L’esgotament dels recursos fòssils i la necessitat de mitigar l’impacte de l’emergència climàtica obliguen a buscar fonts d’energia alternatives que permeten mantenir els actuals usos productius. Arran del pla d’estímul aprovat a la Unió Europea per transformar i reactivar una economia víctima del xoc pandèmic de la COVID-19, irromp l’hidrogen verd per substituir el petroli com a motor energètic de la maquinària i la mobilitat pesada. És una alternativa viable sobre la qual ha de descansar la transició ecològica? Ho analitza a EL TEMPS de la mà d’experts.
Les llàgrimes s’havien convertit en el símptoma de la impotència. L’allau d’infectats per la COVID-19 va deixar els hospitals d’arreu del món saturats, a tocar d’un col·lapse que els sanitaris, de manera autènticament heroica, van intentar esquivar amb la improvisació de llits i d’un material de protecció mancat per l’escassetat. La humanitat havia estat sotmesa durant mesos i mesos per un virus desconegut, el qual segava dia rere dia una quantitat insuportable de morts. Només el ritme inexorable de vacunació als països rics ha contingut el coronavirus, capficat a perpetuar-se com a risc vital de caràcter global a través de les seues variants.
La desesperació sanitària provocada per aquesta malaltia, la qual ha deixat un balanç esfereïdor de 3,89 milions de morts al món al tancament d’aquesta edició del setmanari, va aparcar l’amenaça de fons que afronta el planeta amb l’emergència climàtica. Mentre l’atenció urgent estava col·locada a salvar els milions de contagiats de la COVID-19 arreu de la Terra, l’any 2020 se situava com el tercer més càlid de la història registrada. El desgel del permafrost, el subsol gelat de les zones més boreals present als territoris escandinaus, Rússia o Alaska, es convertia en l’estampa anual d’un desastre mediambiental d’avanç absolutament alarmant.
«Mentre l’atenció urgent estava col·locada a salvar els milions de contagiats de la COVID-19 arreu de la Terra, l’any 2020 se situava com el tercer més càlid de la història registrada»
La Unió Europa, la qual ha desenterrat els manuals keynesians per afrontar el sotrac econòmic pandèmic en contraposició a l’austeritat pressupostària aplicada durant la Gran Recessió, preveu aprofitar l’insuficient estímul (vegeu número 1886) acordat entre els 27 països del club comunitari per tenyir l’economia europea de verd. L’esgotament dels recursos fòssils i la necessitat imperiosa de transformar el model energètic per atenuar el col·lapse ecològic han convertit l’hidrogen en la nineta dels ulls verds dels fons europeus. L’Estat espanyol, no debades, ha reservat 1.500 milions d’euros per als pròxims dos anys dels diners que rebrà de les institucions comunitàries per finançar projectes vinculats a la fabricació d’aquest vector energètic, és a dir, una substància amb capacitat d’emmagatzemar energia per alliberar-la posteriorment de forma controlada. A Catalunya, per exemple, s’ha impulsat a Tarragona l’anomenat Vall de l’Hidrogen, que compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya i d’empreses com ara Enagás o Repsol; i al País Valencià s’ha dissenyat l’Estratègia Valenciana de l’Hidrogen Verd, la qual aixopluga 18 companyies que aspiren a captar 478 milions d’euros dels fons europeus per desenvolupar plantes de producció.
La febre per l’hidrogen, al caliu de la injecció pública europea, és total. Iberdrola, Endesa i Naturgy, les tres grans energètiques que concentren el mercat espanyol de l’energia, projecten una mobilització de 53.000 milions d’euros en 360 projectes vinculats a l’hidrogen. Un desplegament de recursos que coincideix amb els objectius europeus d’augmentar els actuals 60 megawatts (MW) de potència instal·lada d’electrolització de l’hidrogen —el procés amb el qual se separa de l’aigua l’oxigen i l’hidrogen— a 40.000 MW en 2030. Tot gràcies a una inversió estimada, segons Ecologistes en Acció, d’entre els 320 i 458 bilions d’euros, els quals s’aportaran, en part, pel Green New Deal, un pla de reconversió ecològica aprovat per la Comissió Europea abans de la irrupció de la crisi sanitària del SARS-CoV-2.
«La Comissió Europea ha reconegut l’oportunitat que representa l’hidrogen renovable i va establir el seu desenvolupament com una prioritat estratègica l’estiu passat. Aquesta aposta persegueix que països i empreses europees lideren la carrera mundial per a desenvolupar una tecnologia que podria créixer de manera similar a com ho van fer l’energia solar i eòlica en dècades passades. Els fons europeus per a la recuperació econòmica ofereixen una eina única per a donar suport al desenvolupament de l’hidrogen i evitar quedar-se ressagats respecte a esforços similars ja en marxa a països com ara el Japó, la Xina, els Estats Units, o Austràlia», explica Alejandro Núñez-Jiménez, investigador del rol de l’hidrogen en la descarbonització de l’economia a la universitat nord-americana de Harvard, que assenyala les raons per les quals s’atorga aquesta importància a l’hidrogen: «L’hidrogen pot emprar-se en multitud d’aplicacions, tant mòbils com estacionàries. Pot ser clau per a la transició energètica perquè fa possible reduir emissions en sectors com l’aviació, el transport marítim i terrestre de llarga distància, la producció d’acer, fertilitzants i altres productes químics, o de calor per a edificis i processos industrials. Per a completar la transició energètica és imprescindible rebaixar les emissions d’aquests sectors que junts sumen entorn d’un quart de les emissions globals de CO₂ i que avui manquen d’alternatives viables als combustibles fòssils».
La rellevància atorgada des de les institucions i les empreses a l’hidrogen ve donada, segons indica Carlos Bernuy López, especialista en hidrogen amb càrrec d’enginyer sènior a la indústria sueca, «per la seua capacitat d’emmagatzemar energia». «Arran dels problemes que tenim per emmagatzemar l’energia generada de fonts renovables, l’hidrogen s’erigeix en l’instrument que ens ho permet a més llarg termini en comparació a les bateries», precisa. «És un comodí importantíssim per a la transició ecològica. Atès que no comptem amb solucions tecnològiques i electrificades per a tots els usos de la societat actual, és l’alternativa per a moure vehicles de transport com ara un vaixell, un tràiler o un avió», completa Pedro Fresco, autor de l’obra El nuevo orden verde. Cómo la transición energética cambiará el mundo (Barlin Libros, 2020) i actualment director general de Transició Ecològica a la Generalitat Valenciana, que recorda «com l’únic residu restant que genera la producció de l’hidrogen verd és vapor d’aigua, per la qual cosa és un instrument vàlid per a la descarbonització de l’economia».
«Arran dels problemes que tenim per emmagatzemar l’energia generada de fonts renovables, l’hidrogen s’erigeix en l’instrument que ens ho permet a més llarg termini en comparació a les bateries»
«L’hidrogen és l’alternativa desesperada per part de les institucions i de les grans companyies per moure maquinària i vehicles pesants, així com mantenir un sistema de producció que necessita urgentment una estratègia de decreixement», replica Antonio Turiel, doctor en Física Teòrica, investigador de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona i autor del llibre Petrocalipsis, Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar (Alfabeto, 2020). «El coll de botella central del sistema econòmic en la reconversió ecològica és el sector del transport, el qual actualment es mou amb derivats del petroli. De fet, no hi ha possibilitat de moure vehicles de llarga distància amb grans volums i masses si no és amb derivats del petroli. S’ha treballat com a substitut amb els vehicles elèctrics, però només ofereixen graus d’autonomia xicotets i amb una càrrega de pes no massa gran. També s’ha treballat en agrocarburs, que tenen un gran impacte ambiental, com ara la gran quantitat de terreny que necessiten per obtenir la font d’energia. La tercera opció és l’hidrogen, que permetria moure maquinària pesant, tractors, camions, cotxes o avions», radiografia Luis González Reyes, doctor en Ciències Químiques i membre d’Ecologistes en Acció.
La capacitat de l’hidrogen verd per substituir els combustibles fòssils en aquesta tasca, però, comptaria amb l’ombra d’una eficiència extremadament baixa. «Només en la generació de l’hidrogen, a partir d’energia eòlica, comptaries amb unes pèrdues energètiques del 30%», adverteix Fresco. Per produir 33 kW d’energia d’hidrogen, necessites, de fet, 55 kW d’energia renovable. «Les pèrdues energètiques poden reduir-se considerablement seleccionant les tecnologies més adequades a cada aplicació, a través d’innovació tecnològica, i acumulant aprenentatges amb l’experiència que guanyen fabricants i usuaris a mesura que s’estén l’ús de la tecnologia. Un quilogram d’hidrogen conté uns 33 kW d’energia. Per a produir-ho a partir d’electricitat renovable, s’utilitza un electrolitzador al qual s’introdueix aigua. Hi ha diversos tipus d’electrolitzadors. Els més comuns avui tenen al voltant del 60% d’eficiència, la qual cosa vol dir que es necessiten uns 55 kW d’electricitat. Per a 2050, s’espera que l’eficiència d’aquesta mena d’electrolitzadors siga del 75%, per la qual cosa només caldran uns 44 kW. Però ja existeixen uns altres electrolitzadors que obtenen fins a un 90%, ja que necessiten només uns 37 kW, però són menys usats perquè són més cars», contraposa Núñez-Jiménez.
Aquest article ha estat publicat originalment a la revista El Temps, setmanari amb què Mètode manté un acord de col·laboració per a compartir continguts. Podeu llegir-lo al complet en aquest enllaç.