Amb un pinzell fi de pèls de marta, aplica els últims tocs d’oli al foc que escup la boca de la muntanya, una fletxa ígnia que, en plena nit, il·lumina el que sembla l’entrada quasi circular a una immensa caverna de núvols de fum, i, tot seguit, respira fondo, deixa la paleta i l’estapolany en una taula que hi ha al costat seu, plena de flascons de pintura i dels estris que necessita, i s’alça del tamboret. Sense apartar la vista del llenç, s’allunya uns quants passos del cavallet caminant enrere i observa el resultat del treball dels dos últims mesos.
En primer terme, un terreny ondulat ple d’oliveres amb les capçades banyades per una llum estranya, crepuscular, descendeix suaument cap a un poble del qual s’albira la silueta del campanar i la cúpula de l’església i les teulades esgraonades de les cases. Una mica més enllà del fons de la vall, baixant pel vessant oposat, una llengua de matèria incandescent s’estèn cap a la dreta amb ímpetu, exhalant fumagueres en la mateixa direcció i destruint conreus i qualsevol obstacle que s’interpose en el seu camí. Els corrents de lava que hi conflueixen provenen d’un puig, més desentenebrit per estar just davant de l’elevació pràcticament cònica que domina l’entorn i expel·leix a gran altura la sageta resplendent que acaba de pintar i els vapors carregats de cendres que enterboleixen el cel nocturn. Només la lluna que s’ataülla en un clar a l’esquerra del colós permet intuir la placidesa que hi regna lluny d’allí.
«Ho he aconseguit», pensa, «qualsevol espectador percebrà tan bon punt es pose davant del quadre el caos i la destrucció provocats per l’erupció del volcà, amb tots els sorolls paorosos i pudors nauseabundes que l’acompanyen».
Sap, perquè ho ha viscut en primera persona, que qui gosa acostar-s’hi, a un esclat de la terra com aquell, sent el terror en estat pur. «Cap artifici humà és comparable; al costat seu, els llançaments de pirotècnia resulten ridículs i anodins. No hi ha regles, ningú no sap mai quan començarà l’agitació i quan finalitzarà, com evolucionarà, què suposarà», reflexiona.
En canvi, té la certesa que, per a qualsevol persona, admirar-lo a una distància prudent esdevé un espectacle sublim que capta tota l’atenció, hipnotitza, subjuga, emociona. Ensangona el cel nocturn sense perill. «Per a gaudir-ne, només cal no exposar-se de manera voluntària al risc que implica la proximitat i contemplar el desenvolupament imprevisible de la dejecció des d’un punt apartat, com he provat de plasmar sobre el llenç», medita.
Recorda que des dels terrats de Nàpols, els vaixells i les barques ancorats a la badia, i algunes talaies que envolten el Vesuvi es veien les explosions i els núvols negrosos i enormes que sorgien de la gorja del monstre i assolien alçàries increïbles, i se’n sentien els rugits i els xiulits. També, que es distingien les roques que expulsava a gran velocitat i la lava que bullia al cim. Una experiència colpidora per als viatgers europeus, sobretot britànics, que visitaven la ciutat.
«No és gaire dificultós accedir al cràter quan la muntanya es calma, però nosaltres no en teníem prou i en volíem més, veritat, Pierre?», cavil·la així que mira la gran vitrina situada davant de la paret. De manera instintiva, s’hi dirigeix, obri la porta, acaricia algunes de les mostres de roques que s’hi exhibeixen: basalt, obsidiana, pumicita, feldespats… i, de sobte, el contacte li fa evocar les ascensions a l’Etna i el Vesuvi amb el seu company d’observacions per dur a terme recerques en aquests colossos que tant els fascinaven. La pudor de sofre també se li fa ben present i es veu pujant al volcà de la Campània en un període de plenitud física, intel·lectual i emocional.
El bram inesperat del gegant petri els va posar en alerta; a punt d’assolir el llavi, s’exposaven al furor de les profunditats terrestres. Amb prou feines havien recorregut un centenar de passos més enmig d’un fum negrós, que els obligava a cobrir-se el nas i la boca amb mocadors molls, quan la ira de l’ogre es va desencadenar. Uns sorolls ensordidors els van deixar paralitzats just en l’instant que va començar a ploure una mena de graníssol incandescent. L’estrèpit produït pels cudols travessant l’aire s’assemblava al de milers de coets disparats alhora i la cendra els enfarinava els capells i la roba. No obstant això, no es van atemorir i van continuar fins que una pedra de la grandària d’un cap humà va caure davant seu. La curiositat els empenyia a ascendir més encara, però la prudència aconsellava que baixaren de seguida; Plini el Vell havia mort per ser massa confiat en unes circumstàncies com aquelles.
La intensitat de la remembrança, l’obliga a asseure’s al tamboret una altra volta i aprofita per a netejar els pinzells. Es fixa en la manera en què el color roig es dilueix en l’essència de trementina. «Per sort, aquell dia, vam trobar una cavitat en què ens vam poder arrecerar. Al cap d’una hora més o menys, les condicions van millorar. Les explosions van minvar i el vent va aclarir els voltants», rumia. No van defallir i van decidir aprofitar l’oportunitat per assolir el cim ràpidament. Van eixir de l’aixopluc i van enfilar el sender quasi corrents fins al cràter, on es van gitar en una mena de balcó natural i es van arrossegar fins a la vora per observar la caldera.
Tot i que les tremolors violentes se succeïen sense parar, hi van romandre per ataüllar les flames blavoses, groguenques, verdoses i rogenques que brollaven d’aquell abisme espantós i sentir de prop aquella mena de murmuris, laments, batecs, clapoteigs i, de tant en tant, esclafits similars al dels trons o al dels canons, fins que els vapors sulfúrics quasi els van ofegar. Havien d’apartar-s’hi de seguida si no volien perir allà mateix. Es van retirar uns metres de la boca i van entrellucar una xemeneia que llançava, cada tres o quatre minuts, amb un fragor horripilant, una gran quantitat de pedres enceses, i una altra, més avall, plena d’una substància líquida inflamada, com la que hi ha al forn d’una vidrieria, furiosa i violenta com les ones de la mar, que a voltes es desbordava i fluïa cap avall, i, de mica en mica, canviava el color rogenc originari i, en refredar-se, s’enduria.
De manera àgil, van prendre mostres d’aire, roques i escòria. No podien restar-hi ni un minut més i van iniciar el descens, més fàcil que no havia estat la pujada, que els va conduir cap a un rierol de sorra i runa que davallava a una velocitat considerable. Van haver de posar tota l’atenció per frenar l’avanç el més possible perquè el torrent no els arrossegara. La bèstia va tornar a respirar i de les entranyes va emergir un rugit tremend i eixordador, seguit d’un núvol brusent de vapor i pols i de centenars de pedres grans i petites.
Enyora l’època en què podia experimentar aquella espiral d’emocions, enyora Pierre Laurent, el seu company. Un home intrèpid i extremadament curiós que va adquirir coneixements sobre mineralogia ben jove i va assolir una visió global de la geologia molt prompte. Un home entusiasta que, al principi, es preguntava quines eren les causes dels volcans, però a partir d’un moment determinat va veure clar que la seua disciplina no s’havia de preocupar de l’origen de les coses, meres hipòtesis que enfrontaven els investigadors. Calia que anara més enllà i provara d’explicar els canvis de l’escorça terrestre basant-se en els agents naturals, ja que només es podien obtindre dades de la superfície.
«Les ruïnes d’un món més antic», li explicava, «són visibles en l’estructura actual del nostre planeta, i els estrats que ara componen els continents van estar una vegada sota la mar i es van formar a partir de continents preexistents». I sostenia: «Les mateixes forces continuen destruint, per descomposició química o violència mecànica fins i tot les roques més dures, i transportant els materials a l’oceà, on s’estenen, i formen estrats anàlegs als de dates més antigues. Després s’alteren i es consoliden per la calor volcànica, i s’amunteguen, es torcen i es fracturen».
Encara li ressona la veu càlida de Pierre dins del cervell quan agafa la vella llibreta de notes que li pertanyia i fa lliscar la mirada per la cal·ligrafia pulcra i clara, com la seua ànima. Sempre li va agradar per la senzillesa de les maneres i la sinceritat del caràcter. Quan el va conéixer, ella era una xiqueta de catorze anys i acabava d’eixir del convent en què havia ingressat quan en tenia tres per rebre l’educació adient després de la mort de la mare. Allí va nàixer l’interès per les ciències i el dibuix, i va adquirir uns coneixements que la van fer brillar aviat en els actes socials que s’organitzaven al palau familiar de París, on van cridar l’atenció del jove filòsof.
Laurent, uns deu anys més gran, acudia a les reunions que s’hi celebraven i sovint parlava amb ella d’astronomia, art i geologia. Li contava que s’havia submergit en la foscor dels pous més profunds de mines i de coves ignotes de diferents llocs de França, i que n’havia mesurat les temperatures. «Com més baixes, més calor hi fa. Una evidència que contradiu les teories dels neptunistes», assegurava amb les pupil·les enceses per l’eufòria mentre s’apartava les grenyes castanyes que li queien pel front.
Marie juga amb l’aliança que porta al dit anular de la mà esquerra. Afortunadament, el pare, Antoine Dupont, un polític i financer, va pensar en ell com a marit seu després que ella refusara amb determinació casar-se amb un comte que li triplicava l’edat i que l’havia demanada en matrimoni. «Després, tot va anar tan de pressa!», recorda. El 1773 es van instal·lar a la nova casa del centre de la ciutat, va començar els estudis de geologia i es va involucrar activament en les investigacions de Pierre. Ell i alguns col·legues la van instruir en la matèria i la van incitar a participar en les expedicions que preparaven.
Somriu quan li venen a la memòria aquelles jornades de treball interminables en què ella s’encarregava d’anotar als quaderns de camp els graus registrats pels termòmetres, les pressions que indicaven els baròmetres, i les descripcions i les característiques del relleu i de les pedres. A més, feia esbossos i aquarel·les dels paratges i, en especial, de les formacions rocoses que hi havia. Prompte va perfeccionar la tècnica pictòrica assistint a les classes particulars de Jacques-Louis David, amb qui mantenien una bona amistat. D’aquesta manera, es va convertir en una col·laboradora indispensable del seu marit, un paper que anava molt més enllà del que aleshores corresponia a una esposa devota. La tasca que duia terme i els coneixements que posseïa, gens habituals en una dona, eren reconeguts efusivament pels científics, escriptors i artistes que rebien cada setmana al saló de casa.
Encara queden restes d’aquelles converses atrapades als cortinatges de vellut que cobreixen els grans finestrals. Fa uns quants hiverns que el silenci s’ha apoderat de l’edifici sencer. Només se senten, de tant en tant, els miols de Coton, un gat rabassut de pelatge blanquinós que dormita als seus peus mentre pinta.
Sense descendència, lliures de les limitacions de la criança, tots dos es van dedicar en exclusiva a la seua passió i, així que van poder, el 1779, van viatjar al sud d’Itàlia per veure volcans. A Sicília, van ascendir a l’Etna, ella, com sempre, vestida amb robes masculines. Hi van trobar basalts prismàtics entre les antigues laves i van observar alternances d’estrats submarins i calcaris a la Vall de Noto. «Això confirma la relació dels corrents basàltics amb les laves llançades fora dels cràters que encara romanen en un estat perfecte», insistia Pierre.
Marie s’emociona, totes les seues teories estan incloses a Sobre la Terra, el llibre flamant que hi ha damunt de la taula. Un tractat molt especial, acabat d’eixir de la impremta, que conté gravats elaborats a partir dels seus dibuixos. Torna a obrir la vitrina, en trau un tros de basalt, el sospesa, l’olora i el deixa amb cura a tocar de l’exemplar de tapes ocres. Examina el mineral atentament: el color grisenc fosc, quasi negre, d’aspecte brillant, la duresa, el gra fi i la textura vítria. Passa el palmell de la mà sobre la superfície, a poc a poc, suaument, distingint cada detall de la pedra, com si volguera apoderar-se’n de l’essència amb els sentits. Un ritual terapèutic que repeteix quan necessita percebre la presència de Pierre a l’estança.
Llavors li fa l’efecte que els pulmons se li omplin d’un aire salobre i rememora d’una manera nítida el fatídic viatge que van fer l’estiu del 1793 a l’illot de Staffa, a l’arxipèlag de les Hèbrides Interiors, al nord-oest d’Escòcia, per visitar la cova de Fingal, descoberta pel naturalista Joseph Banks uns anys abans, a l’inici de la campanya d’Islàndia. Fins i tot nota el frec de la tela dels calçons que es posava en aquelles ocasions a la pell de les cuixes i la rugositat de la camisa de lli als muscles. Feia temps que havien decidit dur a terme una ruta per aquestes illes amb l’objectiu d’investigar les formacions de columnes basàltiques. Un trajecte que havia de portar-los fins a la Calçada del Gegant, al comtat d’Antrim, a Irlanda del Nord.
Van arribar a Staffa a trenc d’alba. Des del vaixell, els penya-segats compostos d’orgues basàltics i les coves submarines impressionaven. La mar tranquil·la i el cel blau, impol·lut, presagiaven un dia perfecte. Quan la petita embarcació va entrar a la gruta de Fingal es van quedar bocabadats. No havien vist mai res igual, els pilars basàltics s’enfonsaven profundament en l’aigua.
Marie va començar a fer esbossos d’aquella mena de catedral aquàtica que assoleix alçàries de vint metres, i Pierre va demanar al patró del vaixell que s’aproximara a un ixent per baixar, examinar aquelles masses pètries directament i prendre’n mostres.
«No ens hauríem d’haver separat!», murmura dolguda. «Hauria d’haver-me quedat a prop d’ell», es retreu. No va veure com pujava sobre una columna hexagonal truncada i admirava els voltants. No va veure com saltava d’una a l’altra guiat per la passió d’observar a consciència el lloc. No va veure com relliscava a causa de la humitat que cobria la superfície i, com, en caure, es va colpejar el cap abans d’enfonsar-se a l’aigua.
Només va sentir un soroll breu, seguit del vol espantat d’un grup de gavines que descansava al sol. Quan es va girar, Pierre no hi era. No va albirar la jupa roja ni la cabellera castanya despentinada pel vent. No hi havia cap rastre. Havia desaparegut. No el van trobar mai.
Dos anys després de la tragèdia, acaricia amb nostàlgia el llibre que acaba de publicar i en què figura com a autor el seu marit, company i col·lega. Una exhaustiva recopilació dels estudis geològics que tots dos van dur a terme durant més d’una dècada, abans que el seu cos quedara atrapat per sempre entre les columnes basàltiques de Fingal. Repassa amb el dit el nom de Pierre Laurent i lamenta que el seu, Marie Dupont, no puga aparèixer al seu costat. Esguarda de nou la pintura que ha conclòs adés. Ara concentra la vista en la lava que escup la muntanya i no pot evitar pensar que la mort no va enxampar Pierre a la vora de cap cràter de volcà en erupció. L’aigua calma d’un jorn plàcid i lluminós, i no el foc, se’l va engolir per sempre.
