Arqueologia amb perspectiva de gènere
Una visió transversal de la història de la professió i de les societats prehistòriques
Al llarg de la història, les dones han recorregut un llarg camí per a aconseguir el reconeixement social que avui tenen, però encara continuen trobant barreres que dificulten el seu creixement professional. Tot i que la presència de dones en els estudis universitaris ha augmentat fins a equiparar-se al nombre d’homes, el percentatge varia entre els diferents camps d’estudi, per la qual cosa encara queda un llarg camí per a abastar la igualtat de gènere.
Les dona en l’arqueologia: Un sedàs en piràmide
L’arqueologia és una de les professions que fins fa poc de temps era considerada d’homes, però que ha sofert una transformació, i de fet avui compta amb una major presència de dones que d’homes entre els professionals. «Ja fa molt de temps que la major part de les matrícules en la universitat són dones, perquè el seu interés per estudiar arqueologia és alt, o almenys igual al dels homes». Qui parla és Begoña Soler, doctora en Estudis sobre la Prehistòria per la Universitat de València i conservadora en el Museu de Prehistòria de València.
Aquesta incorporació massiva de les dones als estudis arqueològics té lloc des dels anys vuitanta del segle passat, però això no vol dir que estiguen en igualtat de condicions a l’hora d’accedir sobretot als càrrecs de responsabilitat. «És el que es coneix com a “sedàs en piràmide”: la base és majoritàriament femenina, però a mesura que va pujant, el nombre de dones descendeix d’una manera important», explica Soler. En els estudis de postgrau la presència femenina ja és molt inferior a l’existent en els estudis de grau, i residual quan parlem de la incorporació de les dones a les càtedres universitàries.
Açò és degut, segons Begoña Soler, al fet que «les dones han d’esquivar molts més obstacles que els homes per a arribar al mateix lloc», un fet que ratifica Margarita Díaz, investigadora en la Institució Catalana d’Investigació i Estudis Avançats, i professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. «Arriba un moment en què hem de moure’ns molt geogràficament i això és incompatible amb una vida familiar estable», explica Díaz, «a més, són encara les dones les que porten la càrrega familiar i les que han d’escollir entre la vida professional i la personal».
Des del mes de juny, Margarita Díaz és una de les investigadores que abandera el projecte «ArqueólogAs», una iniciativa que pretén recuperar les històries de les dones que es van dedicar a l’arqueologia en el passat i que han sigut silenciades en la història, i així traure-les a la llum i donar-les la importància que mereixen. «El que pretenem és recuperar aquelles dones que es dedicaren a l’arqueologia professionalment, però també les que ho prengueren com una afició», assegura.
A l’hora de buscar documentació, es trobaren que algunes d’elles sí que publicaren articles o són nomenades en altres arxius, però moltes altres no van publicar mai res. «El més curiós és que moltes d’elles no ho feien per a donar prioritat a l’home; es consideraven a si mateixes inferiors», assenyala Díaz, qui continua: «No podem pensar que totes les pioneres han sigut revolucionàries, perquè el normal aleshores era tindre una mentalitat d’acord amb l’època. Per això hem de fer una història crítica de per què aquestes dones mai no publicaren».
Aquesta mancança d’arxius documentals dificulta la tasca d’investigació, però compten també amb el testimoni de moltes arqueòlogues que es van dedicar a la professió al llarg del segle passat i, encara que amb la història oral no es pot abastar el segle XIX, sí que poden apropar-se «inclús fins a 1930», assegura.
La nova prehistòria
Recentment, els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la idea que les dones de la prehistòria dugueren a terme tasques que fins ara s’associaven als homes, com ara la caça o la batalla. Margarita Díaz insisteix en el fet que açò no és nou. «Des de fa trenta anys aquests descobriments estan eixint a la llum amb articles sobre les dones guerreres d’Àsia o les vikingues comerciants. Però la qüestió és si se’n fa cas o no».
Begoña Soler, per la seua part, manté que la manera en què hem interpretat el passat té molt a veure amb com veiem les societats del present, des d’un punt de vista androcèntric. «Quan es va considerar que la caça era l’activitat més important en la prehistòria, es va suposar que eren els homes qui la realitzaven. Fins ara no hi havia cap evidència científica d’açò i quan es trobava un esquelet amb armes s’assumia que era un home», assegura. «Ara, mitjançant anàlisis d’ADN que abans no es feien, hem pogut comprovar que alguns d’aquests cossos pertanyien a dones».
Aleshores, si l’arqueologia fa tants anys que parla d’aquests descobriments, per què ens costa tant assimilar-los? «De la mateixa manera que encara hi ha desigualtats en la societat, de la mateixa manera que hi ha dones que cobren menys que els homes en el treball… Reconéixer que les dones prehistòriques caçaven trenca els estereotips establerts des del segle XIX», respon sense titubejos Soler, al que afegeix Margarita Díaz: «Perquè som fills i filles del nostre temps i hem arrelat tant eixes idees que trencar els esquemes costa molt».
Reconéixer aquests descobriments i fer un esforç per assimilar-los i introduir-los en l’estructura de la societat amb una nova concepció dels rols de gènere és molt important, però segons Begoña Soler, ho és encara més reivindicar tots els treballs que han realitzat les dones al llarg de la història, «des de l’embaràs i el part fins a la cura dels nadons i de la llar, una cosa imprescindible per al manteniment de les tribus», assenyala. «Hi ha moltes tecnologies quotidianes que estan en mans de les dones i que mai s’han considerat importants perquè la societat no els ha parat l’atenció que mereixen».
Entre les activitats que Begoña Soler organitza amb altres companyes en el Museu de Prehistòria de València, fa quasi quinze anys desenvoluparen una exposició sobre el paper de les dones en l’organització de les tribus prehistòriques, perquè, encara que el Museu havia començat a explorar aquesta branca, no s’havia posat el focus en la prehistòria des d’una perspectiva de gènere.
Com moltes altres exposicions itinerants, es va posar a disposició dels ajuntaments de la província, i per a la seua sorpresa, quinze anys més tard encara segueix rebent sol·licituds inclús des de fora de València. «En més d’una ocasió hem pensat a retirar-la després de tants anys, però sempre ens la demanen, ja siga des de València, de Santiago de Compostel·la o de Sevilla», conta Soler.
Un dels aspectes d’aquesta exposició que més enorgulleixen la historiadora és la impressió que s’emporten les dones majors després de visitar-la: «Ixen amb la sensació que el treball que han fet en casa durant tota la seua vida s’ha valorat, veuen que vertaderament és important».
Construint un nou imaginari col·lectiu
La imatge que ofereixen la gran majoria dels museus sobre l’evolució és la d’un home. «Jo només he vist un museu en tot el món en el qual estiga representada amb una dona», recorda Margarita Díaz. «Encara que pensem en el terme home com humà en general, no ho és, perquè a l’hora de representar-lo es pensa en un home, no en una dona». I no només això: les representacions que es fan d’escenes familiars també segueixen un patró comú. Segons Díaz, l’home sempre es mostra «de peu, mirant al davant o cap a l’horitzó, com mirant cap al futur», mentre que la dona sol estar «amb el cap baix, amb una actitud passiva». A més, Margarita Díaz destaca com normalment estan representats únicament els adults, rarament xiquets i ancians, i molt menys xiquetes i ancianes.
Begoña Soler treballa en un projecte dedicat precisament a impulsar la diversificació dels sexes en les imatges que es mostren en els museus. «En Past Women intentem refer l’imaginari col·lectiu. Creem noves imatges perquè es puguen usar en còmics, com a inspiració per a guionistes de cinema i inclús per als llibres de text», explica. «No reinterpretem la història, la interpretem, perquè li estem donant un punt de vista diferent per a canviar l’estereotip i la manera de veure el passat. És el que es coneix com “posar-se les ulleres violeta”».
La importància d’aquesta interpretació resideix en què, com adverteix Soler, «el que la gent s’emporta dels museus és el material gràfic. I si en aqueixes imatges no hi ha dones, ni discapacitats, ni xiquets ni xiquetes, s’emporten una imatge molt esbiaixada». Una cosa similar ocorre amb els llibres de text de primària i secundària. «D’ençà que una idea es formula fins que arriba als llibres escolars passa molt de temps perquè les persones que els redacten no necessàriament han estudiat arqueologia, per la qual cosa han de procurar posar-se al dia», explica Margarita Díaz, qui continua: «Aquestes idees, com ens les ensenyen des de menuts, queden tan arrelades en nosaltres que acabem per no ser conscients de la realitat», i és així com es construeix la percepció que tenim de la societat en la qual vivim.
Un punt en què les dues expertes coincideixen és que encara queda molt camí per recórrer fins que les dones, tant en l’actualitat com la idea que tenim de les que van viure en el passat, es vegen plenament reconegudes en la societat. «Soc optimista i pense que les noves generacions estaran més conscienciades», explica Margarita Díaz, «però també soc pessimista perquè encara vivim en un sistema neoliberal basat en resultats, la gran majoria dels quals només poden arribar a obtenir els homes en la seua professió». Begoña Soler, d’altra banda, veu una miqueta més clar el futur: «Fer una interpretació des del punt de vista feminista costa de digerir, però crec que és una realitat que s’imposarà a poc a poc, perquè la ciència ens està donant una informació que ens permet arribar molt més enllà en les interpretacions del passat», conclou.
