Reptes

Si hem de creure el que explica Francis Crick a la seva autobiografia, quan era un nen als anys vint del segle passat estava preocupat perquè la ciència avançava tan ràpid que, quan ell fos gran, no quedaria res per descobrir. No sé si avui algú podria tenir aquesta sensació, per molt que la tecnologia posi al nostre abast regularment tota mena de joguines. Més aviat al contrari: arreu on es miri sembla que estiguin a punt de passar coses interessants.

A l’altre extrem del segle XX, l’editor John Maddox va escriure una mena de testament científic, un llibre on s’aventurava a descriure el que quedava per descobrir durant el segle XXI. Més de vint anys al capdavant de la revista Nature donen una perspectiva privilegiada sobre tots els camps de la ciència.

Rarament els reptes de la ciència es presenten de manera tan endreçada i amb la lleugeresa que dona saber que no hi seràs per veure la solució: és el que té fer previsions a cent anys vista quan se’n tenen vuitanta. Els reptes de la ciència s’escriuen en formats urgents i no gens literaris: informes, articles, resums de debats i jornades.

Per què passa això? Tenim dos nivells d’urgència: el del coneixement i el de la transformació. Els programes de recerca busquen descobrir per augmentar el coneixement del món. Algunes àrees tenen una implicació immediata en la societat i, aquí, una gran part del coneixement que es genera és per encàrrec, orientat a la transformació. No només pel que fa a la salut, que és un tema que li preocupa a tothom, sinó pel que fa al medi ambient, l’energia, l’alimentació, les comunicacions i molts més problemes que creiem que poden solucionar-se amb l’aplicació de nous descobriments científics. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible, i més encara els Grand Challenges de la Fundació Bill i Melinda Gates, són reptes que interpel·len la comunitat científica.

A més de la ciència com a proveïdora de tecnologia, la ciència com a activitat té reptes per resoldre. La manera com es fa, com es finança i com es comunica la ciència no tenen res a veure amb la situació de fa una o dues generacions. El debat sobre com fer ciència al segle XXI té elements d’epistemologia, però també de sociologia. Com que encara no n’hem tret l’entrellat no hi ha literatura de referència, i qui vulgui entendre en el futur com ho hem resolt tindrà feina a rastrejar documents que l’ajudin, si és que l’obsolescència de formats digitals no ha fet impossible tota recerca històrica.