Entrevista a Jaime Güemes

«El futur de la botànica passa per la col·laboració amb la ciència ciutadana»

Conservador del Jardí Botànic de la Universitat de València

Jaime Güemes

La col·laboració entre botànics de la Universitat de València i la Universitat d’Almeria ha donat lloc a la descripció d’un nou gènere de plantes vasculars. Aquest descobriment, però, ha sigut possible gràcies a la troballa d’una planta en la Serra de Gàdor fins ara desconeguda, per part d’uns aficionats de l’Associació Naturalista Almerienca. Batejada amb el nom de Gadoria falukei Güemes & Mota, es tracta d’una planta penjant menuda, d’entre 25 i 30 centímetres de llargària, que creix en les parets de conglomerats d’una de les zones més seques de la província andalusa. Amb flor zigomorfa i tancada d’un intens color groc, la caracteritzen també unes fulles relativament grans i oposades, carnoses i lleugerament apegaloses. Així la descriu Jaime Güemes, conservador del Jardí Botànic de la Universitat de València i protagonista valencià de l’estudi d’aquesta nova planta. Un descobriment que demostra com de valuosa pot arribar a ser la col·laboració entre ciència i ciutadania.

La planta descoberta es correspon amb la resta d’espècies pròpies de la zona o és una rara avis?

Habitualment, les plantes mediterrànies tenen moltes fulles, xicotetes i prou seques, amb poca quantitat d’aigua, però aquest no és el cas. La planta trobada té fulles relativament grans, cobertes d’oli i amb capacitat per retenir aigua en el seu interior. De fet, pertany a un grup de plantes més pròpies del nord, està emparentada amb espècies dels Pirineus.

Gadoria falukei

La planta descoberta, Gadoria falukei Güemes & Mota, en el seu hàbitat. / Foto cedida per Jaime Güemes

Gadoria felukei detall

Detall de la flor de Gadoria falukei. / Foto cedida per Jaime Güemes

Com ha aconseguit una planta tan diferent sobreviure en l’ambient d’Almeria?

Mentre les plantes típiques del Mediterrani basen la seua estratègia adaptativa en fulles menudes, primes i seques amb protecció per evitar l’evaporació d’aigua, Gadoria falukei aposta per l’acumulació de líquid. Té unes fulles grasses cobertes completament d’unes glàndules que produeixen una substància oliosa que la protegeix de l’evaporació, sobretot en els dies més calorosos. És una planta molt rara, molt particular, així que és prou estrany que haja passat desapercebuda després de tants anys d’exploració botànica.

Què pot haver dificultat la seua troballa durant tot aquest temps?

Per una banda tan sols hem trobat setze exemplars. És cert que la Serra de Gàdor s’ha explorat prou des del segle XIX, sempre ha tingut molt d’interès botànic, però potser cap persona amb visió botànica haja passat per la zona. Això també la torna un descobriment molt interessant i enigmàtic.

On s’ha trobat exactament?

Ha sigut a Penya Bernal, en una paret de conglomerats situada just damunt d’una cova poc profunda. Es tracta d’un dels típics refugis de ramat. És per això que nosaltres tan sols hem pogut tocar un parell d’exemplars, perquè tot el que podíem haver tingut al nostre abast s’ho ha menjat el ramat. Pensem que aquesta és la seua principal amenaça ara mateix, perquè realitza una acció immediata i directa sobre la població de la planta. El canvi climàtic pot estar disminuint la precipitació i pujant la temperatura de la zona, però encara no sabem com afectarà açò a la seua població. Cal temps per a observar-ho.

«El Banc de Dades de Biodiversitat és una ferramenta comuna a totes les autonomies a través de la qual els aficionats poden col·laborar»

La planta s’ha trobat gràcies a la col·laboració d’uns aficionats. Són comuns aquesta mena de descobriments?

Cada vegada ho són més. És cert que cada dia no ocorren aquestes coses, però el que sí que està passant sovint és que els aficionats vagen al camp, comuniquen les seues troballes, observacions, i que aquestes s’incorporen a les bases de dades i puguen servir per a conèixer de manera més exacta determinats comportaments d’algunes plantes. La Comunitat Valenciana va crear el Banc de Dades de Biodiversitat, una ferramenta comuna a totes les autonomies a través de la qual els aficionats poden col·laborar. Aquesta manera de compartir coneixement és molt comuna en l’observació d’ocells, i sempre passa per la validació d’algun professional. Són pràctiques que aconsegueixen fomentar la formació ciutadana, i la comunitat científica cada vegada és més receptiva a aquesta mena de dades.

Jaime Güemes

Jaime Güemes / Fotografia de Núria Server

Què poden aportar les observacions aficionades al camp científic?

Des del punt de vista de la conservació i l’avaluació d’amenaces, aquestes dades són molt útils per prendre mesures que reduïsquen el perill de certes poblacions. Però plantes hi ha moltes i els aficionats opten per especialitzar-se en espècies concretes, així que les dades solen ser també molt específiques.

La relació entre botànica i aficionats ha sigut doncs enriquidora?

Sí, però encara queda molt per fer, sobretot a Espanya. Ací, el nivell d’implicació dels aficionats no és el que tenen els anglesos o els francesos, on els ciutadans estan molt més familiaritzats amb la seua flora, que alhora també és molt més pobra. Molt del treball que ací han de realitzar els científics, a Anglaterra i França està descarregat sobre els aficionats. Tampoc ho dic en sentit pejoratiu! Els aficionats són persones que no viuen de la investigació científica però que tenen un bon coneixement dels temes que tracten. Les persones que descobriren la planta a Almeria, per exemple, tenien un ull molt intuïtiu i ben ensinistrat per poder identificar-la com una troballa digna d’atenció.

Què pot aprendre la comunitat d’aficionats espanyola de l’anglesa i la francesa?

Principalment són necessaris més aficionats. Açò no ho diria dels ocells, perquè hi ha molts i són els qui proporcionen les principals dades útils que s’aconsegueixen per a la conservació d’espècies. Al cap i a la fi, el seu treball és indispensable per conèixer el nivell d’amenaça, de reducció de poblacions, d’invasions biològiques… dades que contribueixen a l’avaluació permanent de l’estat de la biodiversitat. Però per descomptat, hi ha coses que els aficionats no poden fer sense els recursos i coneixement professionals.

Si el problema és el nombre d’aficionats, com es pot fomentar aquesta pràctica?

Pense que el Jardí Botànic ha jugat un paper molt important en la inspiració d’aficionats per la botànica. S’ha d’aconseguir fer entendre que les plantes no són tan complicades com semblen a través de cursos, jornades, visites guiades… trobades que el Jardí porta organitzant des de fa molt de temps. També és interessant la publicació de guies divulgatives rigoroses que resulten també accessibles al públic no professional.

«Amb una bona ciutadania formada, la botànica de camp la desenvoluparan els aficionats»

Com veu el futur d’aquesta relació entre botànica i aficionats?

El futur de la botànica passa per la col·laboració amb la ciència ciutadana. Amb una bona ciutadania formada, la botànica de camp la desenvoluparan els aficionats. Amb les seues dades es podrien configurar per exemple mapes de distribució de plantes per valorar el seu estat d’amenaça, trobar llocs d’interès botànics que puguen ser susceptibles de ser protegits… El coneixement de camp és molt important per la prevenció i conservació, però no hi ha prou científics per a recollir-lo. És ací doncs on la ciutadania pot trobar el seu paper.

© Mètode 2017
Periodista, revista Mètode.