Respon JULI PAUSAS:
La finalitat de tot ésser viu és reproduir-se, i en el cas de les plantes açò inclou que les llavors germinin en un ambient favorable per al creixement. És per açò que les plantes han desenvolupat estratègies per dipositar les seves llavors en espais oberts que permeten la germinació i el creixement de la descendència.
En els ecosistemes mediterranis els incendis són relativament freqüents de manera natural i generen grans espais oberts ideals per a la germinació i el creixement de moltes plantes mediterrànies (molta llum, poca competència i elevada disponibilitat de nutrients). Consegüentment, en moltes d’aquestes espècies han evolucionat estratègies per optimitzar la germinació just després del foc. Per aconseguir sincronitzar la germinació amb el moment dels espais oberts, les plantes acumulen les llavors (formen un banc de llavors) i el foc els hi fa de senyal de quan poden germinar. Hi ha dues estratègies. Una és que les plantes acumulen les llavors al sòl (banc de llavors al sòl) i la calor o el fum dels incendis fa de senyal i estimula la germinació. Un exemple ben conegut d’aquesta primera estratègia ho constitueixen les espècies d’estepes del gènere Cistus, així com molts arbusts de la família de les lleguminoses (argelagues, etc.). Una segona estratègia és acumular les llavors a la capçada dels arbres (banc de llavors a la capçada), dins d’estructures que resisteixen bé els incendis (les pinyes). Amb la calor dels incendis, les pinyes s’obren i les llavors cauen a l’espai obert creat per l’incendi i germinen. Aquest és el cas del pi blanc (Pinus halepensis), tan abundant al nostre territori. En tots aquests casos, la reproducció està fortament lligada als incendis, cosa que es considera una adaptació al foc.
Juli Pausas és investigador científic al Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE) del CSIC.
