Un patrimoni particular

La importància de les col·leccions osteològiques identificades

DOI: 10.7203/metode.10.13711

col·leccions osteològiques

Un dels pilars dels estudis bioantropològics són les col·leccions osteològiques identificades. Aquest treball té com a objectiu descriure aquest patrimoni i mostrar la importància que té. Des del segle XIX, diversos països han reunit conjunts de cranis i esquelets de persones de les quals es coneixen algunes dades biogràfiques; entre altres, quina edat tenien en morir i el seu sexe. Actualment hi ha prop de cinquanta col·leccions en països d’Amèrica del Nord i del Sud, Àfrica, Europa i Àsia. Les investigacions realitzades sobre aquests materials tenen aplicacions en l’estudi de l’evolució humana, de les poblacions del passat, de la paleopatologia i de la història de la medicina, entre altres. La necessitat d’augmentar el nombre d’individus i ampliar la distribució geogràfica de les mostres condueix al desenvolupament continu d’aquestes col·leccions.

Paraules clau: antropologia física i biològica, antropologia forense, biologia de l’esquelet, paleopatologia, història de la medicina.

Introducció

Des de la prehistòria, els éssers humans han manipulat els esquelets de les persones mortes. A tall d’exemple, esmentarem els cranis preneolítics (datats entre 9.600 i 7.000 anys aC) trobats al jaciment arqueològic de Göbekli Tepe, situat a la regió d’Anatòlia, que presenten incisions profundes al llarg de l’eix sagital i que són la prova més antiga de modificació post mortem realitzada intencionalment en ossos humans (Gresky, Haelm i Clare, 2017).

Amb el temps, aquest interès es va tornar gradualment més científic, sobretot en el camp mèdic, que té com a marc fonamental els treballs del metge belga Andreas Vesalius (1514-1564), considerat el pare de l’anatomia moderna. En els segles XVIII i XIX, en l’àmbit de la història natural, va haver-hi un interès creixent per la diversitat de poblacions existents en els diferents continents, la qual cosa va conduir a l’elaboració de col·leccions i estudis de cranis i esquelets humans de manera més sistemàtica (Spencer, 1997). Des de llavors, s’han constituït nombroses col·leccions en museus i universitats de tot el món (Quigley, 2001).

Aquest treball té com a objectiu presentar les denominades «col·leccions osteològiques identificades» i mostrar la importància que tenen per als avanços científics en les àrees de l’antropologia i de la història de la medicina.

Què són les col·leccions osteològiques identificades?

Es denominen «col·leccions osteològiques identificades» –també anomenades «col·leccions documentades» o «de referència»– els conjunts de cranis o esquelets de persones de les quals es coneixen dades biogràfiques, com el sexe i l’edat en el moment de morir. A més d’aquests elements essencials, paràmetres com el lloc de naixement i la causa de defunció són també freqüents. Depenent de la forma i dels objectius que hagen conduït a la constitució de cada col·lecció, hi pot haver altres dades sobre l’individu, com el lloc de defunció i inhumació; l’ocupació professional –que indirectament proporciona el context socioeconòmic–, i també el nom, estat civil, alçada i nom dels progenitors.

Cal assenyalar que, encara que es coneguen les dades biogràfiques d’aquests individus, els resultats dels estudis realitzats es divulguen de manera anònima, tant en treballs escrits com en presentacions orals. Tot i que algunes d’aquestes col·leccions es troben en museus, no són habitualment objecte d’exposició per elles mateixes, si bé cranis, ossos i esquelets es poden mostrar al públic integrats en un determinat discurs expositiu.

Com més informació hi haja sobre cadascun dels individus, més versàtil i important serà la col·lecció, perquè facilitarà una major diversitat d’investigacions. Per exemple, els noms dels progenitors possibiliten establir relacions de parentiu i el nom de l’individu permetrà buscar informacions complementàries sobre la seua vida.

«Recentment s’ha donat un nou impuls global a la formació de conjunts esquelètics identificats»

Convé, però, alertar sobre els problemes i biaixos que aquestes col·leccions poden comportar. Els conjunts esquelètics, fins i tot quan estan compostos per centenars o milers d’individus, no representen la població de la qual deriven, ja que la selecció d’aquestes mostres va resultar de factors independents a la representativitat de la població viva o morta en un determinat període temporal. Pel que fa a les causes de defunció, la seua fiabilitat ha de ser qüestionada d’acord amb el coneixement mèdic i els mitjans de diagnòstic utilitzats en l’època, així com l’ús de designacions difuses o incoherents, que no es corresponen amb les classificacions nosològiques actuals.

Aquestes col·leccions busquen mostrar la variabilitat normal de la població i, per tant, es distingeixen d’aquelles col·leccions anatòmiques que registren patologies, particularment les inusuals, com són casos de gigantisme, de nanisme, problemes congènits o lesions característiques de certes malalties, com per exemple la destrucció de la columna vertebral originada per tuberculosi òssia, denominada mal de Pott (Santos i Suby, 2012). Aquestes col·leccions en concret estan constituïdes de cara a l’ensenyament mèdic o per a documentar i mostrar «rareses» o «anomalies» que la ciència, especialment des del segle XVIII fins a la primera meitat del segle XX, no sabia explicar. Altres col·leccions de cranis es van crear a Europa i als Estats Units pels frenòlegs, que creien que la forma del cervell i, conseqüentment, la del crani estava relacionada amb les característiques morals i les capacitats intel·lectuals dels individus (Quigley, 2001; Spencer, 1997). Finalment, esmentarem les mòmies, els esquelets, caps i cranis, moltes vegades obtinguts mitjançant el conflicte armat, que van integrar els «gabinets de curiositats», creats en els museus entre els segles XVIII i XIX, i considerats representatius de les «races inferiors» o dels costums de «pobles primitius», com eren designats en aquell moment (denominacions refutades en les últimes dècades pels avanços científics que van provar la inexistència de races en l’espècie humana). Aquestes col·leccions no seran objecte d’aquest treball.

col·leccions osteològiques Coïmbra

Els individus de les col·leccions osteològiques de referència poden provenir de diferents orígens. En molts casos, es tracta d’exhumacions dutes a terme per cementeris municipals quan s’ha necessitat guanyar espai per a noves inhumacions. En altres casos, els cranis i esquelets provenen d’individus que van morir en institucions hospitalàries i els familiars dels quals no van reclamar el cos, com és el cas de la Col·lecció de les Escoles Mèdiques de la Universitat de Coïmbra (Portugal). En la imatge, prestatgeria amb cranis identificats pertanyents a aquesta col·lecció. / Ana Luisa Santos

Com es constitueixen?

Majoritàriament, les col·leccions osteològiques identificades provenen de cementeris municipals que, davant la necessitat d’efectuar nous enterraments, exhumen els esquelets existents de les sepultures que no presenten evidències de culte. Passat el temps legal d’inhumació, i en cas que les famílies no renoven el lloguer de l’espai d’enterrament del mort, els ossos d’una inhumació es retiren i es col·loquen en ossaris col·lectius situats als cementeris o, en altres casos, són incinerats (Chi-Keb, Albertos-González, Ortega-Muñoz i Tiesler, 2013; Quigley, 2001).

Altres col·leccions, com ara la Col·lecció de Cranis de les Escoles Mèdiques de la Universitat de Coïmbra, provenen d’individus que van morir en institucions hospitalàries i els familiars dels quals no van reclamar el cos per a enterrar-lo. Hi ha conjunts també d’esquelets provinents de disseccions com els de la Col·lecció Hamann-Todd a Cleveland, als Estats Units, o bé d’autòpsies, com és el cas d’un grup de fetus a Hongria (Fazekas i Kósa, 1978; Quigley, 2001). D’altra banda, la col·lecció de Spitalfields, a Londres, es va organitzar per la necessitat d’alliberar les criptes de l’Església de Crist, lloc d’inhumacions entre els segles XVIII i XIX (Molleson, Cox, Waldron i Whittaker, 1993). Una altra via d’obtenció d’individus identificats és la donació de cadàvers, bé per voluntat del mateix mort o dels seus familiars, com ha sigut el cas en les col·leccions de les universitats de Khon Kaen i Chiang Mai, totes dues a Tailàndia, o les col·leccions del Dr. William M. Bass i Maxwell, als Estats Units. En circumstàncies com les presentades anteriorment, el context legal de molts països autoritza que els cranis i esquelets es donen a institucions d’ensenyament i investigació. En les col·leccions constituïdes més recentment és necessari respectar els codis de bones pràctiques i consultar-lo amb els comitès d’ètica (vegeu, per exemple, Chi-Keb et al., 2013). A Suïssa, a més de les autoritats públiques, també es va consultar les famílies i els descendents d’individus que constitueixen la Col·lecció Simon (Perréard-Lopreno, 2006).

La volta al món en col·leccions identificades

En la Taula 1 [consultar ací] s’indiquen algunes de les col·leccions «clàssiques» més emblemàtiques, és a dir, aquelles organitzades en el segle XIX i a començament del XX, la importància de les quals deriva de factors com el nombre d’individus que les constitueixen, la distribució equitativa per sexes i grups d’edat, la preservació i integritat dels esquelets, així com la quantitat i qualitat dels estudis realitzats. A la fiabilitat de les dades existents de cadascun dels individus s’afegeix la possibilitat d’agregar noves informacions fruit de la investigació. A més d’aquestes col·leccions clàssiques, s’inclouen també les col·leccions de referència per a l’àrea forense, constituïdes, majoritàriament, per persones que van morir en les últimes dècades del segle XX o ja en el segle XXI.

Com que el nombre de referències derivades de les normes d’aquesta publicació és limitat, en la Taula 1 presentem sumàriament les col·leccions identificades per països (per ordre alfabètic) sense referir-nos a les publicacions que les van descriure i/o van presentar. Pot trobar-se més informació sobre aquestes osteoteques i les seues característiques en obres com Ardagna, Bizot, Boëtsch i Delestre (2006), Henderson i Alves-Cardoso (2018), Molleson et al. (1993), Quigley (2001), Santos (2018) i Ubelaker (2014).

Aquestes col·leccions són estudiades no solament per alumnes, investigadors i professors de les institucions on s’allotgen, sinó que també estan disponibles perquè altres professionals puguen realitzar les seues investigacions. Sovint, per a augmentar el nombre d’individus estudiats en una investigació –per exemple, del mateix sexe o de la mateixa edat–, així com per a avaluar la reacció òssia d’una determinada patologia, s’analitzen diverses d’aquestes col·leccions.

Per què es creen aquestes col·leccions? Exemples d’estudi

Fins a mitjan segle XX, les col·leccions osteològiques identificades s’utilitzaven sobretot per a realitzar comparacions anatòmiques entre pobles de diverses regions del món i amb les formes fòssils que, mentrestant, es descobrien a Europa, Àfrica i Àsia (Santos, 2018; Spencer, 1997). Simultàniament, l’antropologia física/biològica va començar a estudiar-les amb l’objectiu de crear mètodes d’estimació del sexe, l’edat en el moment de defunció i l’alçada per a posteriorment poder aplicar-los en l’estudi d’esquelets provinents d’excavacions arqueològiques i en la identificació forense. Aquest tipus d’investigacions continuen fins a l’actualitat perquè, al contrari del que mostren les sèries de televisió, no és fàcil aconseguir mètodes d’alta precisió.

«Fins a mitjan segle XX, les col·leccions osteològiques s’utilitzaven sobretot per a realitzar comparacions anatòmiques»

Moltes de les col·leccions clàssiques, com per exemple la Col·lecció Hamman-Todd o la de Robert J. Terry, totes dues als Estats Units, així com la col·lecció d’esquelets identificats de la Universitat de Coïmbra, s’han utilitzat en la creació de mètodes aplicats posteriorment a tot el món que permeten estimar el sexe de la persona per observació o anàlisi mètrica de regions anatòmiques com la pelvis, el crani o els ossos llargs. En els individus adults, el dimorfisme sexual observable en l’esquelet confereix certa seguretat en els resultats obtinguts, mentre que en els esquelets de no adults la dificultat augmenta considerablement, per la qual cosa col·leccions com la de la Universitat de Granada (Alemán et al., 2012) són essencials per a millorar aquests mètodes.

Un altre paràmetre biològic essencial, tant en casos forenses com en els estudis bioantropològics o bioarqueològics de restes osteològiques humanes provinents d’excavacions, és l’estimació de l’edat en el moment de defunció de la persona. En aquest cas, l’edat estimada a través del desenvolupament i de l’erupció dental i de la longitud dels ossos de fetus, xiquets i adolescents s’aproxima bastant a l’edat real. En canvi, els intervals de confian­ça en adults obtinguts a través dels diferents mètodes que analitzen, per exemple, el grau d’obliteració de les sutures cranials, el desgast dental i les metamorfosis articulars de les costelles, de la superfície auricular i de la símfisi púbica de l’os coxal són de dècades. El que l’esquelet registra i transmet a l’investigador és l’edat biològica, mentre que el que els antropòlegs miren de conèixer és l’edat cronològica, és a dir, el nombre d’anys que aquella persona va viure. Les col·leccions espanyoles, entre altres, també són estudiades per a perfeccionar aquests mètodes (Del Río Muñoz, 2000; Rissech i Steadman, 2011).

«És fonamental desenvolupar i provar mètodes de referència per a la identificació forense, i això implica crear col·leccions en diferents països»

Com que es tracta d’éssers humans anatòmicament moderns, és a dir, de l’espècie Homo sapiens, aquests conjunts d’individus resulten particularment útils en comparacions amb els nostres avantpassats més pròxims, com ara els fòssils que s’han trobat pels continents africà, asiàtic i europeu, com per exemple els del jaciment arqueològic d’Atapuerca (Espanya).

Les col·leccions compostes per individus que van viure abans del desenvolupament de la quimioteràpia moderna són importants per a conèixer el progrés de les malalties a través de les seues manifestacions òssies, abans que existira una cura o que es donara la interferència de tractaments efectius, com els antibiòtics. Si hi ha molts individus amb la mateixa causa de defunció, es poden trobar fins i tot lesions que habitualment no es troben en la pràctica clínica. Per exemple, en persones que van morir a causa de la tuberculosi, es va constatar la presència, en valors estadísticament significatius, d’os nou en la superfície visceral de les costelles tant en individus no adults com en adults, un fet que es va considerar un possible indicador d’aquesta malaltia (Santos i Suby, 2012).

Des d’una altra perspectiva, els individus que van nàixer i van morir en els segles XVIII, XIX i inicis del segle XX (per tant, abans de la tercera transició epidemiològica), seran més adequats per a comparacions amb poblacions antigues que els més recents, que es van beneficiar dels grans progressos mèdics que van conduir a l’augment significatiu de l’esperança de vida, o a la tendència continuada de l’augment de l’alçada, per donar alguns exemples.

El fet que en moltes col·leccions hi haja dades sobre les professions que les persones exercien ha suscitat un gran interès en la investigació d’alteracions degeneratives en les articulacions i en les èntesis –el punt d’inserció en l’os de tendons i lligaments– el desenvolupament de les quals està relacionat amb l’esforç en l’acompliment d’aquestes funcions, malgrat la dificultat per a realitzar associacions directes i inequívoques entre les lesions i una determinada professió (vegeu, per exemple, Henderson i Alves-Cardoso, 2018).

A més dels estudis relacionats amb la creació de mètodes per a avaluar els paràmetres biològics d’individus oposats en contextos arqueològics i forenses i de la identificació de patologies que afecten els ossos i dents, les col·leccions identificades proporcionen elements importants per a la història de la medicina, en particular, de la pràctica quirúrgica i de la medicina legal o tanatologia. En el cas que un crani o esquelet mostre senyals que se’ls haja realitzat una autòpsia, com una craneotomia o una toracotomia, això no solament permet avaluar les tècniques usades per a efectuar un diagnòstic post mortem o un informe pericial medicolegal, sinó que també augmenta la certesa de la causa de mort registrada per a aquell individu.

«L’existència en un mateix país d’individus identificats de cronologies diferents permet comparar diacrònicament aspectes com l’alçada i la robustesa»

D’altra banda, és fonamental desenvolupar i provar mètodes de referència per a la identificació forense, i això implica crear col·leccions en diferents països (Cattaneo, 2007; Spradley, Jantz, Robinson i Peccerelli, 2008; Ubelaker, 2014). Així, recentment s’ha donat un nou impuls global a la formació de conjunts esquelètics identificats, especialment d’aquells que incloguen la genealogia dels individus i també aspectes mètrics (com l’alçada) que es corresponguen de manera més directa amb la variabilitat de les poblacions humanes actuals.

L’existència en un mateix país d’individus identificats de cronologies diferents permet comparar diacrònicament aspectes mètrics –com l’alçada i la robustesa– i patològics. Per exemple, permeten avaluar la freqüència de càries i altres malalties orals i relacionar-les amb els canvis en l’alimentació i amb la millora de les cures mèdiques al llarg del temps.

Comentaris finals

En aquest treball hem intentat divulgar el valor dels cranis i esquelets que constitueixen les denominades «col·leccions osteològiques identificades» i mostrar la importància d’estudiar-les, tant per a les investigacions que pretenen reconstruir la vida de les poblacions del passat com en contextos forenses.

El reconeixement del seu interès científic per al desenvolupament de l’antropologia es fa patent en la formació contínua de col·leccions, al llarg dels dos últims segles i en diversos continents.

Referències
Alemán, I., Irurita, J., Valencia, A. R., Martínez, A., López-Lázaro, S., Viciano, J., & Botella, M. C. (2012). Brief communication: The Granada osteological collection of identified infants and young children. American Journal of Physical Anthropology, 149(4), 606–610. doi: 10.1002/ajpa.22165
Ardagna, Y., Bizot, B., Boëtsch, G., & Delestre, X. (Eds.) (2006). Les collections ostéologiques humaines: Gestion, valorisation et perspectives. Bulletin Archéologique de Provence, Supplément 4. Aix-en-Provence: Association Provence Archéologie.
Cattaneo, C. (2007). Forensic anthropology: Developments of a classical discipline in the new millennium. Forensic Science International, 165(2-3), 185–193. doi: 10.1016/j.forsciint.2006.05.018
Chi-Keb, J. R., Albertos-González, V. M., Ortega-Muñoz, A., & Tiesler, V. G. (2013). A new reference collection of documented human skeletons from Mérida, Yucatan, Mexico. HOMO-Journal of Comparative Human Biology, 64(5), 366–376. doi: 10.1016/j.jchb.2013.05.002
Del Río Muñoz, P. A. (2000). Estudio antropológico-forense, antropométrico y morfológico, de la colección de la Escuela de Medicina Legal de Madrid. Madrid: Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid.
Fazekas, I. G., & Kósa, F. (1978). Fetal forensic osteology. Budapest: Akademiai Kiado.
Gresky, J., Haelm, J., & Clare, L. (2017). Modified human crania from Göbekli Tepe provide evidence for a new form of Neolithic skull cult. Science Advances, 3(6), e1700564. doi: 10.1126/sciadv.1700564
Henderson, C. Y., & Alves-Cardoso, F. (2018). Identified skeletal collections: Testing ground of anthropology. Oxford: Archaeopress.
Molleson, T. I., Cox, M. J., Waldron, A., & Whittaker, D. K. (1993). The Spitalfields project: The middling sort. Volume 2. The anthropology. Londres: Council for British Archaeology.
Perréard-Lopreno, G. (2006). Les collections ostéologiques humaines du Départment d’Anthropologie et d’Écologie de l’Université de Genève. En Y. Ardagna, B. Bizot, G. Boëtsch, & X. Deslestre, Les collections ostéologiques humaines: gestion, valorisation et perspectives (p. 25–90). Bulletin Archéologique de Provence, Supplément 4. Aix-en-Provence: Association Provence Archéologie.
Quigley, C. (2001). Skulls and skeletons: Human bone collections and accumulations. Jefferson, NC: McFarland and Company.
Rissech, C., & Steadman, D. W. (2011). The demographic, socio-economic and temporal contextualisation of the Universitat Autònoma de Barcelona collection of identified human skeletons (UAB collection). International Journal of Osteoarchaeology, 21(3), 313–322. doi: 10.1002/oa.1145
Santos, A. L. (2018). Skulls and skeletons from documented, overseas and archaeological excavations: Portuguese trajectories. En B. O’Donnabhain, & M. Lozada (Eds.), Archaeological Human Remains (p. 111–125). Cham: Springer. doi: 10.1007/978-3-319-89984-8_8
Santos, A. L., & Suby, J. A. (2012). Tuberculosis en retrospectiva: Revisión de los conocimientos actuales y su aplicación en el estudio de restos humanos. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Granada, 22, 127–148.
Spencer, F. (Ed.). (1997). History of physical anthropology: An encyclopedia. Nova York: Garland Publishing.
Spradley, M. K., Jantz, R. L., Robinson, A., & Peccerelli, F. (2008). Demographic change and forensic identification: problems in metric identification of Hispanic skeletons. Journal of Forensic Sciences, 53(1), 21–28. doi: 10.1111/j.1556-4029.2007.00614.x
Ubelaker, D. H. (2014). Osteology reference collections. En C. Smith (Ed.), Encyclopedia of Global Archaeology (p. 5632–5641). Nova York: Springer-Verlag.


Agraïments
Gràcies a Elisa García-Prósper i a Manuel Polo-Cerdà per convidar-me a participar en aquesta publicació i pels seus comentaris. Gràcies igualment als revisors de l’article i a Susanna Ligero, així com a Teresa Ferreira, Sofia Wasterlain i Bruno M. Magalhães, de la Universitat de Coïmbra (Portugal).

© Mètode 2019 - 101. La memòria dels ossos - Volum II (2019)
Doctora en Antropologia Biològica i professora del Departament de Ciències de la Vida de la Universitat de Coïmbra a Portugal. És també investigadora del Centre d'Investigació en Antropologia i Salut (CIAS). Ha estat editora de l'International Journal of Paloepathology (2010-2018). Actualment és vicepresidenta de la Paleopathology Association i vocal de la junta directiva de l'Associació Espanyola de Paleopatologia. Les seues investigacions se centren en l'evolució de les malalties, especialment de la tuberculosi. Per a les seues investigacions proposa seguir un enfocament biocultural i multidisciplinari.