La noció dels límits ha estat present des dels inicis de la història de la humanitat. No és cap idea nova, per bé que semble radical en ple segle XXI. Des de les primeres passes d’Homo sapiens fins avui dia resulta evident que hi ha limitacions als recursos que podem extreure de la terra i l’aigua, i també a la quantitat de residus que hi podem abocar. Tanmateix, és possible que els i les historiadores del futur es miren els darrers dos mil·lennis –i particularment l’últim segle i mig– com un període anòmal, d’uns excessos incomprensibles i d’una pulsió malaltissa pel malbaratament. I és que, tot i els pensadors i els escrits que, d’una forma o altra hi han reflexionat (de la Grècia antiga a Meadows, de Malthus a Boulding), les societats humanes no han mostrat cap voluntat d’implementar polítiques o sistemes que assumisquen aquests límits, si exceptuem algunes comunitats indígenes que representen un baixíssim percentatge de la població total.
«Des de les primeres passes d’Homo sapiens fins avui dia resulta evident que hi ha limitacions als recursos que podem extreure de la terra»
Des de la tradició judeocristiana, que convida a multiplicar-se i dominar els animals i les plantes de la Terra, fins al miratge de la cornucòpia capitalista que tot ho devora, la major part de les societats humanes hem viscut d’esquena als límits. Fa cinquanta anys i escaig es va publicar l’informe Els límits del creixement, també conegut com a Informe Meadows, un document encarregat pel Club de Roma al Massachussets Institute of Technology. Era 1972, poc abans de la crisi del petroli, i semblava que, a la fi, començaríem a parlar de límits d’una manera informada, seriosa i també preocupada. No fou així.
Tot i les repercussions de l’informe, els límits no van reaparèixer amb força fins a 2009, curiosament també enmig d’una altra crisi, la financera. Fou llavors quan es publicà a la revista Nature un estudi del Stockholm Resilience Center i altres institucions, liderades per Johan Rockström, al qual s’identificaven nou processos que regulaven l’estabilitat i la resiliència del sistema Terra. Eren la integritat de la biosfera, la contaminació química, la disminució de l’ozó estratosfèric, els aerosols atmosfèrics, l’acidificació dels oceans, els fluxos biogeoquímics del nitrogen i el fòsfor, l’ús d’aigua dolça i els usos del sòl. Proposaren tres nivells d’alerta: verd, per davall del límit; groc, en creuar-lo, però encara en la zona d’incertesa i risc creixent, i roig, més enllà del límit i amb risc alt. En el moment de la publicació havíem traspassat dues fronteres: la de la integritat de la biosfera, en el vessant de pèrdua de biodiversitat, i la del cicle del nitrogen, que els humans hem alterat a escala planetària per les necessitats de l’agricultura.
La novetat d’aquest estudi –que no estigué exempt de crítiques metodològiques i conceptuals– és que es parlava no només de límits absoluts a l’extracció i a l’ús de recursos, o a l’abocament de substàncies nocives. Era un apropament lleugerament distint, car el que volia ressaltar-se és que hi ha un llindar perquè la humanitat puga operar amb seguretat, i que ultrapassar-lo compromet l’estabilitat planetària. I heus ací una de les claus de la noció moderna dels límits: la seua condició global.
Com va resumir magistralment el climatòleg rus Mikhail I. Budiko el 1977, citat a l’enciclopèdia Biosfera, dirigida per Ramon Folch, «Aquests darrers anys s’ha constatat que l’activitat econòmica dels humans influïa sobre processos naturals de gran abast, cosa que ha desvetllat un interès creixent pels problemes ecològics globals. Encara que les condicions naturals sobre una part important del planeta hagen anat canviant des de fa molt de temps per efecte d’influències antropogèniques, fins a un passat recent aquests canvis no constituïen, en el fons, més que una suma de modificacions locals, que s’estenia gradualment per vastes superfícies a conseqüència de l’extensió de l’esfera d’activitat econòmica dels humans. Així, per exemple, la destrucció dels boscos en un continent no influïa sobre l’estat dels d’altres continents, la construcció de preses a tal o tal altre riu no afectava el cabal d’altres rius sense relació amb els primers, etc. Però la situació és tota una altra des del moment que els humans comencen a actuar sobre els processos naturals globals; en aquest cas, l’acció exercida sobre el medi d’una regió pot modificar les condicions naturals en altres regions molt allunyades».
Els límits són globals, doncs, i ja no podem conservar la il·lusió d’anar una miqueta més lluny, allà on el clima no s’haurà modificat, on el mar no haurà pujat tres pams, o on un Niño desbocat no es percebrà. L’escala ho és tot i, en aquest sentit, les fronteres planetàries ens ajuden a copsar com és d’indefugible el nostre impacte al tercer planeta del sistema solar. Ja ho van dir l’ecòleg Peter M. Vitousek i col·laboradors a la revista Science al 1997, quan van titular un altre article fonamental de l’ecologia «La dominació humana dels ecosistemes de la Terra».
«El col·lapse ecològic no és quelcom ràpid, de pel·lícula de Hollywood, sinó un enrunament a càmera lenta. Inexorable, si no fem res»
Arribem al 2023: es publica a Nature una nova revisió de l’estudi de Rockström i col·laboradors, però amb una modificació substancial: «Safe and just Earth system boundaries». És a dir: un espai segur… i just. La justícia social, absolutament cabdal a l’hora d’abordar la diagnosi i també les mesures per a revertir la situació actual, havia estat sistemàticament oblidada en aquests grans estudis. La natura té uns límits i també un llindar a partir del qual aquests canvis són profundament injustos en l’aspecte humà. Podem no excedir el llindar biofísic però sí el de desigualtat i patiment humà, i és aquesta una addició fonamental.
L’estudi ha permeat a la premsa amb un titular ben preocupant i molt similar a totes les capçaleres: «Ja hem traspassat la majoria dels límits que fan de la Terra un lloc segur i just». Set de nou límits, per a ser exactes, tot i que s’hagen vist lleugerament modificats des de 2009. Vol dir això que hem empitjorat tantíssim en només uns pocs anys? En part sí, perquè és als darrers quinze anys quan hem accelerat la maquinària més que mai, quan el pes de l’artificial ha superat al dels éssers vius, quan hem abocat quantitats impensables de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera. Però aquest empitjorament sobtat de la nostra situació respecte a les fronteres planetàries respon també a una millora en la comprensió d’aquestes, a la recerca que s’ha fet i a la capacitat de quantificar i modelitzar realitats complexes.
I tot i això, no: no s’esfondrarà el món demà. Molta gent s’ha esglaiat en llegir la notícia: «Set de nou! Estem a punt de la catàstrofe!». I, efectivament, les dades que ofereix l’article són poc esperançadores. Però amb els límits, com amb tot allò que té a veure amb el canvi global, una part fonamental són els ritmes. Hem de tractar d’allunyar-nos d’un penya-segat que encara no veiem per complet. El col·lapse ecològic no és quelcom ràpid, de pel·lícula de Hollywood, sinó un enrunament a càmera lenta. Inexorable, si no fem res, això sí.
El primer pas, però, està donat. Amb retard, amb una parsimònia exasperant, però sembla que a la fi estem incorporant la noció dels límits al debat sobre el creixement (i el decreixement), la prosperitat, i la nostra presència a aquesta nau espacial que anomenem Terra. Meravellosament proveïda de queviures, però no infinitament. És hora d’aprofitar-los i reconèixer una finitud que ens farà més lliures.
