Pel seu interès reproduïm un nou fragment de la monografia Estimats volcans. El vulcanisme, del Pacífic a la Garrotxa (Mètode, 2018). Els autors del llibre són Arnau Folch i Duran, Joan Martí i Molist i Llorenç Planagumà i Guàrdia. La monografia número 9 de Mètode es troba disponible a través del Servei de Publicacions de la UV.
El registre geològic de la península Ibèrica és ric en manifestacions volcàniques que han estan presents més o menys al llarg de tots els temps geològics, des del cambro-ordocivià fins a l’eocè. Moltes d’aquestes roques volcàniques es troben en terrenys que han estat fortament deformats i erosionats, com és el cas dels Pirineus, la faixa pirítica Ibèrica, o les serralades Bètiques i Ibèrica. En aquests indrets, si no hi tenim l’ull ben acostumat, costa identificar vestigis d’activitat volcànica passada o inclús sorprèn saber que mai n’hi hagi hagut, tot i que alguns exemples són magnífics, com és el cas tot el vulcanisme permo–carbonífer dels Pirineus. Tot i això, hi ha un seguit de zones volcàniques molt més recents com ara les zones volcàniques del Campo de Calatrava a Ciudad Real; la zona de Cofrents, Picassent o les illes Columbretes al País Valencià; les zones de l’Empordà, la Selva i la Garrotxa a Catalunya, o el cap de Gata a Almeria, on l’activitat volcànica i els seus productes han estat ben preservats i es poden observar en tot detall.
Esquema simplificat que mostra la localització de les principals àrees volcàniques recents de la península Ibèrica i la seva relació amb el sistema de rift europeu. / Font: Adaptada de X. De Bolós et al. (2015).
Les zones volcàniques recents que es troben a la península Ibèrica, exceptuant la del cap de Gata, estan relacionades amb l’esquinçament de l’escorça que va afectar l’Europa central i occidental després de l’orogènia alpina, durant el neogen–quaternari. Aquest episodi extensiu, que encara perdura avui dia, va donar lloc a tot un seguit de conques sedimentàries amb vulcanisme de tipus alcalí (sistema de rifts europeu), com les del Massís Central a França, el graben del Rin a Alemanya, o el massís de Bohèmia situat entre la República Txeca, Alemanya, Polònia i Àustria. Probablement, l’episodi menys conegut de vulcanisme alcalí cenozoic a Europa és el relacionat amb el solc de València, una d’aquestes conques extensives neògenes que se situa al Mediterrani occidental, entres les costes de Catalunya, València i les illes Balears. Aquesta conca té una història geològica complexa que inclou dues etapes principals de vulcanisme: una primera que va des de l’oligocè tardà fins a mitjans del miocè i que es caracteritzà per una tectònica de compressió acompanyada de vulcanisme silícic, actualment molt mal preservat, i una segona etapa que va des del miocè mitjà fins a gairebé l’actualitat i que va anar acompanyada de tectònica extensional i vulcanisme màfic. Pel que fa a aquesta segona etapa, dins del solc de València es diferencien tres zones: València, Columbretes i la zona volcànica de Catalunya, les quals presenten edats un xic diferents, de 2 a 1,3 Ma (milions d’anys) per a la zona de València, d’1 a 0,3 Ma per a les illes Columbretes i de 12 Ma a menys de 10.000 anys per a la zona catalana, la més recent.
«La zona volcànica de València inclou només dos petits grups de roques volcàniques situades a Cofrents i Picassent»
La zona volcànica de València inclou només dos petits grups de roques volcàniques situades a Cofrents i Picassent. Les roques deriven totes d’una activitat eruptiva de tipus estrombolià, i estan formades per dipòsits piroclàstics i colades de lava, que normalment es troben com a parts de cons de cendra erosionats, tots ells de composició basàltica. La zona volcànica de les Columbretes inclou un grup de petites illes que representen l’única exposició subaèria d’aquest vulcanisme en l’àrea d’alta mar del solc de València. Són també roques volcàniques basàltiques alcalines, encara que també hi ha roques més diferenciades en algunes illes. La Columbret Gran és l’illa més gran de l’arxipèlag i representa un volcà marí parcialment erosionat, compost únicament per roques basàltiques, i que durant la seva formació va experimentar alguna fase explosiva hidrovolcànica, en barrejar–se l’aigua de mar amb el magma eruptiu quan l’edifici volcànic ja havia crescut suficientment com per estar molt a prop de la superfície de l’aigua.
La zona volcànica de les Columbretes inclou un grup de petites illes que representen l’única exposició subaèria d’aquest vulcanisme en l’àrea d’alta mar del solc de València. / Manel / Flickr
La major concentració del vulcanisme d’aquesta regió es troba, però, a la zona volcànica catalana, entre les províncies de Girona i Barcelona. L’àrea s’ha dividit tradicionalment en tres subzones diferents: l’Empordà al nord–est (> 12–8 Ma), la Selva (7,9 a 1,7 Ma) al sud i la Garrotxa (0,5–0,01 Ma) a l’oest. Per ser la zona amb vulcanisme més recent, els edificis i materials més ben preservats es troben a la zona de la Garrotxa. Aquí s’ha definit el camp volcànic de la Garrotxa, que com veurem més endavant es troba entre les ciutats d’Olot i Girona i que inclou tot el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i els volcans de la vall de la Llémena i el maar de la Crosa de Sant Dalmai, prop de l’aeroport de Girona.
En conjunt es tracta d’una cinquantena de cons volcànics força ben conservats, tots de composició basàltica, amb un seguit de colades de lava i dipòsits piroclàstics associats. Tots aquests cons es van construir en erupcions monogenètiques de curta durada, associats amb fractures curtes però molt disperses. El volum total de magma extrudit en cada erupció fou petit (0,01–0,2 km3), fet que suggereix que el volum de magma disponible per alimentar cada erupció fou també molt limitat. En moltes d’aquestes erupcions es van alternar fases estrombolianes i freatomagmàtiques, que van donar lloc a seqüències estratigràfiques complexes compostes d’una àmplia gamma de dipòsits piroclàstics. Les seqüències eruptives con a un altre, i mostren que les erupcions no segueixen un patró comú, particularment en els casos d’interacció magma/aigua. Aquest comportament eruptiu complex es deu a les diferents característiques estratigràfiques, estructurals i hidrogeològiques del subsòl sota cada volcà particular, més que no pas a diferències en la fisicoquímica dels magmes, que en general és bastant homogènia en tot el camp volcànic.
La regió volcànica central d’Espanya, situada al centre de la província de Ciudad Real, es compon de sis zones volcàniques que alberguen al voltant de dos-cents cinquanta-set volcans. La zona volcànica de major importància, tant per la seva extensió, diversitat de morfologies i nombre de volcans, és el Campo de Calatrava. / PepeEfe / Wikimedia
La regió volcànica central d’Espanya, situada al centre de la província de Ciudad Real, es compon de sis zones volcàniques que alberguen al voltant de dos–cents cinquanta–set volcans dispersos sobre una superfície aproximada de 3.500 km2. La zona volcànica de major importància, tant per la seva extensió, diversitat de morfologies i nombre de volcans, és el Campo de Calatrava, seguit per les muntanyes de Ciudad Real, la vall de l’Ojailén i la vall d’Alcúdia, a la Sierra Morena de Ciudad Real. En canvi, en els extrems septentrional i oriental, és a dir, en les muntanyes de Toledo i la Manxa, hi ha molt poques restes d’aquest vulcanisme. Aquest vulcanisme és de característiques i edat similars al més recent del solc de València i també està lligat al procés d’esquinçament de l’escorça que segueix a l’orogènia alpina, encara que estructuralment no formaria part del solc de València. Aquest vulcanisme també és tot basàltic i monogènic, amb nombrosos cons d’escòria i edificis de tipus maar (formats per l’acumulació de piroclasts al voltant d’un cràter d’explosió) que confirmen l’existència freqüent de fases de naturalesa freatomagmàtica.
La zona volcànica del cap de Gata és part de la conca de l’Almeria-Níjar, una conca sedimentària amb vulcanisme situada dins de la part interna de l’orogen de les Bètiques. / Pablo FJ / Flickr
Finalment, la zona volcànica del cap de Gata, a la província d’Almeria, és part de la conca de l’Almeria–Níjar, que és una conca sedimentària amb vulcanisme situada dins de la part interna de l’orogen de les Bètiques. En aquest sentit, el vulcanisme del cap de Gata no es correspon amb el que hem vist anteriorment, sinó que està lligat a altres processos geodinàmics propis d’aquesta zona del Mediterrani i que van involucrar un procés de subducció. La zona volcànica del cap de Gata és una zona costanera de baix relleu que va des del cap de Gata (al sud) fins al nord del poble de Carboneras (al nord), i està limitada per la falla de Carboneras, que ha estat activa des de l’oligocè tardà fins a l’actualitat. Les roques d’aquesta zona són d’edat neògena i són de composicions intermèdies a diferenciades, variant des d’andesites a riolites, que afloren en forma de doms i dipòsits piroclàstics, alguns amb clares evidències d’haver–se emplaçat en medi submarí. Les morfologies originals dels edificis volcànics estan mal conservades a causa de l’erosió, tot i que les bones seccions de dipòsits es desenvolupen al llarg de la costa i dels penya–segats de les valls que la tallen.
