Comunicar la natura

Una conversa amb periodistes ambientals en el Dia Mundial del Medi Ambient

Dia Mundial del Medi Ambient

L’any 1972, les qüestions ambientals van protagonitzar per primera vegada l’agenda política internacional de la mà de Nacions Unides durant la que passaria a la història com la Conferència d’Estocolm. Germen de mesures que posteriorment quedaren enregistrades en acords com el de Kyoto, aqueste encontre rep homenatge des de llavors durant l’aniversari de la seua apertura. Així doncs, el 5 juny torna a situar la natura en el centre del focus mediàtic de manera anual en celebrar el Dia Mundial del Medi Ambient, enguany amb l’Índia com a país amfitrió. Ho fa sota el lema «Un planeta #SenseContaminació per plàstics», en consonància amb la creixent –però insuficient– conscienciació empresarial i ciutadana respecte als perills que comporta l’ús abusiu d’aquest material i la petjada ecològica que en resulta tant de la seua producció com de la seua acumulació en forma de residu.

Una commemoració internacional d’aquesta mena pot ser una ferramenta interessant per a sensibilitzar a la població respecte al valor del medi natural i les repercussions, directes o indirectes, que hi tenen sobre aquest les seues accions; els mitjans de comunicació, per norma, saben com traure profit de la cobertura informativa d’aquestes dates. Els periodistes especialitzats en matèria de medi ambient, però, tenen clar que aquestes accions puntuals són del tot insuficients, i que la importància social, econòmica i política de la informació ambiental encara està ben lluny de veure’s reflectida en les capçaleres espanyoles.

A Mètode hem aprofitat aquest 5 de juny per a analitzar la situació del periodisme ambiental junt amb un grup de professionals especialitzats en aquesta àrea: Maria Josep Picó, periodista en la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació (UCC+i) del Servei de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I, i col·laboradora en mitjans com Levante EMV, À Punt i El Temps; José María Montero, director dels programes Espacio Protegido i Tierra y Mar de Canal Sur Televisión; Abel Campos, responsable de continguts de Samaruc Digital en Castelló i comarques, i Santiago Sáez, responsable de canvi climàtic en La Marea.

En la redacció i entre els companys de professió, s’entén la importància de la informació ambiental o es troba relegada respecte a altres temàtiques? 

Maria Josep Picó: Considere que sí que es percep la rellevància, però la presència continua sent baixa. És una informació que xoca amb interessos econòmics, que requereix especialització transversal en diverses matèries i, alhora, compromís des de les cúpules dels mitjans.

José María Montero: En el nostre cas (Canal Sur Televisión) se li ha donat especial atenció des de fa bastants anys. Vam ser la primera televisió a segregar, ja el 1996, l’àrea de Medi Ambient del calaix de sastre de Societat i Cultura i, al mateix temps, crear un informatiu setmanal de 30 minuts (Espacio Protegido) que acaba de complir 20 anys. Malgrat tot, aquesta no és la situació més comuna en els mitjans generalistes.

Abel Campos: Per a la gran majoria de companyes i companys de redacció, aquesta mena d’informació és secundària.

Santiago Sáez: Crec que, a poc a poc, es van entenent més i millor les dimensions polítiques, socials i econòmiques que comporten els temes tradicionalment ambientals, però encara queda molt de camí per recórrer.

En el paradigma digital, de quines tendències s’ha pogut aprofitar el periodisme ambiental i de quines n’ha patit les conseqüències?

M. J. Picó: Les xarxes socials han aconseguit fer visibles molts conflictes ambientals, tant locals com internacionals. S’han pogut promoure també seccions de medi ambient en les edicions digitals, encara que no ha estat una tendència generalitzada. D’altra banda, s’ha perjudicat el manteniment de les redaccions i s’ha prescindit dels periodistes especialitzats, i les capçaleres espanyoles han preferit mantenir les seccions ambientals patrocinades i externalitzades.

Abel Campos: S’està aprofitant de dues coses essencials, de la informació transmèdia amb un contingut bastant potable i de l’apropament de periodistes especialitzats als mitjans de comunicació, encara que els mitjans generalistes, per norma general, continuen maltractant la informació ambiental.

J. M. Montero: Ens han permés oferir els continguts fora del servei convencional de televisió en directe. En les xarxes socials oferim avanços, vídeos de making-of o informació complementària sobre temes transcendents, i YouTube ens apropa a un públic que no és el consumidor convencional. Sobre els efectes indesitjables em preocupa el soroll, és fàcil caure en la trampa de delegar les nostres responsabilitats com a periodistes i deixar que siguen les xarxes les que dicten la nostra agenda d’acord a tendències que no sempre responen al veritable interés ciutadà.

Santiago Sáez: Està clar que ha guanyat immediatesa, accés i creació de continguts, aprofitant-se també de l’aparició de nous mitjans que competeixen inclús amb els tradicionals, però a nivell econòmic i ètic travessa les mateixes dificultats que la resta del sector.

Des que es va especialitzar en aquesta temàtica, en què ha millorat la informació ambiental i quins comptes pendents arrossega de cara al futur?

M. J. Picó: A la dècada dels noranta, per exemple, es va fer un periodisme ambiental de qualitat, amb un gran nombre de periodistes molt ben preparats tant a la premsa escrita com a revistes especialitzades. Ara encara ens queda aconseguir més protagonisme i més transversalitat en l’actualitat diària, establir un vincle ferm amb l’economia i la salut i generar més interès als responsables de les línies editorials.

A. Campos: Afortunadament alguns mitjans públics continuen apostant per la informació ambiental de qualitat, com és el cas d’À punt amb Samaruc Digital. Les empreses privades de comunicació desconeixen el periodisme ambiental i molt menys practiquen la informació ambiental de qualitat.

J. M. Montero: Vaig començar a escriure sobre medi ambient en Nueva Andalucía, el 1982, quan era una absoluta raresa. Des d’aleshores, la qualitat de la informació ha millorat de manera notable, la seua presència als mitjans s’ha normalitzat i el ventall temàtic s’ha obert fins a cobrir tot tipus de qüestions. Els comptes pendents estan relacionats, sobretot, amb la degradació que ha patit el periodisme al nostre país. Les qüestions ambientals solen ser molt complexes i exigeixen repòs, espai i qualificació, però les condicions laborals en aquest ofici no són precisament les més adequades per a enfrontar-se a un periodisme de qualitat.

S. Sáez: Encara que conec la temàtica des de fa anys, em vaig especialitzar en canvi climàtic fa tan sols un. Donat aquest marge de temps no puc parlar doncs d’una gran evolució, però sí que és cert que he vist un interès creixent. No el suficient, de tota manera.

Recorde una notícia esperançadora que haja llegit recentment i que li haja cridat l’atenció. 

M. J. Picó: Més que un fet en concret, em va alegrar especialment la iniciativa The Defenders, promoguda pel diari britànic  The Guardian, en col·laboració amb Global Witness, per a donar visibilitat a les persones que, arreu del món, lluiten i que han estat assassinades mentre defensen els seus territoris, boscos, rius o biodiversitat, sovint en contra dels grans impactes generats per la indústria.

Abel Campos: El retorn del trencalòs a la Tinença de Benifassà.

J. M. Montero: Fa uns dies, vaig estar al Vale do Guadiana (Portugal) junt amb companys de Life+IBERLINCE visitant els territoris on s’està duent a terme la reintroducció del linx ibèric amenaçat amb exemplars prodecents d’Espanya. En quatre anys la població de linxs portuguesos ronda el mig centenar, i en tota la península hem passat de 94 exemplars el 2002 als prop de 600 anotats enguany. És una molt bona notícia. Les amenaces no s’han resolt del tot però la cria en cautivitat, les reintroduccions als seus territoris històrics i la connexió natural entre les diferents poblacions pareixen indicar que el risc d’extinció ha desaparegut.

S. Sáez: L’altre dia vaig compartir en xarxes una anàlisi de Carbon Brief sobre la capacitat d’absorció de CO2 de l’atmosfera que tenen alguns mètodes naturals, que podrien reduir la nostra dependència de tecnologies com el BECCS (Bioenergy with Carbon Capture and Storage), molt experimentals. És de les poques coses optimistes que he llegit últimament, aquest és un camp en el qual costa molt trobar bones notícies.

© Mètode 2018

Estudiant de periodisme de la Universitat de València.