Hi haurà algun dia cinema amb olors?

Cinema amb olors

Respon CARMEN AGUSTÍN-PAVÓN:

A principis del segle XX, va començar a sorgir la idea d’un «cinema amb olors»: l’any 1916, abans de l’arribada del cinema sonor, va tindre lloc la primera projecció d’imatges amb olors a un cinema de Forest City, Pennsilvània, on van col·locar una bola de cotó amarat d’oli de roses enfront d’un ventilador durant un reportatge sobre el Rose Bowl, un estadi de futbol americà el nom del qual fa referència a un bol de roses. L’any 1929, un cinema de Nova York va crear un sistema per perfumar la sala des del sostre durant la projecció de The Broadway melody i, de fet, es va pensar a fer una cosa similar amb la pel·lícula de Walt Disney Fantasia, estrenada l’any 1940. Més tard, un cinema de Detroit va provocar diversos aromes a determinats punts clau de les pel·lícules El falcó del mar i Boom town i, en 1959, durant la projecció del film Behind the Great Wall, van ser emesos perfums pel sistema de ventilació.

Hans Laube va idear una tècnica anomenada Olorvisió (o Smell-O-Vision, en anglés), basada en uns tubs individuals que el projeccionista anava controlant amb un teclat però, no obstant això, sols va ser utilitzada una vegada, a la pel·lícula del 1960 titulada Scent of mystery, produïda per Mike Todd, Jr.

Malgrat els nombrosos intents de portar les olors a les pel·lícules, aquests no van acabar de funcionar, principalment perquè la mida de les sales provocava que les olors es perderen o no donaren efecte al moment desitjat.

La problemàtica és que l’olfacte no és un sentit que funcione com l’oïda o la vista; la projecció de l’olor roman durant un temps en l’ambient i el nostre olfacte s’habitua a una olor en cinc minuts, més o menys, pel que s’hauria d’anar saturant l’ambient cada vegada més amb una olor perquè poguera perdurar.

Existeixen uns aparells anomenats olfactòmetres que consisteixen en una mascareta amb un bon sistema de ventilació per a retenir o extraure una olor determinada de la manera més ràpida i exacta possible. Aquests aparells s’utilitzen actualment per a experiments amb voluntaris humans o animals de laboratori relacionats amb les olors, però es tracta d’un tipus de material prou costós.

Actualment, s’està explorant l’olor com a atraient en el cas de supermercats, hotels, aeroports, etc.,  per a atraure els consumidors i incrementar les vendes, però reproduir-lo durant la projecció d’una pel·lícula resulta molt més difícil de manipular, i sembla poc rendible. Així i tot, cal destacar que, el gener del 2013, l’enginyer Raúl Porcar va desenvolupar, junt amb la Universitat Politècnica de València, una nova tecnologia per introduir l’olor a les pel·lícules: OloramaTM, la qual permet gravar l’olor d’una escena i posteriorment reproduir la pel·lícula i emetre l’olor corresponent, de manera que es duu a terme una emissió controlada d’olors de forma sincronitzada amb les escenes d’una pel·lícula, anunci o qualsevol contingut audiovisual.

Carmen Agustín-Pavón és experta en Neurociència i Professora al Departament de Biologia Cel·lular, Biologia Funcional i Antropologia Física de la Universitat de València.

«Els Perquès de Mètode» és un consultori de ciència on els lectors envien la seua pregunta o dubte científic i una persona experta els respon. Podeu enviar les vostres preguntes a través de https://perques.metode.cat. Entre totes aquelles que rebem fins al 10 de desembre sortejarem un lot de publicacions de Mètode.

© Mètode 2019