El disseny dels camins respon a les activitats humanes en el treball, en les relacions econòmiques i afectives; uneixen llocs, gents i cultures. La mil·lenària xarxa de camins teixida per les societats preindustrials jerarquitza i estructura els territoris i revela les claus d’interpretació dels paisatges, naturals o antropitzats, dotant de significat la vinculació de l’home a la terra.
Els que caminem cada diumenge per les nostres muntanyes mediterrànies no tenim la percepció de quines normes protegeixen els camins tradicionals de muntanya. Però sí que tenim clar que aquestes senderes històriques van perdent-se i que el futur no és gaire esperançador per a aquest patrimoni públic viari.
Dins del viari tradicional, les vies pecuàries, camins de bestiar o de transhumància, posseeixen elements que les distingeixen de la resta, ja que la seua funció és canalitzar el tràfec de bestiar oví, caprí i vaquí.
Traçats amb intel·ligència, els camins, senders i antics camins de ferradura, molt sovint empedrats, buscaven els passos naturals, escalaven els vessants més abruptes i traçaven belles i serpentejants vies de muntanya. Vertaderes obres d’enginyeria són els camins que es conserven encara a la serra de Corbera (Safor), Aitana, Espadà, la Tinença o la Vall de Gallinera.
Entrevista a Joan F. Mateu, catedràtic de Geografia de la Universitat de València i encarregat de llegir la tradicional lliçó magistral de l'acte d'obertura del curs acadèmic 2006-2007.
Resulta obvi que, cada dia més, la natura, amb tot el seu seguit de paisatges espectaculars, riquesa i diversitat d’espècies i formes del relleu, resulta motiu d’entreteniment, si no d’ocupació, per a molta gent, especialment per als anomenats amants de la natura. Tal ha estat l’increment d’aquesta afició que hui en dia disposem de catàlegs de les zones paisatgísticament i naturalísticament més interessants del país.
La Bèrnia, la majestuosa serra que tanca pel nord la Marina Baixa, és el teló de fons de la meua infantesa, de les vacances de Pasqua i d’estiu que passàvem a cals avis, a la partida alteana de Cap Negret. D’ella ens venia, de la font del Garroferet, l’aigua de cisterna que bevíem.
Massa sovint ens construïm una idea parcial de la natura, formada sobretot per visites esporàdiques que ens amaguen moments íntims de la natura que poden resultar crucials per a comprendre-la. Em vull referir principalment a la presència i efecte de l’aigua en el paisatge.
Us mostrem els problemes de la garrofera valenciana, condemnada a l'extinció, degut a la minva en hectàrees de cultiu d'aquesta espècie al territori valencià
Us mostrem una de les espècies més conegudes del secà valencià: la garrofera. Expliquem la seua història, l'origen i les seues propietats.