L’últim informe del Grup 2 de l’IPCC publicat el dia 28 de febrer de 2022 planteja amb força missatges que informes previs ja havien assenyalat, però que ara, vuit anys després de l’anterior informe, la comunitat científica ha pogut quantificar. Ja sabíem que no totes les persones i països tenen la mateixa vulnerabilitat al canvi climàtic. En l’informe de 2014 assenyalàvem que, davant un mateix fenomen, diferents grups socials, amb diferents capacitats de resposta i adaptació, tenien diferents vulnerabilitats. Avui sabem que, per aquesta vulnerabilitat contextual, en alguns països el risc de mortaldat enfront d’inundacions és 15 vegades major que en uns altres. També sabem que pràcticament la meitat de la població mundial, entre 3.300 i 3.600 milions de persones, es troba en contextos molt vulnerables al canvi climàtic.
«La nostra lluita contra els impactes del canvi climàtic ha d’anar acompanyada de mesures que redueixin la desigualtat i la pobresa»
Ja sabíem també que el canvi climàtic és sobretot un agreujant de les pèssimes condicions de vida en què es troben milions de persones mundialment, tant en països desenvolupats com en vies de desenvolupament. El que l’IPCC indica ara a més és que la nostra lluita contra els impactes del canvi climàtic ha d’anar acompanyada de mesures que redueixin la desigualtat i la pobresa. De res servirà desenvolupar estratègies d’adaptació que no consideren aquest factor, perquè és precisament la desigualtat i la pobresa la que està limitant a moltes persones poder adaptar-se. Així, per exemple, la falta d’accés a serveis universals de salut en alguns països eleva la mortalitat a les onades de calor de les persones en risc d’exclusió. Garantir aquest accés universal és una mesura enfront de la desigualtat, però al seu torn implica introduir un enfocament de drets humans en les estratègies climàtiques que redueixen la vulnerabilitat de tota la població, independentment del seu estatus econòmic, de la seua classe, ètnia, sexe, edat o discapacitat. No tenir en compte les diferències entre grups socials ens pot portar a més a desenvolupar estratègies de maladaptació, és a dir, estratègies que de forma no intencionada acaben incrementant la desigualtat entre actors, o tenen un impacte no desitjat en el medi ambient o limiten altres opcions futures de desenvolupament i adaptació.
Un exemple de maladaptació en el cas d’Espanya seria la irrigació, una de les mesures estrella per a l’adaptació al canvi climàtic davant futures previsions (i actuals) d’escassetat d’aigua. A Navarra, per exemple, l’expansió dels regadius ha suposat un canvi en l’estructura productiva, en la qual els petits productors han acabat abandonant l’activitat i llogant o bé venent les seves terres als productors de major grandària que podien fer front a la inversió requerida. S’han canviat els mecanismes de governança de l’aigua (d’estructures comunals a ser gestionada per una empresa privada) i els productors que s’han mantingut han canviat els tipus de cultius cap a aquells que requereixen menor mà d’obra. Aquesta estratègia, en el sud d’Espanya, té altres implicacions. Apostar pel regadiu en una de les zones de major vulnerabilitat al canvi climàtic i on s’estima que l’escassetat d’aigua serà encara major en els pròxims anys, tindria conseqüències ambientals desastroses per a les generacions futures i limitarà les seves pròpies opcions d’adaptació. En aquest sentit l’informe és clar, la vulnerabilitat humana i la vulnerabilitat dels ecosistemes és absolutament interdependent.
Però l’informe assenyala que no és suficient amb adaptar-nos, és necessari a més reduir de forma dràstica les emissions, en el que es denomina «desenvolupament resilient al clima»: les estratègies han d’anar encaminades a reduir les emissions, adaptar-nos al canvi climàtic i afavorir la igualtat. La relació entre mitigació i adaptació és clara. Si no reduïm les emissions, els impactes seran molt més greus i les estratègies d’adaptació desenvolupades ara no serviran per a tals impactes. La bona notícia és que existeixen estratègies que permeten abordar ambdues. En el cas de l’agricultura, manejos encaminats a incrementar la matèria orgànica del sòl ens permeten capturar carboni d’una banda, i desenvolupar sòls més resilients, menys sensibles a contextos de sequera i inundacions. L’agricultura pagesa ens proveeix de diverses estratègies que incrementen la matèria orgànica, no és necessari desenvolupar noves tecnologies, sinó dialogar amb aquests sabers tradicionals que durant dècades hem menyspreat. Això se suma a una altra conclusió de l’informe: A Europa l’adaptació es basa sobretot en solucions tecnològiques, i la tecnologia, si bé és important, té un paper limitat. Són necessàries estratègies que aborden canvis culturals i de comportament, així com canvis institucionals i estratègies que conserven i regeneren la natura.
