Les claus d’una pandèmia evitable

El context historicoepidemiològic de la COVID-19

pandemia multitud persones ciutat

L’actual pandèmia de coronavirus1 representa, molt probablement, l’epíleg incert d’un període epidemiològic marcat pel renovat protagonisme que va adquirir la malaltia infecciosa en les darreres dècades del segle XX. El clima d’eufòria que havia envoltat la lluita contra les malalties infeccioses –sobretot des de l’aparició dels antibiòtics i l’expansió dels programes vacunals– es va veure entrebancat per l’aparició de la sida i altres noves malalties de caràcter víric, a més de la reaparició d’antigues patologies infeccioses. En 1996, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeixia l’existència d’una crisi mundial en tot allò relacionat amb les malalties infeccioses, recordant que cap país podia ignorar l’amenaça.

«Per explicar l’aparició de noves malalties infeccioses i la reaparició de conegudes, els experts en salut pública insistien en la influència del canvi climàtic sobre la propagació de paràsits i virus»

Com en anteriors etapes històriques, aquest nou període epidemiològic apareixia lligat a la ruptura de l’equilibri entre els éssers humans i el medi ambient, desencadenat per un model de creixement econòmic i de desenvolupament social insostenible. Per explicar l’aparició de noves malalties infeccioses i la reaparició de conegudes, els experts en salut pública insistien, entre altres factors, en la influència del canvi climàtic sobre la propagació de paràsits i virus o en l’increment de les zoonosis entre humans –com a resultat de la invasió de nous espais ecològics–. A més, cal tenir en compte les aglomeracions humanes provocades per la pobresa, la urbanització salvatge i els desplaçaments de la població.

Amb motiu de l’epidèmia de 2003 –coneguda com a pneumònia asiàtica o síndrome respiratòria aguda greu (SARS, per l’acrònim en anglès)–, Gro Harlem Brundtland, directora general de l’OMS, afirmava que la capacitat de les persones per viatjar havia deixat el món sense barreres físiques entre els països pobres i els rics. Una circumstància que facilitava l’avanç de les malalties infeccioses si no es posaven en marxa sistemes adequats de salut.

A la SARS li succeïren, entre altres patologies de naturalesa emergent, la grip A (H1N1), responsable de més de 18.000 morts en 2009 o, més recentment, la reaparició de brots del virus de l’Ebola a Àfrica, del Zika a l’Amèrica Llatina i la pandèmia actual de coronavirus, amb el seu debut a la Xina en 2019.

«Als països desfavorits, les malalties infeccioses emergents i la reaparició d’altres patologies transmissibles han adquirit la condició de catàstrofes nacionals»

En el cas de la pandèmia de COVID-19, tornen a estar presents molts factors que han marcat el recorregut de les malalties emergents en els darrers cinquanta anys. Un temps en què el control i la prevenció de totes aquestes patologies hauria d’haver estat un dels objectius prioritaris de l’acció sanitària internacional. Era el moment per abordar les causes i actuar sobre l’origen de les noves malalties i problemes de salut associats, particularment, la pobresa i les desigualtats socials. Per contra, es va actuar sobre les conseqüències.

A partir de la consideració que eren els països més desfavorits els més exposats a patir malalties transmissibles, com també els menys equipats en termes de sistemes de vigilància epidemiològica i capacitat de reacció, es va optar per dotar-los de personal especialitzat en sistemes d’alerta i resposta ràpida davant les epidèmies. Obviant, per tant, que en aquests països les malalties infeccioses emergents i la reaparició d’altres patologies transmissibles han adquirit la condició de catàstrofes nacionals. Al gran nombre de persones afectades i de defuncions provocades, s’afegeix el cost econòmic que comporten i els recursos sociosanitaris que cal aportar, en molts casos inexistents o molt limitats.

El coronavirus ha vingut a reforçar la idea que tots estem en risc i que cap país pot ignorar l’amenaça. Com ja va passar amb la grip de 1918, tant el grau d’expansió com la virulència del virus que està darrere de l’actual pandèmia li han atorgat una dimensió global que ens obliga, més enllà de les actuacions locals, a buscar una solució igualment global. La patogènia de la COVID-19 resulta molt complexa i caldrà abordar-la, com va ocórrer en el passat, des de la perspectiva de les interaccions biològiques, sanitàries, socioeconòmiques i mediambientals.

A més de dedicar una atenció preferent al paper de les desigualtats socials, caldrà millorar els sistemes de vigilància epidemiològica a escala internacional, desenvolupar polítiques de salut globals i, el més important, incorporar la sostenibilitat en els plantejaments i les actuacions sanitàries.

«Vivim més anys, però ho fem cada vegada més amb una important càrrega de malalties que minven la nostra salut i ens fan més vulnerables enfront de patògens»

En aquest sentit, la condició de grup de risc que ha adquirit en l’actual pandèmia la població més envellida no es pot deslligar de la realitat sociodemogràfica i epidemiològica que ha marcat l’increment de la longevitat a països com Espanya. Vivim més anys, però ho fem cada vegada més amb una important càrrega de malalties que minven la nostra salut i ens fan més vulnerables enfront de patògens com el coronavirus. La clau està en la condició d’evitables que tenen moltes de les malalties que acompanyen els més majors; la majoria, lligades a estils de vida poc saludables, com passa amb els hàbits alimentaris. Corregir aquesta situació i cercar models alternatius d’assistència sociosanitària a la població anciana, com ara l’atenció domiciliària, pot ajudar a prevenir situacions com les generades pel coronavirus.

S’ha d’aprofitar la finestra d’oportunitat que ens ofereix aquesta crisi sanitària per reivindicar el paper que cal atorgar a la Salut Pública i a les polítiques de prevenció i de promoció de la salut. En l’àmbit de l’estat espanyol és el moment d’implementar la Llei General de Salut Pública aprovada en 2011 i fins ara no desenvolupada.

S’ha de fer efectiu el valor salut a totes les polítiques. Com va passar al segle XIX amb les epidèmies de còlera o en el període d’entreguerres del segle passat –en superar la pandèmia de grip de 1918–, caldrà avaluar les mancances sociosanitàries que s’han fet paleses i replantejar-nos el model de desenvolupament que ens ha dut a aquesta situació. Caldrà actuar des de l’evidència científica, en l’àmbit local i en col·laboració amb una governança global liderada per organismes i agències supranacionals que procuren, sense conflicte d’interessos, per la salut de tota la humanitat.

1. Per ampliar i contextualitzar les reflexions de l’assaig, es pot consultar el treball: Josep Bernabeu-Mestre. Epidemias y globalización: nuevos y antiguos retos en el control de las enfermedades infecciosas. Revista de Historia Actual 2004; 2(2): 127-136. Recuperable en: http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/20291. (Tornar al text)

© Mètode 2020
Doctor en Medicina i catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat d’Alacant. És membre del Grup Balmis d’Inves­tigació en Salut Comunitària i Història de la Ciència de la Universitat d’Alacant.