Entrevista a Ángela Bernardo

«L'entorn a vegades és còmplice de la persona que assetja»

Periodista de ciència

Fa més d’una dècada que Ángela Bernardo (Lleó, 1988) treballa com a periodista de ciència. Ha col·laborat en mitjans com Jot Down o Hipertextual, on va publicar un reportatge clau sobre el cas de Nadia Nerea, la xiqueta amb una malaltia rara utilitzada pels seus pares per a traure rèdit econòmic. Per aquest article, va rebre el II Premi José Carlos Pérez Cobo de periodisme i pensament crític en 2017. Des de 2018 treballa a Civio, organització que utilitza el periodisme com a eina per a aportar llum a l’opacitat de l’administració pública. A Civio, és el cor de la secció «Medicamentalia», un projecte d’investigació i d’anàlisi de dades internacional sobre l’accés global a la salut, guardonat amb el V Premi Concha García Campoy de Periodisme científic en la categoria de premsa digital.

Amb Acoso. #MeToo en la ciencia española (Next Door Publishers, 2021), Ángela Bernardo conjura un poderós assaig sobre l’assetjament en el món de la ciència. A banda d’explicar casos concrets que s’han donat en universitats i centres d’investigació de l’estat espanyol, la intenció de l’obra és desgranar quins factors fan possible, dins del món acadèmic i científic, els casos d’assetjament sexual (vinculat a comentaris sexuals no sol·licitats, contacte físic no consentit, etc.) o d’assetjament per raó de sexe (per exemple, insults de caràcter sexista o tracte desfavorable per raó de gènere). Parlem amb ella sobre aquesta qüestió i d’altres tractades en l’obra. 

Des del seu punt de vista, creu que en general la societat sap quins comportaments entren dins l’assetjament sexual o dins de l’assetjament per raó de sexe?

Els estudis indiquen que no sabem identificar bé quins comportaments encaixen dins de cada tipus d’assetjament. Moltes vegades hi ha conductes que pot ser que no senten bé a les persones que les estan veient o sofrint en primera persona, però no saben identificar si es tracta d’un cas d’assetjament sexual o d’assetjament per raó de sexe. Per exemple, en una enquesta realitzada pel CSIC, quan pregunten a les 6.000 persones entrevistades si han sofert assetjament, només l’1,9 % diu que sí. No obstant això, quan els pregunten per comportaments específics, aproximadament el 10 % respon haver-los patit. Això demostra que hi ha un gap perceptiu, una diferència de percepció a l’hora d’entendre quins comportaments encaixen dins de l’assetjament.

Agencia SINC

Com comenta en el llibre, aquest contrast perceptiu dificulta que la víctima reconega que està en una situació d’assetjament, però també que la denuncie, perquè el seu entorn tampoc està preparat per a assumir la situació i actuar.

Clar. En cas de l’assetjament sexual, són conductes que ja no són tolerades per la societat, igual que altres formes de violència sexual, com l’abús o l’agressió sexual. Dins de l’iceberg de la violència sexual, està per sobre de l’aigua: encara que a vegades no sapiguem identificar bé quines són, ja hi ha molta consciència en contra d’aquestes conductes. Però amb l’assetjament per raó de sexe, s’afegeix un altre problema, i és que aquests comportaments encara són prou tolerats i normalitzats. Per tant, a aquest gap perceptiu se li afegeix una certa tolerància social que dificulta també que aquests comportaments siguin percebuts per les víctimes o per l’entorn.

Quines particularitats té l’àmbit científic o acadèmic que poden facilitar que es produïsquen aquestes situacions d’assetjament sexual o assetjament per raó de sexe?

L’assetjament es dona en tota la societat i, per tant, aquests casos també poden ocórrer dins el món de la ciència. Però als problemes tradicionals que té l’assetjament –el gap perceptiu, la tolerància…–, en l’àmbit científic s’afigen altres dues condicions: d’una banda, que és un sistema molt jeràrquic i vertical, en el qual existeix una forta dependència de poder. La carrera professional d’algú pot dependre d’unes poques persones. Llavors, si aquesta persona alça veu, bé perquè coneix un cas d’aquest tipus, o bé perquè l’està patint, pot experimentar represàlies, no sols personals, sinó també acadèmiques. A més a més, està la gran precarietat que existeix en l’àmbit científic. D’altra banda, en un informe elaborat per les Acadèmies Nacionals de Medicina, Enginyeria i Ciència dels Estats Units en 2018, comentaven que, històricament, l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe s’havien invisibilitzat en el món científic i ho atribuïen al fet que moltes vegades els llocs de poder havien sigut ocupats per homes. Per tant, s’havia restat importància a aquests comportaments. Aquests serien els tres condicionants, els tres problemes específics de la ciència. És veritat que la precarietat també existeix en altres àmbits professionals, no sols en el de la investigació, però atès que també existeix aquest sistema tan vertical, és el brou de cultiu perfecte per a puguen generar-se aquests problemes d’assetjament.

De fet, crida l’atenció un estudi esmentat en el llibre, segons el qual, després de l’àmbit militar, l’àmbit científic-acadèmic era on es donaven casos d’assetjament sexual als Estats Units amb més freqüència. En canvi, sembla que la percepció social d’aquesta qüestió és molt diferent pel que respecta a l’àmbit acadèmic, no?

Sí, d’una banda, hi ha una certa idealització de la ciència en el bon sentit, perquè ens ajuda a generar coneixement, a entendre el món que ens envolta, i a més aconseguim fruits beneficiosos per a la societat. Ho hem vist, per exemple, amb el desenvolupament de les vacunes contra la COVID-19. Però alhora és una imatge poc realista: la ciència ofereix grans beneficis a la humanitat, però la fan persones. I això també és una de les seues coses bones: tots els fruits que s’aconsegueixen, els aconsegueixen éssers humans de carn i os. Llavors, cal traslladar aquesta imatge idealitzada a una més realista. Deia Rosalind Franklin que la ciència i la vida ni poden ni han d’estar separades, donant a entendre aquesta bidireccionalitat. Els problemes que es donen en la vida diària en altres entorns també poden donar-se en el món acadèmic. La ciència no és una bambolla.

En el llibre es parla de com no hi ha un perfil clar de l’agressor sexual. A banda de tindre en comú que la majoria són homes, l’agressor ve de múltiples circumstàncies, estrats socials, etcètera. Però així i tot sembla que costa concebre que una persona culta puga incórrer en aquesta mena d’actituds.

Sí, totalment, per aquesta imatge idealitzada. Al final, en un lloc on pot haver-hi quotes de poder molt grans i on hi ha discriminació, es genera el caldo de cultiu perquè algú no veja com un igual a la persona que assetja. I hi ha algunes situacions tremendes. Per exemple, el cas de la Universitat de Sevilla, en què un catedràtic va ser condemnat per assetjament i abús sexual, mostra fins a quin punt aquestes relacions de poder poden ser molt nocives. Mostra també que l’entorn a vegades és còmplice amb la persona que assetja i no amb les víctimes. I aquest cas mostra que lluitar contra l’assetjament no és només una responsabilitat ètica o moral, sinó que és una obligació legal, de tots els qui formen part de l’entorn. No es pot mirar a un altre costat, o com va ocórrer en aquest cas, que recomanaven a les professores denunciants que no anaren al despatx del catedràtic soles, o els deien que els convenia portar-se bé amb ell, perquè era un home molt poderós. Això no pot succeir.

Per què, tal com comenta en el llibre, lluitar contra l’assetjament en el món de la ciència és fonamental per a garantir la integritat d’aquesta?

Això és un enfocament que s’ha plantejat sobretot als Estats Units i em sembla molt interessant. Tradicionalment, la integritat científica s’ha concebut com una sèrie de bones pràctiques relacionades amb no maltractar l’evidència amb la qual es construeix la ciència: no plagiar, no falsificar o fabricar dades… Però en diverses societats científiques dels Estats Units s’ha començat a plantejar que caldria enfocar-ho també a com es tracta les persones que formen part del sistema científic. I no sols al personal investigador: també al personal d’administració de serveis, que fan una tasca fonamental perquè la ciència avance, o l’alumnat que forma part també d’aquest sistema. El maltractament a aquestes persones a través de l’assetjament sexual o per raó de sexe produeix un mal enorme a les víctimes i al final acaba danyant la ciència. Moltes vegades, el tractament informatiu sobre aquests casos s’ha centrat en parlar de la «caiguda» del prestigiós científic, del poderós investigador, i es parla menys de què passa amb les persones que han patit aquests casos d’assetjament. Elles també feien una contribució important a la ciència. El que ha aconseguit el moviment #MeToo és que les víctimes prenguen la paraula, però crec que és important fer un pas més enllà, de posar el focus en quin mal es produeix a les víctimes, quin mal es produeix a la ciència, i no fixar-nos tant en la caiguda del poderós investigador, com tractem a vegades en els mitjans aquests casos.

«Cal posar el focus en quin mal es produeix a les víctimes i a la ciència, i no fixar-nos tant en la caiguda del poderós investigador»

Com ha sigut l’experiència de sol·licitar informació sobre els casos d’assetjament denunciats en universitats, institucions, etc.?

Ha sigut prou variada. Vaig contactar amb les universitats públiques i amb els organismes públics d’investigació perquè em comentaren quines dades tenien sobre quantes denúncies havien rebut en els últims anys, quantes n’havien tramitat, quantes s’havien arxivat, quantes havien enviat a fiscalia perquè hi havia indicis de delicte d’assetjament sexual… En alguns casos, aquesta informació ja és pública, i te la faciliten les unitats d’igualtat o els gabinets de premsa sense problemes. Per exemple, la Universitat Pompeu Fabra fa informes anuals sobre aquests temes. En altres casos, no són informes anuals, però s’han fet estudis sobre la incidència que hi ha d’assetjament. Per exemple, en la Universitat de Vigo o en la Universitat Complutense de Madrid. Però altres centres són més reticents a aportar aquesta informació. En alguns casos, per a obtindre les dades has de fer una sol·licitud d’accés a la informació pública a través de la llei de transparència. Tenen trenta dies per a contestar-te i si no ho fan, pots reclamar, i al final et donen la informació, però no deixa de ser una manera de posar-hi traves. I en algun cas particular, m’han dit que no tenen aquesta informació, o no han volgut donar la seua versió de com s’ha actuat respecte a determinades denúncies. Encara hi ha aquesta falta de transparència, de rendició de comptes sobre aquest problema i crec que respon a una por corporativista, al fet que, si es planteja que hi ha denúncies en una institució, és que aquesta té un problema. Quan, en realitat, potser el que significa és que hi ha més recursos i les víctimes se senten més secundades i acompanyades per a presentar una denúncia.

Creu que potser també influeix el tema de falta de finançament per a establir protocols o contractar gent experta per a gestionar aquests casos?

La llei d’igualtat des de l’any 2007 obliga els organismes a tenir protocols propis contra l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe, i encara avui hi ha organismes públics que no en tenen. Molts els tenen subsumits amb l’assetjament laboral, per exemple, quan la llei no ho permet. Des de les universitats públiques s’ha fet molta faena a través de les unitats d’igualtat, però és necessari que els protocols siguen efectius, tant a l’hora de garantir la confidencialitat de les parts, com la protecció de les víctimes, però també la presumpció d’innocència. No pot ser que hi haja un protocol que es quede en paper mullat, on la víctima haja d’anar a una espècie de tribunal d’oposició a explicar el que li ha succeït. Ha d’haver-hi entorns segurs on puguen parlar. Són situacions molt doloroses, molt íntimes, i tindre aquests entorns segurs pot ajudar al fet que se senten secundades i que puguen contar el que els ha ocorregut i denunciar, si volen, i també tractar de minimitzar l’impacte que pot tindre tot això en les seues vides: en la carrera acadèmica, en el treball, i en la seua vida personal.

«Les primeres iniciatives en la lluita contra l’assetjament, les primeres sentències en els anys setanta tenen lloc als Estats Units»

En el pròleg del llibre, la periodista María Ramírez assenyala el fet que han sigut els mitjans estatunidencs els que han publicat reportatges denunciant aquests casos d’assetjament en l’àmbit del cinema, la ciència, etc., però no tant els europeus. Per què creus que es dona aquesta diferència?

Aquesta, de fet, era una de les preguntes que més m’interessaven al principi de l’elaboració del llibre. I el que és evident és que les primeres iniciatives en la lluita contra l’assetjament, les primeres sentències en els anys setanta… tenen lloc als Estats Units. Ací tardem més a entendre que l’assetjament és una forma de discriminació: quan s’elaboren les primeres normatives comunitàries europees, en un primer moment s’assumeix que a vegades l’assetjament és una forma de discriminació i altres, no. La conscienciació, per tant, és diferent. D’altra banda, els mitjans de comunicació als Estats Units a vegades tenen més recursos i temps per a investigar. Però és veritat que falta aquest treball en els mitjans europeus. Fins i tot, quan un d’aquests casos ha ocorregut a Europa, sembla que hi han treballat més els mitjans nord-americans que els d’ací. Crec que el moviment #MeToo ha ajudat amb la visibilització d’aquests casos a tot el món, però encara hi ha diferències.

Portada de l’obra, editada per Next Door Publishers.

De fet, en el llibre comenta el cas de les denúncies cap a Francisco J. Ayala, com en els mitjans dels Estats Units es va publicar tota una investigació sobre aquest tema, i alguns mitjans ací, en canvi, li van donar espai per a justificar-se.

Crec que és important demanar l’opinió de la persona acusada per contrastar la informació, igual que es posen en quarantena totes les declaracions recopilades fins a tindre-les contrastades. Però una de les asseveracions que ell va fer en mitjans és que era víctima del #MeToo. I, no obstant això, segons explicava l’informe que va publicar Science sobre la Universitat de Califòrnia, les denúncies contra ell eren anteriors a 2017, és a dir, abans del #MeToo. Per tant, cal saber quina és la versió d’Ayala, però també confirmar el que diu. Però en alguns mitjans de comunicació d’ací, l’enfocament ha sigut clarament molt diferent i s’ha centrat en la caiguda del prestigiós científic, no en el mal que ha pogut fer a les víctimes.

Com podem els mitjans de comunicació donar cobertura a aquests casos sense caure en la revictimització de les agredides?

És complicat, especialment en casos molt mediàtics. Per exemple, el de Nevenka Fernández. Encara el focus està posat en ella i no a Ponferrada, o en Ismael Álvarez, malgrat que ella durant molts anys no va parlar d’aquest tema. Això ens mostra la revictimització mediàtica que es va produir i que és difícil evitar quan un cas salta als mitjans. En el cas del llibre, per exemple, els vaig donar l’oportunitat a les víctimes, si volien, de no utilitzar el seu nom real. Fins i tot, en el cas del ciberassetjament que conte, ni tan sols es diu el nom la institució perquè, encara que han passat molts anys des que va ocórrer, a aquesta persona li costa encara molt parlar del tema. Així, és important donar veu a les víctimes, confirmar aquesta informació i contrastar-la abans de publicar res, igual que fem en altres àmbits, igual que fem amb la versió de les persones que han sigut denunciades. Però cal tindre especial compte amb aquests testimoniatges i amb l’enfocament que triem. Hem de fer aquestes entrevistes amb molta cura i mostrant empatia. I per descomptat, cal evitar qualsevol tipus de sensacionalisme i tractar que la informació siga el més neutra possible també. Un toc sensacionalista pot fer més mal encara a persones que ja estan patint.

© Mètode 2022
Periodista i traductora, revista Mètode.