Entrevista a Milagros Pérez Oliva

Amb una trajectòria com a periodista de més de trenta anys, Milagros Pérez Oliva ha estat, entre d’altres, responsable de l’àrea de biomedicina així com del suplement de salut del diari El País. A més, des del 2006 fins a 2012, va ocupar el càrrec de defensora del lector en aquest mateix periòdic des d’on va poder aprofundir en l’anàlisi de l’ètica i la pràctica del periodisme a partir de casos concrets. La seua tasca al camp de la divulgació mèdica ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaca el Premi Nacional de Periodisme atorgat per la Generalitat de Catalunya per fomentar el coneixement dels temes de salut pública des d’una perspectiva independent i crítica. Aquest mes d’octubre, Pérez Oliva ha participat en el seminari Comunicar la salut. Oportunitats i reptes de la divulgació mèdica. Aprofitem l’ocasió perquè ens conte més sobre l’increment de la medicalització i el que s’anomena «societat hipermedicalitzada».

«Hi ha més trastorn mental ara? Més hiperactivitat? Més trastorn compulsiu? Hi ha més casos d’aquests o és que es diagnostiquen més? O es diagnostiquen casos innecessàriament?»

«Por a la vida. Una societat hipermedicalitzada» ha estat el títol de la seua intervenció. Per què aquest títol?

Recentment, s’estan publicant bastants treballs que demostren que està havent-hi un diagnòstic més nombrós de certes patologies, trastorns mentals, etc. La pregunta és: què hi ha més trastorn mental ara? Més hiperactivitat? Més trastorn compulsiu? Hi ha més casos d’aquests o és que es diagnostiquen més? O es diagnostiquen casos innecessàriament? Cal parlar ací d’una alarma, amb un concepte que va sorgir fa uns anys: el «disease mongering».  Segons aquest concepte, certs laboratoris, per tal d’eixamplar el seu mercat, estimulen la demanda promovent patologies.  I s’ha trobat una correlació directa entre l’increment de diagnòstic de determinats trastorns i l’aparició al mercat de determinats medicaments. Al final, el que provoca és una tendència a la medicalització creixent de la vida. Avui en dia, es medicalitzen coses com la menopausa o el dol… Quan una persona perd a algú estimat es considera que ja s’ha de medicar perquè el dolor que sentirà serà insuportable. Es medica abans de saber si tindrà aquest dolor psicològic…

Respecte al «disease mongering», ens pot posar algun exemple estudiat?

La correlació directa entre l’increment de diagnòstic de determinats trastorns i l’aparició al mercat de determinats medicaments ha sigut molt evident en el cas de la hiperactivitat i el dèficit d’atenció. Hi ha un estudi a Holanda, del 2008, segons el qual el 34,2% dels nens de cinc a quinze anys estaven sent medicats amb els dos medicaments per aquests tipus de trastorns quan la incidència de la patologia era de, com a molt, un 5%. És un cas pràctic on es pot veure, molt clarament, que hi havia una acció de les farmacèutiques: campanyes per induir el diagnòstic d’aquestes malalties i receptar els fàrmacs. Però la qüestió és que els psiquiatres, per molt incentivats que estiguen per part dels laboratoris, no receptarien medicaments als nens si els pares angoixats no els portaren a la consulta.  Per què els pares s’angoixen? Per què els porten a la consulta? Aquí he desenvolupat una sèrie d’idees per explicar com els canvis socials que s’estan operant en la nostra manera de viure, sobretot en l’àmbit socioeconòmic, estan portant a una societat molt més desregulada, amb més incertesa i més por al futur. Tenim una relació amb el futur que no és de confiança sinó de precaució, de por… i, per tant, augmenta la inestabilitat i inseguretat quotidiana. Hi ha una indústria que se n’aprofita d’aquesta situació però, encara que no hi hagués, igualment molta gent aniria a buscar en les medicines alternatives o en altres coses la solució per a aquestes angoixes i aquestes pors.

«La correlació directa entre l’increment de diagnòstic de determinats trastorns i l’aparició al mercat de determinats medicaments ha sigut molt evident en el cas de la hiperactivitat i el dèficit d’atenció»

Quin paper juguen els mitjans de comunicació en aquesta situació?

Fins fa relativament poc temps, les empreses i laboratoris estaven dirigits per farmacòlegs, metges, etc., i el paradigma era: hi ha malalties que no tenen tractament, anem a veure si trobem tractament per aquestes malalties. L’èxit comercial estava, òbviament, vinculat a trobar eixe tractament. Ara, encara que això segueix sent així en gran part, els equips directius de les grans farmacèutiques pensen més en termes financers i de rendibilitat de la marca, l’empresa, la borsa, els mercats. I han trobat que és fàcil mirar de trobar noves indicacions o nous mercats per a medicaments vells, estalviant el cost de desenvolupar un nou medicament. Això ha passat molt, per exemple amb la Viagra o amb el Prozac. En altres casos tenim noves creacions com la famosa «píndola de la timidesa», que és un antidepressiu, o la «viagra femenina», que és també un antidepressiu modificat. En aquest últim cas la millora, en termes de satisfacció sexual, és molt escassa però s’ha anunciat a so de bombo i platerets.

Llavors, primer es crea la necessitat, un problema, l’expectativa, i després es dóna la solució. Una estratègia molt clara per guanyar mercat i que utilitza com a canal els mitjans de comunicació. Es necessita als mitjans per fer arribar a la població que hi ha un problema, primer, i que el problema té una solució, després. D’aquesta manera, no només se li diu al metge que s’ha de receptar Viagra, sinó que és el mateix pacient el que pensa que la seua vida sexual no és prou satisfactòria i que ho necessita.

Ha nomenat la «viagra femenina», també ha parlat sobre la medicalització de la menopausa… Existeix, en la seua opinió, un biaix de gènere en la promoció de malalties? 

No. Alguns exemples que tenim, com la teràpia hormonal substitutòria adreçada a dones, es produeix perquè estem parlant del 50% de la població, és un mercat molt gran. La Viagra és per als homes i abans que aparegués van estar plantejant-se i difonent-se treballs que asseguraven que hi havia un percentatge altíssim d’homes amb impotència o disfunció erèctil. Es van fer exageracions tremendes, es va arribar a dir que més del 60% d’homes de més de 55 anys tenien disfunció erèctil en algun grau.

Davant aquestes dinàmiques i les pressions que es generen per part del sector empresarial, com s’ha d’actuar des del periodisme?

Amb rigor.  S’ha d’explicar que la «viagra femenina» ni és Viagra ni se li pareix. S’han d’explicar bé les coses. Quan hi haja temes controvertits, com per exemple «vacuna sí, vacuna no», ser molt clars, buscar la veritat dels fets, els resultats demostrables. Així no es cau en la falsa equidistància de donar veu als partidaris de la vacunació i donar el mateix pes als que qüestionen les vacunes perquè uns han demostrat científicament unes coses i els altres no han demostrat absolutament res. El periodista no pot ser neutral en un tema que no té la mateixa evidència en una banda que en l’altra.

Quin diagnòstic fa de la situació del periodisme especialitzat en salut?

La informació de ciència, en general, i de salut, en particular, ha millorat en els últims trenta anys gràcies al fet que els mitjans de comunicació, sobretot els de referència, han anat introduint la figura del periodista especialitzat. Ara mateix, però, els mitjans tradicionals basats en el model d’una doble font d’ingressos, la publicitat i la venda d’exemplars, està en crisi. El mateix model de periodisme està en crisi i trobem que les retallades han afectat abans que res al periodisme especialitzat, tant en salut com en ciència com en altres àrees. Es dediquen a fer informació generalista. Un altre problema és que el suport paper té vint-i-quatre hores per poder comprovar una notícia mentre que al model que s’està passant les redaccions treballen per al «digital first». Aquest té unes servituds: el clic, les audiències. I està passant que a les pàgines webs dels diaris més rigorosos s’enfronten a caure en el perill de la dinàmica en què han caigut les televisions i altres mitjans: l’espectacularitat. Es donen informacions que necessitarien hores per poder-se comprovar però es donen perquè són espectaculars o per si de cas. Es donen moltes informacions que no s’haurien de publicar.

«Si contribuïm a difondre informacions que creen expectatives per un tractament nou, que després resulta que no existeix o que és un frau, estem provocant un dany»

I les noves promocions de periodistes es troben ja amb aquest model de redacció…

Va costar molt introduir en els mitjans de referència els criteris de publicabilitat de la notícia: donar les fonts, mirar interessos ocults, etc. Però ara estem retrocedint. El talla i pega és molt més fàcil i com el que prima és la instantaneïtat, quan es rep una nota de premsa o apareix una informació publicada en un altre mitjà, es publica sense verificar. Això desemboca a què les diferències entre premsa seriosa i premsa sensacionalista que hi havia en l’anterior model es perden.

En un tema sensible, com és la salut, qui es fa responsable que les informacions que arriben al gran públic siguen les adequades?

El problema és que tots som responsables d’un procés en què el dany que provoquem per la manca d’informació o per la desinformació és un dany cert a la població. Si contribuïm a difondre informacions que creen expectatives per un tractament nou, que després resulta que no existeix o que és un frau, estem provocant un dany. Els divulgadors científics i els periodistes científics tenen aquí una responsabilitat ètica, de saber resistir les dinàmiques, que són molt fortes i que, de vegades, passen per sobre de la capacitat i de la voluntat del mateix periodista. Cal armar-nos més per a poder-les resistir. I la societat també ha d’ajudar. Si premia als que no són rigorosos clicant-los més, s’està contribuint a aquesta roda. S’ha de premiar el bon periodisme comprant bon periodisme i no ser condescendent amb l’espectacularitat dels mitjans que ho fan malament. Si la mateixa audiència no contribueix… Són les víctimes i els més interessats a ajudar-nos a resistir aquestes tendències.