Entrevista a Joandomènec Ros

«El repte principal de l'IEC és mantenir la flama de la llengua»

President de l'Institut d'Estudis Catalans

Joandomènec Ros - IEC

Després de vuit anys, el període de l’eminent ecòleg català Joandomènec Ros com a president de l’Institut d’Estudis Catalans és a prop de la seua fi. Biòleg de formació, Joandomènec Ros ha estat catedràtic d’Ecologia de les universitats de Múrcia i Barcelona, i en ambdues hi va dirigir el Departament d’Ecologia. Tot i la seua reeixida trajectòria com a especialista en ecologia marina i conservació de la biodiversitat del medi marí, tal com ens explica, va entrar a l’IEC «com un membre més que anava a les reunions i compaginava una activitat molt minsa a l’Institut amb la recerca i l’ensenyament». El 2005, però, va unir-se a l’equip de Salvador Giner com a secretari general de la institució. Quatre anys més tard, passaria a ser vicepresident i el 2013, conclosa l’etapa de Giner, va animar-se a presentar la seua candidatura per a la presidència.

Ara, Joandomènec Ros presenta Tot el que pugui convenir a les demandes d’aquesta terra. L’Institut d’Estudis Catalans al segle XXI, una obra que vol apropar la realitat de l’IEC i els seus esforços al públic general. Això s’aconsegueix mitjançant una recopilació de textos preparats per a distintes circumstàncies (trobades internacionals amb altres acadèmies sàvies, jornades de personal investigador, comentaris sobre projectes concrets de les seccions de l’IEC…), que l’autor aprofita com a testimoni d’aquesta tasca constant de l’IEC com a motor de la ciència en català. El seu propòsit era mostrar «una aproximació a tots aquests camps d’activitats […] menys rígida, menys notarial, més amable que una història formal o que unes memòries anuals». Amb ell, hem tingut l’oportunitat de tractar els temes presents a l’obra, el seu pas per l’IEC i el rol que ocupa aquest en l’esfera científica catalana actual.

Quin és l’origen del títol de l’obra i per què el va escollir?

Normalment, en els meus llibres de divulgació, utilitzo com a títol algun fragment d’algun poeta, escriptor o científic, i en aquest cas em va semblar que era molt adient utilitzar unes paraules d’un document fundacional de l’Institut que va fer Prat de la Riba. En aquest, s’hi parla sobre per què crear l’Institut, en l’any 1907, i en el fons, jo crec que explica ben bé el que es volia de l’Institut llavors i el que es vol ara. És a dir, que faci un tipus de recerca que posi en valor el patrimoni natural, històric, jurídic, etcètera, del país. Fa un segle i quart, pràcticament els grans estudis fets sobre el país eren de gent de fora, que tenia interès per la natura, per la història… I aquí, en canvi, no teníem aquest estol d’investigadors nostrats. Per tant, em va semblar que era molt adequat que el llibre portés aquest títol.

«L’IEC no només és l’acadèmia de la llengua catalana,  sinó que fa altres coses en camps molt diversos de les ciències i de les humanitats»

Quin seria l’objectiu principal d’aquest llibre?

L’Institut té una sèrie de textos publicats per historiadors de la casa que expliquen com es va fundar, què va fer durant els primers anys, què va fer després… Tenim una història en dos volums, una de més breu, altres textos més generals… Em va semblar, però, que tot i ser una institució, tal com diuen els estatuts, de recerca i d’alta cultura, que seria bo que hi hagués alguna aproximació més suau i tendra dirigida al gran públic. En aquest sentit, començo el meu text dient que el que jo contaré ho han explicat molt millor i de manera aprofundida aquests altres autors, però que jo volia fer un text on el públic en general pogués veure que l’Institut no només és l’acadèmia de la llengua catalana –que ho és– sinó que fa altres coses i que les fa en camps molt diversos de les ciències i de les humanitats. La idea era oferir una espècie de retrat íntim de l’Institut fugint d’altres de més seriosos, que altra gent ha fet molt bé.

De fet, en llibre comenta com l’Ortografia, la Gramàtica i el Diccionari són obres cabdals molt conegudes, però que molts altres projectes de l’IEC no ho són tant…

Així és. Per exemple, hi ha publicacions magnífiques de l’Institut sobre història, sobre ciència… L’Institut fa temps que tradueix i publica també normatives internacionals sobre nomenclatura zoològica, botànica, química… Una tasca necessària perquè els científics del nostre país coneguin com es diuen en català certes coses que normalment només coneixem en anglès. Tota aquesta feina no és tan coneguda, de manera que em semblava que era bo fer aquesta presentació més suau de l’Institut.

En un dels textos inicials en particular, s’hi destaca aquesta dualitat de l’IEC, amb una vessant d’activitat centrada en la llengua i una altra, en la recerca científica. És aquest tret característic únic de l’IEC, com a acadèmia científica?

En un aspecte és única, i en un altre, no. Per exemple, acadèmies europees com les daneses, noruegues, alemanyes… publiquen part dels seus treballs en la llengua pròpia, però sobretot publiquen en anglès, que és la llengua internacional. L’Institut també fa algunes publicacions en anglès, però bàsicament les publicacions científiques, siguin de lletres, siguin de ciències dures, són en català i això sorprèn de vegades en altres llocs. Som diferents perquè no renunciem al català per a les publicacions encara que aquestes siguin d’alta recerca. Com a llengua minoritzada, sovint l’anglès i el castellà prenen la precedència sobre el català en la investigació. Per això, no només és bo publicar aquests nomenclàtors científics de botànica, zoologia, química, etc., en català, sinó dir que es pot fer ciència en català i publicar-la en català, que no cal publicar-la en anglès. A més, molta de la recerca que fa l’Institut estudia el patrimoni propi i es pot publicar en anglès, és clar, però té més interès per la gent del país en català. Aquesta és la idea.

«Som diferents perquè no renunciem al català per a les publicacions encara que aquestes siguin d’alta recerca»

Quin ha estat el paper de l’IEC en la consolidació de l’ecosistema científic català?

Els estatuts de l’IEC diuen que aquest no només ha de fer recerca, sinó que l’ha de promoure i també ha d’assessorar els estaments públics. En els seus inicis, l’Institut va presentar als ulls del món el patrimoni artístic i científic català. De fet, va promoure una sèrie de trobades d’investigadors mundials a Catalunya: sempre es parla de la visita d’Einstein, però no en va ser l’únic. En aquest sentit, l’IEC va fer una feina necessària en un entorn que era absolutament pobre de recerca, cosa que ara per sort ja no és així, sinó que és més aviat esponerós. En els anys de represa després del franquisme, presidents com Enric Casassas, Emili Giralt o Manuel Castellet van tindre molt bona relació amb entitats de recerca científica de la Generalitat, de manera que van posar en valor la recerca que es feia, primer a Catalunya i després als Països Catalans, i va contribuir a reforçar-la. Actualment, dels 300 membres de l’IEC, entre numeraris, emèrits, i corresponents, la majoria són investigadors en actiu en centres de recerca o en universitats, de manera que el lligam hi és. Hi ha investigadors que porten els seus projectes també sota el marc de l’IEC per a dur una recerca conjunta. Aleshores, el paper de l’IEC es troba ara més reclòs en aquest àmbit: ja no cal que fem tant aquesta tasca [de promoció] però d’altra banda, continuem sent capdavanters en la recerca del patrimoni.

Seguint aquesta idea, què aporta l’Institut en un ecosistema de recerca com l’actual, que està molt basat en el publish or perish? En el llibre, per exemple, introdueix el concepte de fer ciència lenta.

Avui dia, els investigadors –sobretot gent jove que està lluitant per obtenir un lloc a la universitat o als centres de recerca– es veuen empesos a publicar molt i en revistes de gran difusió, perquè això a l’hora d’obtenir una plaça es valora. Això vol dir que certs estudis de llarg abast, que necessiten anys de dedicació, es deixen de cantó. En aquest sentit, l’Institut, i altres acadèmies sàvies, sí que ens podem dedicar a aquest tipus de recerca més pausada, que al final dona com a resultat, no un article de cinc pàgines a una revista, sinó una monografia de 300 pàgines sobre un tema que pretenem que sigui total, l’obra més global possible sobre aqueix tema en concret.

Vostè és president de l’IEC des de 2013 i ho deixarà de ser d’aquí a poc, en finalitzar agost de 2021. Què ha suposat aquest càrrec en la seua trajectòria professional?

La veritat és que no m’ho hagués pensat mai, que jo acabés sent president de l’Institut [rient]. De vegades haig d’explicar que l’IEC té un president que és ecòleg, biòleg de formació, perquè sempre em pregunten si tinc alguna cosa de filologia o lingüística. El cert és que predecessors meus com Giner, Castellet, Laporte, Casassas, Giralt… tampoc n’eren, de filòlegs, sinó historiadors, sociòlegs, matemàtics… Això ens torna a mostrar que l’Institut no només fa coses per la llengua, sinó també en altres àmbits de la ciència. Aquest és el darrer curs que jo seré president, i personalment ha sigut una etapa riquíssima. Durant algun temps, he pogut combinar l’ensenyament i la recerca a la universitat amb les gestions i el servei a l’Institut i, darrerament, com que ja estic jubilat, puc dedicar-m’hi més. Segurament, jo no soc el més adient per dir què ha representat aquesta etapa per a l’IEC, però crec que hem ajudat a fer moltes coses. Cal dir que qui mana en l’Institut és el ple, el conjunt dels membres, i l’equip de presidència gestiona allò que el ple decideix. Jo crec que el balanç ha estat bo, malgrat la crisi econòmica que vam trobar a la primera etapa i ara amb la pandèmia.

«De vegades haig d’explicar que l’IEC té un president que és ecòleg, biòleg de formació, perquè sempre em pregunten si tinc alguna cosa de filologia o lingüística»

Com està afectant la pandèmia de la COVID-19 a les activitats de l’IEC?

Molta de l’activitat de divulgació que fa l’Institut, els congressos, les conferències, presentacions de llibres…, s’ha de fer per via telemàtica. Algun acte es fa presencialment, però amb moltes limitacions. D’altra banda, alguns projectes de recerca que estem duent a terme relacionats amb l’estudi de la biodiversitat als Països Catalans s’estan veient força limitats.

Quins serien els reptes de l’IEC a curt o mitjà termini?

No són diferents dels que hem tingut la darrera dècada. El repte principal de l’IEC és mantenir la flama de la llengua, no tant de la llengua en general i en abstracte, sinó sobretot en l’àmbit de la recerca: fer recerca, publicar-la i divulgar-la en català. Això, hi ha alguns col·legues meus de les ciències més dures que no ho veuen clar. Per exemple, cada any, tant l’Institut com les seves seccions i societats filials concedeixen premis de recerca, i alguns d’aquests premis accepten treballs en anglès i en castellà. I ens costa explicar que hi ha altres premis on es poden presentar aquests projectes, però que l’Institut ha de promoure la llengua i premiar treballs i trajectòries en català. Aquesta és una lluita que no tenim guanyada, però continuarem lluitant-la. L’altre repte té a veure amb el que comentàvem de dur a terme ciència lenta, d’abstraure’ns d’aquest neguit de publicar ràpidament i fer un tipus de recerca que romangui en el futur, com els estudis sobre Empúries o el Diccionari de Pompeu Fabra.

Coberta de les memòries de Joandomènec Ros dedicades a l’IEC i els seus projecte, publicades aquest 2020.

Quins projectes s’estan duent a terme en l’Institut en aquesta línia?

Poso dos exemples molt concrets d’aquest darrer any. D’una banda, la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut ha estat desenvolupant durant anys una recerca sobre la cohesió social a Catalunya. El resultat ha estat una publicació que diu coses molt interessants i que pot consultar-se al web. Per exemple, una de les conclusions a què s’arriba és que el procés [per la independència de Catalunya] no ha generat una ruptura en la societat catalana. Que això es digui des del punt de vista acadèmic, en contradicció amb tot el que s’està dient des de fa anys en certs mitjans i des del centre de la península, és una manera molt adequada de fer ciència; ciència sociològica, en aquest cas. D’altra banda, l’Institut s’ha posat d’acord amb la Societat d’Estudis Bascos per a elaborar unes bones pràctiques sobre com resoldre conflictes de tipus territorial a Europa. Aquest és un aspecte que ens sembla important, no només per a les comunitats autònomes actuals de la península Ibèrica, sinó per a tota Europa, ja que n’hi ha molts, d’aquests conflictes: Catalunya i Espanya, Euskadi i Espanya, Flandes i els Països Baixos… Així, ja n’hem celebrat unes jornades i en celebrarem unes altres per elaborar aquest pla i oferir-lo a Europa, per a evitar problemes com els que hi ha hagut a casa nostra i arreu. D’aquesta manera, amb aquests projectes, l’Institut demostra que pot abordar problemes, en aquest cas de tipus més aviat social i polític, i que els pot resoldre bé.

»D’altra banda, com ja hem comentat, continuem amb l’estudi de la biodiversitat als Països Catalans. Tenim un projecte, ara limitat per la pandèmia, per estudiar el genoma de les espècies dels Països Catalans, i que després volem ampliar-lo a tota la península i, si és possible, a tota la conca mediterrània. Per tant, continuem amb aquest objectiu de fer coses de gran abast, globals, que tinguin un significat i que després restin com a quelcom perenne. Les publicacions científiques són molt importants, però avui dia els investigadors coneixen el que s’ha publicat en les revistes de l’any actual i potser de l’any anterior, però obliden o fins i tot menystenen les coses que s’han publicat fa més temps. Nosaltres pretenem que això no passi amb el que publica l’Institut.

El fet de fer recerca científica en català, com ha enriquit la llengua catalana?

Això és una cosa que ja ve de lluny. Per exemple, el Diccionari de Fabra incorporava, per primera vegada a Europa, noms vulgars d’espècies d’animals i sobretot de plantes i en donava el nom científic. Això no ho havia fet encara cap diccionari i estem parlant dels anys trenta. Això no ha fet més que augmentar darrerament: la Secció Filològica de l’Institut, per un cantó, i el Termcat, per un altre, estan molt al dia a l’hora d’incorporar termes científics de tots els àmbits. Aquests són termes que fem servir als laboratoris i a les aules, i si no els tenim en català, els utilitzem en anglès o castellà, o fins i tot ens l’inventem sense tenir en compte la filologia. Així que aquesta feina de posar al dia el llenguatge científic, que ja va començar Pompeu Fabra fa més d’un segle, és absolutament necessària.

Vostè com a traductor de llibres de ciència i divulgació, troba que tota aquesta feina ha facilitat que es facen més traduccions d’aquest tipus de llibres al català?

El mercat imposa que la majoria de traduccions que es fan siguin al castellà. Perquè es tradueixin al català, han de ser casos molt especials, que responguin a dues o tres característiques particulars: que els escrigui una patum, que el llibre sigui petit per a abaratir costos, i que darrere hi hagi alguna institució pública o privada. Per exemple, s’han publicat molts llibres molt bons, al meu criteri, en català sobre canvi climàtic, perquè hi ha hagut mecenes, entitats o persones que ho han facilitat. Sobre altres àmbits costa més. Per això crec que és tan important el que fa l’Institut: publicar sobretot obra pròpia en català dels seus investigadors. Jo dic molt sovint, i no és pas per fer volar coloms, que l’Institut és la primera editorial científica en català. La primera i l’única… Al cap de l’any, publiquem un centenar llarg entre llibres, monografies i revistes científiques, i això cap altra editorial ho fa per les raons del mercat, bàsicament. Intentem cobrir aquest aspecte que les editorials privades menystenen. Haig de dir, però, que molt sovint m’he trobat, i suposo que a altres els ha passat el mateix, que així com per al català tinc recursos per trobar l’equivalent d’un terme científic en anglès, en castellà em costa de vegades. Crec que en aquest sentit hem anat més de pressa que les entitats com la RAE, que promouen també el llenguatge científic en castellà.

Com ja ha apuntat abans, un dels papers que cerca acomplir l’IEC és assessorar els diferents governs. Ara mateix som a una situació paradigmàtica, en què l’opinió científica hauria de ser molt rellevant en les mesures que es prenen. Creu que s’està fent prou cas a les veus expertes a l’hora de prendre mesures per a controlar la crisi del coronavirus?

El que ens manca a Catalunya, i diria que passa en general als països de la Mediterrània, són assessors científics estables del govern, tant en camps com la medicina i la salut pública com en d’altres més abstrusos per a governar com puguin ser l’astronomia, la física o la geologia. Si el govern ha de decidir construir un embassament o una central d’energia, haurà d’assegurar-se de no fer-ho en un lloc sotmès a moviments tectònics, per exemple. Això ens falta, i s’intenta suplir amb preguntes o requeriments a persones expertes. I el que sovint ocorre és que, davant d’una opinió molt ben argumentada, en sorgeix una altra del «contrincant» en ciència que ho veu d’una altra manera. Durant la pandèmia, ho hem vist contínuament. Crec que això no és bo. També és crític que s’hagi de recórrer a aquests assessors científics només quan hi ha algun problema gros. Jo crec que hauria de ser una cosa continuada per a una pila d’activitats que exigeixen estar ben fonamentades. Per recuperar l’exemple d’abans sobre com ha canviat o no la societat catalana davant del procés, estaria molt bé que els polítics fessin cas d’estudis com aquests i actuessin en conseqüència, en lloc d’anar repetint mantres en un sentit o altre.

«És crític que s’hagi de recórrer als assessors científics només quan hi ha algun problema gros»

Per què aquesta reticència del món de la política cap l’opinió científica i el que pot aportar-hi? Falta més coneixement científic per part dels governants?

Jo diria que sí que hi ha una transmissió del coneixement científic als governants, però l’equilibri entre fer les coses que cal fer i deixar content l’electorat és molt difícil. Ara que s’acosten eleccions a Catalunya, rarament es fa una anàlisi dels programes dels partits d’acord amb aquells aspectes macro que en quatre anys segurament no es podran resoldre però que, si no es fa res al respecte, al cap de quatre anys seran pitjor, com el canvi climàtic. Per un cantó, els programes en diuen poca cosa i quan ho fan, és tan general que no saps què faran exactament. Sabem que hem de fer que les nostres activitats siguin sostenibles i que l’entrada de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera es redueixi, però jo no veig que cap partit polític digui que posaran límit a les emissions de les grans indústries o dels vehicles. Es deixa tot per al 2030 o per al 2050, quan ja hauríem d’haver començat amb aquestes mesures.  Poso un exemple de quan el meu equip i jo fèiem el seguiment de l’àrea protegida del cap de Creus, un estudi que va durar més de vint anys. Quan explicàvem a la Generalitat, que era qui pagava els estudis, que calia limitar el nombre d’escafandristes, limitar l’ancoratge sobre la praderia de la posidònia, etcètera, ens responien bàsicament: «Sí, teniu raó, però els peixos no voten». Doncs, vaja, ja ho sé [rient], però així no aconseguirem que la protecció de la zona sigui real. Cal posar-s’hi i fer les coses seriosament malgrat que la societat no accepti bé certes limitacions.

En aquest sentit, per què és important fer bona divulgació de la ciència també en català?

És important fer bona divulgació de la ciència en l’idioma que sigui del públic a què va dirigida. En aquest cas nostre, el català. Contínuament hem d’opinar, de votar, o de funcionar d’acord amb moltes coses que tenen una base científica. Per exemple, la forma en què ens comuniquem a través dels telèfons mòbils, dels ordinadors, com ho estem fent ara mateix… Tot això té una base científica i seria terrible que part del públic acabi pensant que tot això és cosa de màgia. Però no ho és. Hi ha una base científica i tecnològica al darrere que és bo que coneguem. Crec que és fonamental que tothom tingui una noció general de com funciona la tecnologia, el cos humà, el planeta… Saber què és això del canvi climàtic… És fonamental que la base de totes aquestes qüestions sigui coneguda i entesa, perquè tothom sigui partícip de les possibles respostes als problemes que sorgeixen.

© Mètode 2020
Periodista i traductora, revista Mètode.