Altamira, una qüestió de temps

A principis del mes d’abril del 2016 Altamira feia el salt a la gran pantalla. La superproducció espanyola ens apropa a la història del descobriment de la cova càntabra per Marcelino Sanz de Sautuola, interpretat per Antonio Banderas. El film intenta recuperar el debat que va sorgir al voltant de la veracitat de les pintures del seu interior, i com tant des de la comunitat científica com des de les institucions religioses es va posar en entredit la troballa. La gran majoria del mitjans de comunicació nacionals s’han fet ressò de l’estrena de la pel·lícula d’una o altra manera, fent d’ella un succés d’actualitat. La història del descobriment d’Altamira posa de relleu que la ciència mai es desenvolupa en un entorn asèptic i que per tant aquest context social i cultural té i seguirà tenint un paper destacat dins de la tasca de desenvolupament de la ciència.

El descobriment de la cova 

El 1880 Marcelino Sanz de Sautuola donava a conèixer al món els sostres policromats de la cova d’Altamira en el seus Breus apunts al voltant d’alguns objectes prehistòris de la província de Santander. Amb un text molt prudent, tot i l’entusiasme per la troballa, Sanz de Sautuola va redactar les investigacions realitzades en la cova durant l’any anterior a la seua publicació. Va ser Modesto Cubillas, un teuler asturià radicat a Cantàbria, qui de forma casual va topar amb l’obertura de la cova el 1868 en endinsar-se en ella el seu gos mentre caçava. Aquest va comunicar la seua troballa a Sanz de Sautuola, propietari de les terres i molt aficionat a l’arqueologia. Sautuola trigaria vuit anys a endinsar-se en elles per primera vegada. Tres anys més tard, el 1879, seria la seua filla María la primera a contemplar les pintures dels sostres mentre el seu pare centrava l’atenció a trobar per terra peces com les que poc temps abans havia contemplat fascinat en l’Exposició Universal de París. Després de la publicació del document detallant les seues investigacions, Sanz de Sautuola el feu arribar a experts nacionals i internacionals entre els que destacava el prehistoriador marsellès Émile Cartailhac, qui era considerat la màxima autoritat del moment. La desconfiança fou la resposta d’aquest i de pràcticament tota la comunitat científica, amb poques excepcions.

Entre les excepcions es trobava Juan Vilanova y Piera, geòleg i paleontòleg valencià en aquell moment catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Madrid, qui va defendre àrduament junt a Sautuola l’autenticitat del descobriment i la necessitat d’estudiar com calia la cova. Al setembre del 1880 Vilanova valorà in situ la troballa convertint-se des d’aquell moment en el seu major publicista. Poc temps després Vilanova i Sautuola presentaren internacionalment el descobriment en el IX Congrés Internacional d’Antropologia i Arqueologia Prehistòriques que se celebrà a Lisboa aquell mateix any. Allà s’hi trobava també Cartailhac. Vilanova va mostrar al públic els dibuixos d’algunes de les pintures de les coves davant el descrèdit dels assistents. Cartailhac abandonà la sala a la vista de tots mostrant així la seua oposició i condemnant tots dos a l’ostracisme. Posteriorment fins i tot arribaren a ser acusats de falsificar personalment els gravats. El 1902, 22 anys després, Cartailhac feia públic en la revista L’Anthropologie un breu text subtitulat La caverna d’Altamira, Espanya, mea culpa d’un escèptic amb el que volia fer justícia a Sautuola i Vilanova reconeixent que a la llum de les posteriors evidències es va equivocar en la seua valoració. Sautuola havia mort catorze anys enrere; Vilanova, nou. I tots dos «en el més absolut descrèdit», com afirma Francisco Pelayo, investigador en Història de la Ciència del CSIC, en un article d’El País.

El context científic i cultural del descobriment

L’evolucionisme arribà a Espanya durant la revolució de 1868 després de la repressió del seu ensenyament en els últims anys del regnat d’Isabel II, passant molt prompte a formar part de les disputes que marquen la polarització ideològica de l’època. Com afirma Jesús Catalá, professor de la Universitat CEU Cardenal Herrera de València, l’evolucionisme va ser defès «moltes voltes de manera acrítica» pels sectors anticlericals i d’ideologia progressista en sentit ampli, i «impugnat, quasi sempre també des de la visceralitat, pels tradicionalistes, que l’interpretaven com una perillosa amenaça a l’ordre de creences que fins aleshores havia marcat la societat espanyola de manera hegemònica». El context de l’últim terç del segle xix ve marcat també per aquesta reivindicació de la ciència en el seu conjunt com instància fonamental en la construcció de l’ordre social i polític, preconitzada per diverses ideologies i sistemes de pensament més o menys influïdes pel positivisme. Tot i que «el debat implica consideracions religioses, aquestes estan relacionades amb un context politicosocial que va molt més enllà d’allò teològic i d’allò moral», sosté Catalá.

El 1871 va parèixer L’origen de l’home i la selecció en relació al sexe de Charles Darwin on el naturalista anglès tractava la qüestió de l’evolució de l’espècie humana. Darwin comparava els nadius de Terra de Foc amb els antecessors de l’home modern, als que definia com unes criatures salvatges i desconfiades que «a penes posseïen cap art». Com era possible que aquestes pintures foren autèntiques? Per a Cartailhac i la majoria del seus col·legues francesos Altamira no podia ser més que un atac a les idees darwinistes orquestrat per l’Església des d’Espanya. La progressivitat de l’evolució no donava cabuda a un cas en el que es feia patent un clar sentit estètic i una complexa internacionalitat que «interpel·lava el procés de lenta gradualitat que deurien governar els canvis», afirma Jesús Catalá. I és que, com afegeix el professor Valentín Villaverde, Catedràtic de Paleontologia i Arqueologia per la Universitat de València, l’art moble paleolític realitzat al voltant d’objectes de pedra i os, que ja es coneixia molts anys abans del descobriment d’Altamira, no va suscitar ninguna controvèrsia ja que es considerava com una artesania, sense significació social o ideològica, el mer resultat de la capacitat artesana de les poblacions del paleolític i de la disponibilitat de temps lliure. Tot i així, la decoració de cavernes en zones apartades de la llum implicava una explicació distinta que remetia al món de les creences o de la màgia.

Aquesta idea que la humanitat poguera posseir des de dates molt primerenques un sentiment religiós casava prou bé amb la primerenca documentació de rituals funeraris i creences màgiques. L’art parietal constituïa un argument per als qui defenien aquesta proposta i el món religiós es va sentir còmode en aquest context. Encara així, la part més retrògrada i conservadora de l’Església va mostrar la seua preocupació davant uns descobriments que podrien amenaçar els ciments creacionistes que fonamentaven la doctrina catòlica. Entre qui defenien una visió literal del relat bíblic, fins i tot existia una data concreta per a la creació del món en què l’home prehistòric no tenia encaix. Però açò no deu dur-nos a un simple relat maniqueu en on ciència i Església siguen vistos com pols oposats. Com apunta Jesús Catalá, «encara que hi haja algun cas solt d’impugnació d’allò científic com a perniciós, és absolutament excepcional». L’afany per promoure la ciència mitjançant centres d’ensenyament i institucions científiques era una de les màximes de moltes ordes religioses «com exemplifica clarament la Companyia de Jesús», tot i que no debem oblidar que «la intenció de l’Església és difondre una ciència perfectament acordada o harmonitzada amb les pròpies doctrines», prossegueix Catalá.

Juan Vilanova és una de les més notables excepcions en el crispat clima que acabem de dibuixar. Alineat entre els antievolucionistes, va tractar d’argumentar des dels fets i hipòtesis científiques. Era catòlic, i mai va amagar les seues conviccions religioses; tot i així, distingeix clarament entre els arguments científics i aquells d’altre tipus. Vilanova era un personatge científicament molt rellevant, ben connectat amb la comunitat internacional de paleontòlegs, prehistoriadors i geòlegs, i perfectament al dia de les novetat en aquests camps del saber. El seu compromís amb la ciència, per tant, el va dur a defendre les seues postures des d’aquest mateix compromís. Per a Sautuola i Vilanova, escriu Francisco Pelayo a El País, «els humans primitius havien sigut creats per Déu amb la capacitat estètica i l’habilitat necessària per confeccionar obres como les que se trobaven en Altamira». Però, encara així, s’oposaven al mateix temps als clergues detractors de la prehistòria. No cal oblidar que ens trobem en un moment històric en què disciplines com la paleontologia, la prehistòria i l’arqueologia comencen a definir-se com a tals de la mà de la fundació de societat i càtedres universitàries, amb l’establiment de xarxes de comunicació entre els seus practicants, i amb una tendència cap a la professionalització de la mà de la internacionalització, encara que «sense trencar en absolut una comunicació d’interessos amb el món dels aficionats, generalment marcats per l’orientació localista com podem apreciar en la relació entre Vilanova i Sanz Sautuola», ens comenta Jesús Catalá. Per altra banda, estem en una situació de negociació metodològica. Com que la prehistòria és una disciplina de formació i definició, està també immersa en un procés de decantació dels seus procediments. No hi ha encara una manera estàndard de jutjar l’autenticitat de les pintures rupestres, així que els recels són, fins a cert punt, lògics.

Émile Cartailhac en el seu posterior mea culpa insisteix que en el seu moment les pintures alçaven serioses objeccions. Objeccions que podem entendre quan revisem totes les teories que es van sostenir en aquell moment per a explicar l’origen de les pintures. Entre elles, per exemple, trobem la teoria sostinguda per Torres Campos i Quiroga Rodríguez després de realitzar una exploració de la cova per encàrrec de la Institució Lliure d’Ensenyament. Després d’ella dataren les pintures entre el segle i aC i mitjans del segle i dC, sota la tesi que després de la segona guerra cantàbrica la cova d’Altamira pogué estar habitada per soldats romans que entretingueren els seus ocis pintant cérvols, cavalls i bisons. Però també podem trobar altres teories com la sostinguda pel director de la Calcografia Nacional, Eugenio Lemus y Olmo, en la que acusava de frau a Vilanova després de visitar la cova baix la creença que les pintures responien a l’expressió que donaria un deixeble mitjà de l’escola moderna, portant a col·lació la visita a la zona de Ratier, un pintor mut francès. Com ens reitera Valentín Villaverde, la comissió tècnica que s’encarregà d’emetre l’informe al voltant de l’autenticitat d’Altamira no tenia criteris tècnics contrastats i actuà de manera subjectiva, argumentant, a partir de l’observació de les pintures, el bon estat de conservació que mostraven i la complexitat dels processos tècnic empleats en al seua realització. Es tractava d’un judici condicionat per la creença que els grups humans de la prehistòria es caracteritzaven per una tremenda simplicitat mental i tècnica.

Des del descobriment fins l’actualitat

La realitat va començar a imposar-se quan es trobaren noves coves amb pintures rupestres especialment a França, entre les que podem citar les coves de Pair-non-Pair (1881), Figuier (1890) i La Mouthe (1895). En la primera i l’última els gravats fins i tot estaven coberts per nivells d’ocupació paleolítics, pel que no pogueren posar-se en dubte. La cova de Les Combarelles el 1901 o de Font-de-Gaume i els seus espectaculars bisons inclinaran completament el pes. Un any més tard un jove sacerdot anomenat Henri Breuil, el prehistoriador més important de la primera meitat del segle xx, posà fi a la controvèrsia després d’un estudi complet de l’art parietal present en totes aquestes coves, incloent Altamira. Després d’açò va a arribar el mea culpa de Cartailhac. A partir d’aquestes dates la interpretació de l’art paleolític deixà de ser la d’un fenomen sense importància, passa a desenvolupar-se teories que recorrien a la màgia per a explicar la seua existència i a cridar l’atenció al voltant del valor que proporcionaven per a conèixer les creences dels que les executaren.

Posteriorment el progrés de la disciplina ha estat molt vinculat al desenvolupament de la geologia i paleontologia, que són les que proporcionaven el marc cronològic dels canvis antropològics i culturals, ens conta el professor Villaverde, gran coneixedor d’aquests avanços gràcies a la seua tasca investigadora en jaciments arqueològics des dels anys vuitanta. Ja a mitjans del segle xx el progrés en les tècniques de datació i de l’arqueometria, ha facilitat la construcció d’un marc cronològic coherent en relació a la pròpia visió del procés des del camp de la biologia. En aquestes dates el component científic i interdisciplinari de l’Arqueologia Prehistòrica es consolida i s’estableix un continu diàleg amb la biologia molecular, la física i diverses disciplines que afavoreixen la documentació, estudi i contextualització de les restes arqueològiques. Si bé la informació arqueològica és extremadament rica en el que respecta a la capacitat de precisar el comportament humà i la seua evolució, la informació paleontològica ha sigut prou poca durant bona part del segle xx, el que no ha afavorit un progrés similar en termes de compressió del procés evolutiu humà. «En les últimes dècades, malgrat tot, s’ha enregistrat un increment molt notable de les restes paleontològiques, generant una profunda revisió d’algunes idees formulades en etapes anteriors» apunta l’investigador i professor de la Universitat de València. A mesura que el registre fòssil humà fou fent-se més complet, la idea darwinista de l’evolució humana es va consolidar i va anar guanyant pes en les explicacions. Els descobriment d’Homo erectus, Australopithecus i altres gèneres i espècies han confirmat el canvis esperats a partir de la teoria evolutiva.

En els nostres dies la comprensió de l’evolució humana ha avançat enormement gràcies, entre altres moltes coses, a l’estudi de llocs com Altamira. El treball en aquest jaciment i en els altres que han sigut descoberts de d’aleshores ens ha permès dibuixar una història evolutiva cada volta més completa en la que nous descobriments han anat reformulant la història de l’evolució humana i esmenant els errors que han pogut cometre’s. El cas del descobriment d’Altamira i la posterior rectificació de Cartailhac, tot i arribar una mica tard per als protagonistes del descobriment, fa patent que l’evidència sol acabar per imposar-se dins del discurs científic, tot i que puga tardar temps en fer-ho. Malgrat tot, també ens mostra que la ciència sempre té lloc en un entorn social i cultural complex on l’objectivitat i la prevalença dels fets demostrables no sempre són imperants. La ciència pot ser que no s’equivoque, els que la duen a terme pot ser que sí. I normalment se solen fer diverses passes en la direcció equivocada abans de fer-ho en la direcció correcta.

El debat continua

Quan Sanz de Sautuola va trobar l’entrada a la cova, ell mateix finançà una porta de fusta per restringir l’accés a la mina. En vista de la prudència que mostren els seus textos segur que ho va fer per a preservar el que podia ser una gran font de coneixement per a la humanitat. No es va equivocar. L’entrada a la cova, tancada al públic el 2002 per a garantir la seua conservació, tornà a obrir-se el febrer de 2014 per a la realització de visites experimentals. Després de l’avaluació d’un comitè d’experts baix la tutela de Gaël de Guichen i la decisió presa pel Patronat d’Altamira es va decidir continuar amb les visites tot i l’oposició d’altres experts que acusen el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport de posar en perill la conservació del llegat que conté. Alguns entenen que el govern de Cantàbria vol fer negoci amb unes coves patrimoni de la humanitat i recriminen al Programa Conservació d’Altamira que realitze estudis a la carta condicionats per decisions polítiques. A açò ajuden les declaracions de membres de l’executiu que apunten a l’ampliació del número de visites i fins i tot a establir negocis per a la seua explotació. Altres es recolzen en els informes del comitè d’experts que estableixen que els major perills per a la cova són naturals i no tenen res a veure amb la presència humana, pel que no veuen problemes en mantindre un règim de visites controlades.

Si alguna cosa ens ensenya la història al voltant del que acabem de reflexionar és que el passat i el present, i sense dubte el futur, mostren sempre moltes similituds. L’actual problemàtica a l’hora de jutjar la influència de les visites en la conservació de les pintures torna a implicar elements que excedeixen el marc teòric de l’evidència científica. Va ser una qüestió de temps que el treball de Vilanova i Sautuola fóra reconegut, que els errors comesos isqueren a la llum i que les evidències es feren manifestes gràcies als nous descobriments i avanços tècnics. Serà qüestió de temps que les pintures desapareguen per la pèrdua de pigment a causa de l’acció de l’aigua i dels diversos microorganismes de l’interior de la cova, un temps indefinit en que ningú pot assegurar si la presència humana tindrà una influència decisiva i anecdòtica, almenys fins que el dany es produïsca. Qualsevol mirada al passat hauria de fer-nos comprendre que aquesta és una història d’encerts en un mar d’errors. És per això que caldria que la prudència estiguera present en les nostres decisions, sempre i quan vulguem acceptar que prendre la decisió correcta sol ser qüestió de temps, un temps del que a voltes no disposem, com pot ser que succeïsca en el cas de les belles pintures d’Altamira.