Insectes al centre de l’incendi

El règim de focs propi del Mediterrani és una de les característiques d’aquest ecosistema que més ha condicionat les adaptacions de les espècies que en ell viuen. La ràpida recuperació que nombroses espècies mediterrànies de plantes mostren després d’un incendi ha fet que siga ben coneguda la manera en què les plantes reaccionen davant del foc i es beneficien d’ell. Però, fins ara, se sabia ben poc de la relació que altres grups d’organismes tenen amb els incendis. Amb l’ànim de pal·liar aquesta absència de dades, una recent investigació liderada per Juli Pausas ha trobat que dues espècies d’escarabats de les flors mostren un comportament sorprenentment piròfil.

«El fet que els ous i les larves es troben un poc soterrades seria el que permetria als escarabats de les flors sobreviure»

Juli Pausas, investigador del Centre d’Investigacions sobre la Desertificació de la Universitat de València, junt amb el seu equip, va fer el seguiment de dues espècies d’escarabat de les flors en els anys posteriors a dos grans incendis forestals a l’est d’Espanya. Es va fer el seguiment de Protaetia morio i Protaetia oblonga, pertanyents ambdues a la família Cetoniidae, pel fet que eren les més abundants a les mostres que es van prendre a diferents punts de les àrees que es van veure afectades pel foc. El que es desconeixia era el motiu pel qual aquestes espècies mostraven aquest comportament adaptatiu davant el foc.  Disposen aquestes espècies d’una elevada capacitat de recolonització post-incendi o són capaços de sobreviure a l’incendi mateix?

El fet que l’abundància no fora més elevada als marges de l’incendi respecte a l’observada al centre mateix, descartava la possibilitat que la presència d’aquests escarabats típics dels ecosistemes mediterranis es deguera a la recolonització. Així, i tenint en compte que les femelles d’aquestes espècies posen els ous abans que arribe l’estiu, és a dir, abans que els primers incendis tinguen lloc, el que s’estima més probable és que la seua presència es dega a la capacitat dels ous per a sobreviure a l’incendi soterrats al sòl. «Encara que es tracta d’un estudi preliminar, el fet que els ous i les larves es troben un poc soterrades i per tant protegides de la calor del foc (el sòl és un bon aïllant), seria el que els hi permetria sobreviure, sense quasi adonar-se que hi ha hagut un incendi», ens explica l’investigador.

Mutualismes i antagonismes: el jazz de la natura

L’escarabat de les flors Protaetia morio / J. Pausas

A més de la possible particular resistència dels ous dels escarabats de les flors davant l’incendi, el fet que sense dubte es considera clau respecte a la seua abundància és l’absència d’interaccions antagòniques amb els seus depredadors. Els vertebrats que s’alimenten d’aquests insectes sí que es veuen molt afectats pels incendis i d’ací que es pense que la seua disminució podria ser la principal responsable de l’augment d’escarabats observat.

En la mateixa línia, dos estudis publicats en les revistes Ocecologia i en Annals of Botany liderats per Yedra García, estudiant de Pausas, i en els que ell també ha participat, investiguen com el foc podria afectar a les interaccions mutualistes i antagonistes que es donen entre plantes i insectes i obren les portes per a futures investigacions.

En el cas de les relacions d’antagonisme, el fet que immediatament després d’un incendi la majoria d’insectes desapareguen, podria contribuir a l’èxit que les plantes més capacitades per a recolonitzar una àrea després d’un incendi mostren. Així, d’acord amb la seua investigació, a les sorprenents adaptacions que certes plantes tenen per a resistir al foc, s’hauria d’afegir els efectes que té la desaparició de depredadors herbívors que sí que es veuen afectats pel foc. Però els incendis no només causarien la disrupció d’aquestes relacions d’antagonisme sinó que també afecta les que tenen lloc en sentit mutualista.

De l’espècie Chamaerops humilis, espècie endèmica del Mediterrani, ja es coneixia la seua capacitat de reacció i recolonització després d’un incendi. El que fins ara no s’havia estudiat era els efectes que podia tindre la desaparició temporal del seu pol·linitzador principal, Derelomus chamaeropis. A l’estudi realitzat, van trobar que després d’un incendi, la formació de fruits de C. humilis romania constant.  Llavors, qui estava acomplint el rol de pol·linitzador? La seua investigació va trobar que altra espècie d’escarabats més generalista, Meligethinus pallidulus, estava fent el treball de D. chamaeropis. Açò demostra que la natura s’assembla més a un conjunt de jazz que no a una orquestra simfònica: la flexibilitat i capacitat «d’improvisació» i d’adaptació que certes espècies demostren permet no perdre el compàs. La resiliència dels ecosistemes davant la presència de pertorbacions o estressors ambientals està garantida.