propagació i la mortalitat dels brots de COVID-19 (figures 1 i 2). Aquestes diferències (entre territoris estatals i subestatals) han plantejat qüestions importants relacionades amb la influència de diferents factors en la propagació de la malaltia. Les condicions meteorològiques, l’edat de la persona (i les patologies prèvies), el sexe (major letalitat entre els hòmens), la densitat demogràfica, els hàbits socials, les mesures de confinament, el nivell de pobresa i la degradació de l’ambient són factors que intervenen, en major o mesura, en la propagació de la malaltia.

Figura 2. Mortalitat per COVID-19 arreu del món setembre 2020

Figura 2. Mortalitat per COVID-19 arreu del món (1/9/2020). Elaboració pròpia amb dades de Worldometers.

Quant als mapes a escala estatal (figures 1 i 2) s’observa com la incidència més gran de la malaltia tingué lloc a latituds temperades de l’hemisferi occidental fins a juny, mentre que les latituds baixes quedaren majorment exemptes (llevat del Brasil, on començava a créixer). Tanmateix, és de juny a setembre quan la COVID-19 s’estengué especialment per latituds baixes com ara les de l’Índia, Brasil, Mèxic, Perú, Colòmbia o Sud-àfrica. La tendència fins a juny podria lligar-se a una major propagació de la COVID-19 en ambients freds i temperats de l’hemisferi nord-occidental, però no en l’oriental que, malgrat ser el focus inicial, presentava menor mortalitat, probablement a causa de les ràpides mesures de confinament i l’aïllament social propi d’aquella cultura.

Tanmateix, de juny a setembre, i a pesar de trobar-se en ambients càlids (a Mèxic i a l’Índia fins i tot coincidents amb l’estiu), la malaltia es va acarnissar amb els països ubicats en latituds baixes. L’efecte de les altes temperatures que, aparentment, hauria d’haver mitigat la propagació de la COVID-19, es va veure anul·lat per les altes densitats i les bosses de pobresa urbanes, així com per l’alta mobilitat aeroportuària una volta iniciada la pandèmia. També, a voltes, per una política de menyspreu per part de les autoritats governamentals quant a les mesures de distanciament social davant la propagació de la malaltia (Porterfield, 2020; Pequeno et al., 2020).

Pel que fa a l’Àfrica, fins a juny les taxes de transmissió eren les més baixes del món, a causa de factors socials i ambientals i d’una població més jove (amb més de la meitat d’edat menor de 20 anys) que s’ha beneficiat del control d’altres malalties infeccioses, com ara el VIH i la tuberculosi. Però també l’elevada prevalença de VIH, tuberculosi i altres patògens podia potenciar la gravetat de COVID-19, a causa de la precarietat dels sistemes d’atenció sanitària (Ayebare et al., 2020). Tanmateix, l’OMS alertava del potencial impacte futur sobre Àfrica si fallaven les mesures de contenció. La República sud-africana, caracteritzada per les àmplies bosses de pobresa i altes densitats urbanes al voltant de les grans ciutats, és el territori on més han crescut els contagis i els decessos per COVID-19.

Mortalitat de la COVID-19 a Itàlia per regions juny 2020

Figura 3. Mortalitat de la COVID-19 a Itàlia per regions (4/6/2020). Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Ministero della Salute.

Les condicions meteorològiques –que permeten fer més o menys vida a l’aire lliure– semblen haver influït en la propagació de la COVID-19, com es veu a les figures 3, 4 i 5. Dins dels estats, s’observava fins a juny que les zones més càlides presentaven, en general, menor mortalitat de la malaltia. Així ocorria a Itàlia (figura 3), Espanya (figura 4) i els Estats Units (figura 5), on les zones més castigades per la COVID-19 presenten climes relativament freds a l’hivern: Llombardia, al nord d’Itàlia; Nova York, Connecticut i Massachussetts, al nord-est dels EUA; i Madrid i la Meseta castellana a Espanya. En canvi, la COVID-19 ha estat menys present als estats meridionals de Califòrnia, Texas i Florida, a les regions mediterrànies italianes, i a tota la perifèria litoral ibèrica (incloent-hi Portugal), llevat de les regions urbanes basca i catalana (amb una incidència a mitjan camí entre Madrid i les regions costaneres). Al llarg de l’estiu del 2020, paradoxalment, els estats nord-americans més afectats per la COVID-19 han estat els calorosos estats del sud (figura 6).    

Figura 4. Mortalitat per COVID-19 a Espanya juny 2020

Figura 4. Mortalitat per COVID-19 a Espanya per comunitats autònomes (4/6/2020). Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Ministerio de Sanidad.

Efectes ambientals derivats de la pandèmia

Pareix clara la correlació, en general, entre temperatures més altes (i, per tant, més activitat a l’aire lliure) i menor mortalitat de la COVID-19, però també sembla evident la correlació entre les grans aglomeracions urbanes i les bosses de pobresa que hi concentren amb un major risc de contagi, com s’ha vist l’estiu de 2020, la calor del qual no ha evitat la propagació de la malaltia. Aquesta temperatura intensa tampoc no ha evitat que a l’estat espanyol s’haja produït el major creixement a escala europea de la malaltia durant el mes d’agost, a causa de la relaxació de les mesures de distància i de protecció i de l’auge de l’oci nocturn.

Caldria preguntar-nos, a més, si la pol·lució atmosfèrica pot augmentar la vulnerabilitat dels pacients de COVID-19. De fet, l’aerosol atmosfèric pot ser un cofactor dins del cos humà que afavoreix la inflamació i oxidació dels pulmons i altres òrgans, i pot tenir un efecte perjudicial per als pacients de COVID19 que podria explicar parcialment les diferències en la mortalitat observada a l’industrial regió de Llombardia en comparació amb altres regions d’Itàlia (Conticini, Frediani i Caro, 2020).

Figura 5. Mortalitat per COVID-19 als Estats Units per estats federats (4/6/2020)

Figura 5. Mortalitat per COVID-19 als Estats Units per estats federats (4/6/2020). Font: Elaboració pròpia a partir de dades de Worldometers.

Figura 6.

Figura 6. Mortalitat per COVID-19 als Estats Units per estats federats (1/9/2020). Font: Elaboració pròpia a partir de dades de Worldometers.

La pol·lució de l’aire per alta concentració de diòxid de nitrogen (NO2), combinada amb el flux d’aire descendent (anticicló) que impedeix una dispersió eficient de la contaminació, i la difícil circulació de l’aire per les barreres muntanyenques (Sistema Central a Madrid i Alps i Apenins a Llombardia), poden contribuir a la fatalitat causada pel virus SARS-CoV-2 en aquestes regions (Ogen, 2020) (figures 3 i 4).

D’altra banda, i encara al voltant de la contaminació atmosfèrica, les mesures de confinament econòmic i social lligades a la crisi sanitària de la COVID-19 van aconseguit el que cap cimera mundial sobre el canvi climàtic havia assolit fins ara: reduir les concentracions de diòxid de nitrogen d’una manera insòlita (ESA, 2020) (figura 7). El NO2 es produeix a partir de centrals elèctriques, vehicles i altres instal·lacions industrials i augmenta la probabilitat de desenvolupar problemes respiratoris (He et al., 2020). Segons l’OMS, 4,6 milions de persones moren anualment per malalties relacionades amb la mala qualitat de l’aire (Cohen et al., 2017). Tenint en compte l’enorme disminució de la contaminació atmosfèrica durant les quarantenes, la pandèmia de COVID-19 podria, paradoxalment i col·lateralment, haver contribuït a la minva del nombre total de decessos per malalties no contagioses (Dutheil, Baker i Navel, 2020).

Una oportunitat desaprofitada per a canviar de model

El món de les calamitats històriques que conegueren els nostres avantpassats pareixia superat, segons Harari (2016), que defensava que les noves inquietuds de la societat del segle XXI tendirien,  a través de la tecnologia de la informació i la biotecnologia, cap a la creació del superhome o Homo Deus. Tanmateix, ni aquest autor ni la majoria dels governants mundials esperaven la sobtada irrupció i virulència d’una nova «pesta» anomenada COVID-19, davant la qual han reaccionat de manera improvisada i contradictòria. El que sí que han sabut gestionar els governants és el missatge (engrescador cap a la seua societat) que aquesta pandèmia acabaria tard o d’hora i que hom tornaria a la normalitat, és a dir a l’anterior model productiu hiperglobal i nociu per a l’equilibri ambiental terrestre. Pocs governants han volgut entendre o transmetre la idea que aquesta pandèmia també és conseqüència d’aquell model anterior.

Figura 7

Figura 7. Concentracions de diòxid de nitrogen (NO2) sobre Europa (març-abril 2019 / març-abril 2020). Font: Copernicus Sentinel data (2019-20), ESA

La fi de les quarantenes va suposar un retorn massa ràpid a una nova i falsa normalitat, sense que el poder polític reflexionara prou sobre si caldria haver-se replantejat aquesta situació. La ciència hauria d’haver sigut la resposta per a repensar nous models, però previsiblement aquesta continuarà sent subsidiària dels poders econòmics fàctics, que no estan disposats a perdre el seu estatus privilegiat  (Domínguez, 2020).

En aquest sentit, a escala local, la ciutat de València representa un paradigma paradoxal que es repeteix en moltes altres contrades del món: d’una banda, és un model de sostenibilitat excepcional perquè la perifèria urbana encara cultiva productes agrícoles que són venuts als mercats locals; de l’altra, les autoritats portuàries volen ampliar el port (que ja és el més gran de la Mediterrània) i fer-hi un accés nord al port amb un túnel submarí, amb unes conseqüències ambientals imprevisibles i un preu elevadíssim. Aquest és només un exemple de les contradiccions del model de creixement que aquesta pandèmia ha contribuït a accentuar i que la ciència, posada al servei del benestar global, hauria de ajudar a resoldre.

Conclusions

Any rere any es baten rècords mundials d’escalfament global, les glaceres es fonen, els incendis cremen el bosc, i les inundacions arrasen desenes de contrades arreu del planeta. Per si això no fora prou, ara una nova epidèmia arriba als cinc continents i afecta 215 territoris (entre estats sobirans i altres dependències).

Les respostes governamentals a les catàstrofes materials menors consistien, fins ara, en mesures a curt termini per a incentivar la reconstrucció, més que no per a plantejar un canvi de model econòmic que previnguera nous desastres en el futur. En el cas de la COVID-19, el trasbalsament ha sigut de tal celeritat, magnitud territorial i gravetat sanitària que la majoria dels governs han estat incapaços de respondre amb prou anticipació i, per això, han hagut d’improvisar estratègies canviants i contradictòries. Alguns dels mandataris amb major poder polític del planeta havien volgut, en principi, minimitzar els efectes de la pandèmia, per tal de protegir l’economia, i posteriorment, vist l’abast de la malaltia, van haver de rectificar i posar en pràctica mesures de confinament de la població.

D’altra banda, l’Europa occidental i els Estats Units, considerats fins ara el primer món per excel·lència, es mostraren com a països en vies de desenvolupament en un primer moment quant a la gestió de la crisi, ja que per a protegir les persones malaltes, el personal sanitari i la població en general hagueren d’importar el material sanitari des de la Xina i altres països asiàtics, amb el consegüent encariment del cost, endarreriment de les comandes i, a vegades, resposta fraudulenta dels proveïdors.

Aquesta utòpica societat occidental que créiem sana, rica i autosuficient ha esdevingut de sobte malaltissa, pobra i desvalguda davant del brot de la COVID-19. La lògica de la globalització propicia la deslocalització industrial cap a països del sud-est asiàtic i altres en vies de desenvolupament, la producció manufacturera dels quals arriba a través de fluxos marítims a megaports occidentals com ara el de València. Quan ha arribat amb enorme virulència la nova pandèmia, el món occidental s’ha vist completament supeditat a la industria asiàtica, la qual cosa ha fet encara més palesa l’enorme dependència de les societats occidentals respecte de les asiàtiques. El mateix sistema global que subordina les societats occidentals és la que ha possibilitat la ràpida transmissió des de la Xina cap a la resta del món de la COVID-19. Caldria repensar, per tant, l’actual model productiu global i derivar-lo cap a un model més sostenible on es prioritze el consum de proximitat i s’acabe amb la destrucció de la biodiversitat.

Ayebare, R. R., Flick, R., Okware, S., Bodo, B., & Lamorde, M. (2020). Adoption of COVID-19 triage strategies for low-income settings. The Lancet Respiratory Medicine, 8(4), e22. doi: 10.1016/S2213-2600(20)30114-4

Cohen, A. J. et al. (2017). Estimates and 25-year trends of the global burden of disease attributable to ambient air pollution: an analysis of data from the Global Burden of Diseases Study 2015. The Lancet, 389, 1907–1918. doi: 10.1016/S0140-6736(17)30505-6

Conticini, E., Frediani, B., & Caro, D. (2020). Can atmospheric pollution be considered a co-factor in extremely high level of SARS-CoV-2 lethality in Northern Italy? Environment Pollution, 261, 114465. doi: 10.1016/j.envpol.2020.114465

Domínguez, M. (2020). Editorial. Mètode, 105, 2. Consultat en https://metode.cat/revistes-metode/editorial/editorial-numero-105.html

Dutheil, F., Baker, J. S., & Navel, V. (2020). COVID-19 as a factor influencing air pollution? Environmental Pollution, 263, 114466. doi: 114466. 10.1016/j.envpol.2020.114466

ESA (2020). Air pollution remains low as Europeans stay at home. Copernicus Sentinel data (2019-20). The European Spatial Agency. Consultat en https://www.esa.int/Applications/Observing_the_Earth/Copernicus/Sentinel-5P/Air_pollution_remains_low_as_Europeans_stay_at_home

Harari, Y. N. (2016). Homo Deus: A brief history of tomorrow. New York: Random House.

He, M. Z. et al. (2020). Short and intermediate term exposure to NO2 and mortality: A multi-county analysis in China. Environmental Pollution, 261, 114165. doi: 10.1016/j.envpol.2020.114165

Johnson, C. K., Hitchens, P. L., Pandit, P. S., Rushmore, J., Evans, T. S., Young, C. C. W., & Doyle, M. M. (2020). Global shifts in mammalian population trends reveal key predictors of virus spillover risk. Proceedings of the Royal Society B, 287, 20192736. doi: 10.1098/rspb.2019.2736

Ogen, Y. (2020). Assessing nitrogen dioxide (NO2) levels as a contributing factor to the coronavirus (COVID-19) fatality rate. Science of The Total Environment, 726, 138605. doi: 10.1016/j.scitotenv.2020.138605

Pequeno, P., Mendel, B., Rosa, C., Bosholn, M., Souza, J. L., Baccaro, F., Barbosa, R., & Magnusson, W. (2020). Air transportation, population density and temperature predict the spread of COVID-19 in Brazil. PeerJ - Life & Environment, 8, e9322. doi: 10.7717/peerj.9322

Porterfield, C. (2020). Why Brazil will likely become the global coronavirus hot spot—If it’s not already. Forbes. Consultat en https://www.forbes.com/sites/carlieporterfield/2020/05/22/why-brazil-will-likely-become-the-global-coronavirus-hot-spot-if-its-not-already/#673619b51a69

Quammen, D. (2012). Spillover: Animal infections and the next human pandemic. New York: WW Norton & Company.

Zhang, T., Wu, Q., & Zhang, Z. (2020). Probable pangolin origin of SARS-CoV-2 associated with the COVID-19 outbreak. Current Biology, 30 (7), 1346–1351. doi: 10.1016/j.cub.2020.03.022

© Mètode 2020

Professor del Departament de Geografia de la Universitat de València.