Una primavera des del balcó

Tres botànics i un ornitòleg apropen la flora i la fauna dels carrers a les cases

mèlia carrer valència natura des del balcó

Com cada any, la primavera esclata i omple els carrers de flors, fulles i fruits que creen catifes de vives tonalitats per a anunciar l’arribada del bon temps. Els arbres de la ciutat i els animals que hi habiten són elements que poden arribar a passar desapercebuts en el dia a dia, però durant aquesta quarantena causada per la pandèmia de COVID-19 el cant de les oronelles al capvespre o el suau dansar de les fulles s’han convertit en espectacles que acosten la primavera als balcons. 

taronger amarg natura balco

Taronger amarg. / @daveheere, en UNSPLASH

Història de les plantes urbanes

Segundo Ríos, director del Jardí Botànic de Torretes (de la Universitat d’Alacant), conta que els romans ja creaven passadissos vegetals per on passejar, tot jugant amb la forma de les espècies que plantaven: xiprers de forma allargada, pins pinyoners amb copa en forma de para-sol, alzina, carrasca, palmeres o romer. El seu nom llatí, que prové de ros (“rosada”) i marinus (“mar”), recorda a la Mediterrània. Al seu torn, els musulmans construïen «andanes» en les vies de passeig on es plantaven arbres fruiters. D’aquesta manera, la zona de pas quedava a una alçada de mig metre, cosa que permetia als vianants collir la fruita durant el passeig sense tacar-se les babutxes de fang. 

La flora ornamental de la ciutat està composta per espècies exòtiques, en la seua majoria, i d’altres autòctones, com la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), que encara es poden trobar pels carrers del centre històric de València i de les avingudes de Tarongers i d’Aragó. Jaime Güemes, director del Jardí Botànic de la Universitat de València, explica que les espècies vegetals que es troben al carrer depenen de les tendències de cada moment, així com del pla de l’ajuntament corresponent. 

ficus

Fotografia de detall d’un ficus. / @richardhewat, en UNSPLASH

Arbres característics de la ciutat

A València, algunes de les espècies més reconeixibles que esmenta Güemes són el taronger amarg (Citrus aurantium) que es troba per tota la ciutat; el ficus del carrer Colom i la zona de Joaquín Sorolla; la mèlia (Melia azedarach), arbre procedent de països orientals com la Xina i l’Índia que a l’estiu fa flors de color rosat que es poden veure a Guillem de Castro o als carrers propers a l’avinguda del Port; els arbres de l’amor de l’avinguda de Menéndez Pelayo (Cercis siliquastrum, originaris de les regions mediterrànies); el ginkgo (Ginkgo biloba) del carrer de Pizarro, i la xicranda o Jacaranda mimosifolia, arbre originari de Llatinoamèrica que inunda de flors lila zones com la plaça del Carme i la Glorieta. 

jacaranda mimosifolia

Flor de Jacaranda mimosifolia. / Jardí Botànic de la Universitat de València

Güemes també recorda alguns dels arbres monumentals de la ciutat, com ara el Ficus macrophylla del Parterre i la Glorieta –provinent de la família de les figueres i arribat a València durant el segle XIX per influència francesa–, o la Magnolia grandiflora del Palau de la Justícia, originària de Nord-amèrica i característica per les seues enormes flors blanques, que actuen de pista d’aterratge d’uns escarabats una mica maldestres encarregats de la pol·linització de la planta. A més, el seu perfum és considerat per molts com un aroma «exquisit». Tanmateix, el botànic explica que hi ha una sèrie d’arbres que s’han utilitzat molt pels carrers de la ciutat, com ara el plataner, el lledoner, la morera, Lagunaria, la tipuana o les palmeres, entre d’altres.  

Plataner

Ríos conta que el plataner més antic, Platanus orientalis, utilitzat durant l’època romana i grega per la seua ombra, es va unir amb una espècie portada des de Nord-amèrica, Platanus occidentalis. D’aquestes dues va sortir Platanus x hispanica, que actualment ocupa la majoria dels jardins peninsulars i europeus. A València el podem trobar per grans vies com l’avinguda de Blasco Ibáñez o el passeig de l’Albereda. 

Lledoner

El lledoner (Celtis australis) és un dels arbres que s’està recuperant durant els darrers anys. És un arbre arrelat a la cultura tradicional del País Valencià, tant és així que dona nom a la patrona de Castelló de la Plana, la Mare de Déu del Lledó. 

Güemes conta que els plans de flora ornamental solen canviar segons l’equip que treballe al consistori. Per exemple, durant aquesta legislatura el lledoner i l’auró –Acer negundo, l’arbre que fa les llavors ‘alades’ que planegen fins a arribar a terra–, estan substituint els tarongers plantats durant els anys del govern anterior. 

Morera

Un dels altres arbres tradicionals de la ciutat és la morera (Morus alba), les fulles de la qual alimentaven els cucs de seda. De fet, la seda va ser la indústria més potent de la ciutat des del segle XVI fins al segle XVIII. El monocultiu de la morera va precedir el del taronger, però la seua influència s’ha quedat a molts dels carrers de València. El conflicte que provoca aquest arbre és que els fruits cauen a terra i «embruten» la via, per la qual cosa s’ha substituït per una varietat híbrida i estèril que no produeix fruit, anomenada Morus albafruitless’

fulles i escorça de morera

Fulles i escorça de morera. / Andre Abrahami, en Wikimedia Commons

Una de les coses que destaca Ríos són les tècniques de poda agressives que s’empren a la ciutat. Segons explica, traspassar un cert calibre de poda pot ser perillós per als arbres i produir-los una sèrie de malformacions i càncers que li donaran un aspecte «monstruós». Per al botànic, exemples de poda «salvatge» poden ser la que se li fa a la morera quan encara té fulla –perquè li resta molta força a l’arbre– o la que se li fa al plataner per evitar que agafe massa envergadura, al contrari dels plataners del Regne Unit, que es deixen créixer amb total llibertat. 

Tal com explica Güemes, la jardineria ornamental és un equilibri entre la flora natural i l’adaptació al medi urbà. Així, hi ha plantes que tindran més facilitat a l’hora de «conviure» amb les persones a la ciutat i d’altres que menys, com ara Ligustrum vulgare o llampuga, un arbust amb fruits semblants als de l’olivera que quan cauen taquen el terra i els cotxes amb un tint rogenc, provocant molèsties entre el veïnat.

Lagunaria

El botànic i professor de la Universitat de València Emili Laguna explica que Lagunaria patersonia és una parent propera de l’hibisc i de les malves. El fruit és una càpsula amb llavors rogenques dures, separades per pèls curts una mica urticants, que piquen molt si es posen sobre la mà o altres parts del cos, la qual cosa justifica un dels seus noms populars, arbre pica-pica. El gènere d’aquest arbre fou dedicat al metge, farmacòleg i botànic segovià Andrés Laguna. Va treballar per a la cort de Carles I, de Felip II i del papa Juli III. La seua obra més coneguda és la primera transcripció i adaptació al castellà de l’obra de Dioscòrides, un dels reculls de plantes medicinals més importants fins al moment. 

palmera datilera natura des del balcó

Palmeres datileres. / @monicaballesterb, en UNSPLASH

Tipuana

La tipuana (Tipuana tipu) és un altre arbre comú en la ciutat. Les fulles s’assemblen a les de les acàcies però les flors tenen tonalitats grogues. Laguna explica que una de les particularitats de la tipuana és que el fruit, en comptes de ser una bajoca –com la resta de les lleguminoses–, és un llegum alat o sàmara, similar al dels aurons però més gran, que cau a terra recordant el gir de l’hèlix d’un helicòpter. Tot i que és caducifoli, aquest arbre no perd la fulla a la tardor sinó durant els mesos de febrer o març, i de seguida està fent fulles noves i flors, que sovint formen una catifa de color daurat quan cauen. 

Palmeres

Les palmeres són un dels arbres més característics del territori valencià i es troben a molts indrets de la nostra geografia, com el palmerar d’Elx, que ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat. A la ciutat de València, les palmeres més comunes són la palmera datilera (Phoenix dactylifera), amb un tronc alt i cobert de fulles velles que resisteix molt bé les condicions de calor i sequedat extremes. Les fulles noves poden arribar fins als quatre metres de longitud i els seus fruits es poden consumir. Són les protagonistes d’algunes avingudes de la ciutat, com ara la d’Antic Regne de València.

Una altra espècie comuna és Washingtonia robusta o palmera mexicana, un arbre amb un tronc que pot arribar fins als 35 metres d’altura, eixamplat a la base i amb una alta resistència a la falta d’aigua. Es pot veure al passeig marítim de la Malva-rosa. Per últim, la palmera canària (Phoenix canariensis), una espècie amb fulles més obscures que les de palmera datilera i amb un tronc més gros. Es pot trobar en zones com la Glorieta. 

palmeres washingtonies o mexicanes

Palmeres mexicanes. / @travelnow_or_crylater, en UNSPLASH

Les grans supervivents

Simón Fos és botànic i autor de Les plantes del nostre entorn. Flora silvestre de Paiporta (Edicions Bullent). Ha estudiat la flora que sorgeix de manera espontània en descampats, escletxes, boques de canonada o fins i tot teulades. El professor anomena aquestes plantes «les grans supervivents» perquè estan adaptades a viure en condicions molt dures, suportant les inclemències meteorològiques i ambientals de l’entorn urbà. Algunes d’aquestes plantes poden ser llicsons (Sonchus), borratges (Borago officinalis) o olivarda (Dittrichia viscosa), que també creixen en les àrees d’horta properes a la ciutat. Tot i que poden passar desapercebudes, algunes d’elles tenen usos culinaris i s’han utilitzat en la gastronomia tradicional, com ara les flors de la borratja

També destaquen les plantes que ixen als escocells dels arbres i omplin el requadre d’herbes o flors que no agraden a tothom. Segons explica Güemes, aquests espais s’han mantingut «pelats» a la ciutat de València amb l’ús d’herbicides durant el govern de Rita Barberá però a partir del 2015 es van començar a deixar créixer. 

Teuladí comú femella. / Joaquin Matamales, SEO/BirdLife

Els residents dels arbres

Si ens fixem en les espècies d’arbres i arbustos que s’estenen pels nostres carrers trobarem altres habitants que també formen part de la ciutat i que viuen, normalment, entre les fulles. És el cas de la fauna urbana, composta principalment per aus, insectes, felins i petits rosegadors. Durant aquesta quarantena, s’han començat a veure nius d’aus en zones inusuals, com ara a l’avinguda de Blasco Ibáñez, fet que indica un canvi de comportament en els animals de la ciutat. 

Segons explica Pablo Vera, ornitòleg i tècnic de SEO/BirdLife, les darreres setmanes han generat dues coses. La primera, un canvi en el comportament de les espècies urbanes gràcies al fet que s’ha reduït el nombre de persones i cotxes als carrers. Per això els ocells passen més temps en terra, fan més nius i han abaixat el to del seu cant. En segon lloc, el confinament ha comportat una major observació de les aus per part de les persones. Vera explica que durant els darrers dies ens estem fixant més en allò que ens envolta i això pot fer-nos descobrir companys alats als quals abans no prestàvem la mateixa atenció. 

Durant aquesta època de cria es pot trobar el colom domèstic, la tórtora turca, l’estornell negre, el teuladí, la merla, el falciot, l’oroneta, la mallerenga carbonera –anomenada popularment primavera o totestiu–, el gafarró, la gavina o la cotorra argentina. L’ornitòleg explica que durant la primavera, les petites aus autòctones com els teuladins, les mallerengues o els gafarrons necessiten proteïna animal per a produir una closca d’ou adient perquè les seues cries es desenvolupen de la millor manera. I aquesta proteïna ve d’insectes o invertebrats que els ocells troben als parcs i a les zones de terra, com ara els escarabats, les erugues o les xinxes. 

tortora al balcó

Durant aquesta època de cria es pot trobar el colom domèstic, la tórtora turca, l’estornell negre, el teuladí, la merla, el falciot, l’oroneta, la mallerenga carbonera, el gafarró, la gavina o la cotorra argentina. / Mètode

Amb qui conviuen les aus?

Les aus conviuen amb altres exemplars de fauna urbana, com els gats i rosegadors –rates i ratolins– i altres petits animals com les rates penades. Vera alerta que situar les colònies felines –que ajuden amb el control de plagues de la ciutat– a prop d’entorns atractius per als pardals, com els parcs, pot esdevenir un perill per a la població d’aus. Al seu torn, rates i ratolins es busquen la vida als jardins i als arbres –per exemple, a les palmeres–, on fan nius. En qualsevol cas, alimentar els animals de la ciutat durant la quarantena no està prohibit i pot ajudar a evitar desequilibris en la fauna urbana. 

mallerenga carbonera

Exemplar de mallerenga carbonera, anomenada popularment primavera o totestiu. / SEO/BirdLife

Des de SEO/BirdLife s’han posat en marxa iniciatives com #quedateenelnido, que convida la gent a observar les aus que trobe al balcó durant el confinament, o el seu programa de ciència ciutadana, un seguiment que es fa amb voluntaris formats per l’associació per a crear un cens de la població d’aus en determinats punts de la ciutat. 

Per últim, Vera fa referència a l’Albufera de València, una important reserva d’aus a prop de la ciutat i explica que ara és un mal moment per a elles a causa de la sequedat de l’ambient. A més, assegura que encara no han tingut temps de veure els efectes de la quarantena en les aus de la reserva, però dedueix que hi haurà canvis, com ara la impactant imatge de l’arribada dels flamencs a l’Albufera.

Per a continuar apropant-nos a la flora i fauna de les nostres ciutats, des de Mètode us convidem a descobrir quines espècies formen el paisatge urbà que es pot veure des del vostre balcó i compartir-ho a les xarxes amb l’etiqueta #primaveradesdelbalco.

© Mètode 2020
Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.