Si volem que la ciència tingui un paper social rellevant de debò, hem de plantejar el camí invers i respondre amb ciència a les preguntes i problemes de les persones i la societat. Hem de tractar la ciència com a eina, no com a protagonista.
Pere Estupinyà proposa una sèrie de consells per als joves científics o científiques que no saben per on començar a l’hora de fer el salt a la divulgació.
El divulgador Pere Estupinyà enumera quatre possibles papers davant «això de la comunicació científica»: cap paper, un paper col·laboratiu, un d'involucrat-hobby i un de professional.
La sorpresa provocada per un plantejament inquietant o un mag en el seu espectacle genera un enigma que el nostre cervell vol comprendre. I això ho infrautilitzem en divulgació científica.
Confesso que tinc un problemeta, que sospito que comparteixo amb molts companys divulgadors científics: allò que m’interessa a mi no coincideix amb el que interessa els meus lectors.
En molts casos, els comunicadors tenim una visió més pròxima a les necessitats de la societat que no els investigadors. Els periodistes científics podem i hem de parlar de ciència directament al públic.
La ciència actual –i alguns gabinets de comunicació– et porta a fer divulgació de pijama escrivint històries sense sortir de casa.
Després de l’aparició en els anys quaranta dels primers ordinadors capaços de fer càlculs complexos, Alan Turing i altres científics de la computació es van preguntar si algun dia les màquines serien capaces de pensar de manera anàloga als humans.
Les cèl·lules mare tenen ja aplicacions mèdiques contrastades, però també és un dels camps de la ciència en què més teràpies fraudulentes s’estan produint.
Cherry picking és seleccionar les cireres més madures d’una cistella i dir «uuuummmm, què bones», sense voler veure que algunes són verdes i d’altres estan picades.