CARLES MARTÍN CANTARINO respon:
La resposta pot ser simple en essència, i de segur molta gent ja la coneix: només piquen els mosquits femella perquè necessiten la sang, no tant com aliment, sinó per a produir ous. De fet, un mosquit, mascle o femella, pot viure molt bé sense picar, llepant tan sols substàncies sucroses, com el nèctar de flors. Però una femella no pondrà ous (o, en algunes espècies, només uns pocs) si no aconsegueix trobar un vertebrat a qui xuplar-li la sang. La raó és que una dieta de nèctar, tot i ser molt energètica, no proporciona quasi proteïnes (aminoàcids) ni altres substàncies necessàries per a la generació d’ous, l’oogènesi. I això s’ha comprovat experimentalment: si s’injecta un bon combinat d’aminoàcids a un mosquit femella, aquest produirà ous sense haver d’ingerir sang.
Però la resposta ens planteja immediatament moltes altres preguntes, preguntes que la investigació recent està començant a resoldre i que presenten un interès científic (i humanitari) notable. Perquè qualsevol assumpte relacionat amb els mosquits ens interessa i molt. Una primera qüestió, potser la més òbvia, però de cap manera banal per a un biòleg: per què eixa dependència de la sang quan la immensa majoria de femelles d’insectes, incloses les d’altres dípters (com la mosca comuna) no tenen cap problema en pondre ous sense xuplar-nos la sang?
Els mosquits, com tants altres insectes que presenten metamorfosi, tenen una doble vida: la larvària i la d’adult. La vida de l’adult depèn i s’explica en bona part a partir del que ha sigut quan era larva. Les larves dels mosquits, estrictament aquàtiques, colonitzen medis de vegades pobres en nutrients: l’aigua que queda en un pot abandonat en un solar urbà o l’aigua de pluja d’un clot, per exemple. Aconsegueixen desenvolupar-se ràpidament en aquests ambients efímers i transformar-se en un mosquit adult en un temps rècord aprofitant molt eficaçment els aminoàcids i nutrients disponibles. Però l’adult, després de la metamorfosi, ja no tindrà quasi reserves per a la producció d’ous, procés que necessita una bona quantitat d’eixes substàncies, i n’haurà d’obtenir pel seu compte… Per exemple xuplant sang d’un vertebrat, que les conté en abundància. És una demostració de com l’evolució reïx en generar organismes capaços d’adaptar-se a quasi qualsevol circumstància. Per a compensar les limitacions del desenvolupament larvari ha produït el mosquit femella, una veritable màquina especialitzada en la difícil tasca d’aprofitar la sang.
Però xuplar sang té els seus problemes. Un d’ells és que la sang, malgrat tot, és un aliment poc equilibrat: té moltes proteïnes, sí, però una concentració baixa de glúcids o lípids, els combustibles més eficaços per a sostenir el metabolisme. I ja sabem que els mosquits, per volar, necessiten bastant energia: aletegen entre 250 i 500 voltes per segon. Per això no és estrany que els mosquits, també les femelles, mantinguen la dieta de substàncies sucroses, perfecta per al seu metabolisme quotidià. També hi ha el problema del ferro. Tot i ser necessari per a l’oogènesi del mosquit, la sang el conté en una concentració massa alta (com sabem, forma part de l’hemoglobina) i, per ser un oxidant potent, pot ser perillós per a l’organisme. Els mosquits, per això, posseeixen mecanismes ben ajustats que neutralitzen l’ió Fe i n’eliminen l’excés, com mostren investigacions recents.
Però sobretot els mosquits femella han de superar el fet que l’organisme dels vertebrats, lògicament, disposa de mecanismes bastant eficients per a evitar qualsevol pèrdua de sang. Per abordar aquesta qüestió fixem-nos abans en un altre aspecte intrigant de la picada del mosquit: el simple fet, experimentat per tothom, que «fa mal», que «cou». I per què cou la picada del mosquit? No és una pregunta estúpida: si quan t’extrauen sang en una donació o en l’anàlisi amb una xeringa no sents a penes mal, per què molesten tant les picades dels mosquits, a voltes durant molt de temps, tot i que un mosquit extrau menys d’una goteta de sang? No es tracta d’una qüestió mecànica: de fet, l’aparell picador del mosquit femella està tan perfeccionat tècnicament que resulta més subtil que qualsevol agulla clínica: segons alguns estudis recents, fins i tot podria servir com a model per a dissenyar un sistema d’inserció d’agulles clíniques menys molestes que les actuals, que millorarien la vida dels que han de sotmetre’s a insercions hipodèrmiques contínues. Aleshores? Doncs bé: les picades couen perquè els mosquits femella no tan sols perforen la pell amb el seu subtil aparell xuplador i extrauen sang dels capil·lars, sinó sobretot perquè hi injecten saliva abans de començar a succionar. Eixa intrusió de les molècules alienes que conté la saliva del mosquit és la que provoca una reacció en l’organisme en forma de prurit i, a voltes, fins i tot produeix reaccions al·lèrgiques greus en persones sensibles o si les picades són nombroses.
Aquesta injecció de saliva és necessària per a contrarestar les reaccions defensives normals d’un organisme que sofreix una ferida, o siga, una ruptura cel·lular que trenca vasos sanguinis: primerament, vasoconstricció (disminució del flux sanguini) i, en segon lloc, coagulació de la sang, processos que dificultarien l’extracció de sang que necessita el mosquit. I per això el mosquit femella ha d’inocular, amb la seua saliva, un còctel de substàncies, molt depurat evolutivament, que inclou principis anticoagulants i vasodilatadors, i que contraresta els mecanismes de l’organisme atacat per detenir el flux sanguini. Només la saliva dels mosquits femelles conté eixe còctel, que està sent estudiat amb detall perquè podria proporcionar ensenyaments farmacèutics molt rellevants.
És obvi que als mosquits no els interessa gens que la picada moleste la víctima, ja que aquesta, a través del dolor, s’assabenta que està sofrint un atac i, per tant, podria acabar d’una manotada amb l’insecte. Per això moltes espècies de mosquits també inclouen en el còctel salival substàncies anestèsiques. De fet, la situació normal és que ens assabentem de l’atac (o siga, que comencem a sentir prurit) molt després que el mosquit haja satisfet les seues necessitats. El tema important és que aquesta injecció prèvia de saliva tan refinada és el factor que dota les picades dels mosquits d’una importància enorme per a la història de la humanitat. Si el mosquit es limitara a xuplar sang, si no haguera d’injectar saliva, seria molt difícil que fóra vector de tan funestes malalties com el paludisme, la febre groga, el dengue i tantes altres (autèntics flagells històrics de la humanitat) i que inocula inconscientment, quan l’agent patogènic ha infectat prèviament, en una picada anterior, les seues glàndules salivals.
Diversos estudis recents indiquen que els mosquits femella parasitats per Plasmodium, l’agent del paludisme, tenen un comportament alterat pel paràsit (atrinxerat en les glàndules salivaries) que els indueix a picar més sovint. Clarament, el mosquit queda controlat, encara no se sap ben bé de quina manera, pels interessos del paràsit, com un zombi posat al servei del microbi. I més encara: sembla comprovat que la composició de la mateixa saliva de la femella del mosquit, eixe còctel químic complex, permet a Plasmodium infectar amb més facilitat l’hoste.
Els investigadors estan trobant tot un món darrere de la picada d’un mosquit femella, un món que ens interessa molt. Les malalties transmeses pels mosquits han causat més morts de persones que totes les guerres juntes. I aquest complex mecanisme de la picada del mosquit està en l’origen, encara avui, de la mort de més d’un milió de persones cada any, especialment xiquets. No és gens banal dedicar els nostres esforços a dilucidar tot el que hi ha darrere d’una simple picada d’un mosquit… femella.
Carles Martín. Professor Titular d’Ecologia del departament de Ciències del Mar i Biologia Aplicada. Universitat d’Alacant.
