Entrevista a Carlos Romá Mateo

«Treballar en malalties rares t'aporta una perspectiva de la biomedicina molt social»

Bioquímic i investigador en malalties rares

Carlos Romá

Carlos Romá Mateo és bioquímic i doctor en biologia molecular i genètica. Investigador en el Laboratori de fisiopatologia de les malalties rares (CIBERer-UV-INCLIVA), també és professor de la Facultat de Medicina i Odontologia de la Universitat de València on dona classes, entre altres, d’una assignatura específica sobre malalties minoritàries. És autor de diversos llibres com La epigenética (Catarata, 2016), ¿Qué sabemos de la epigenética? (CSIC, 2016) i d’altre volum, escrit junt amb l’investigador Raúl Delgado Morales: La epigenética. Cómo el entorno modifica nuestros genes (RBA, 2016). Actiu divulgador, col·labora de manera habitual amb la revista Principia, així com amb altres mitjans i esdeveniments de ciència. Des de fa anys investiga la malaltia de Lafora, un tipus d’epilèpsia hereditària, progressiva i greu.

Les malalties rares, també conegudes com a minoritàries o  poc freqüents són aquelles que afecten menys d’una persona de cada dues mil. L’Organització Mundial de la Salut calcula que entre un 6% i un 8% de la població europea està afectada per una malaltia rara. A Espanya hi ha al voltant de tres milions de persones amb malalties rares.

El càlcul de les persones afectades amb malalties rares és una estimació perquè no hi ha un registre unificat, no?
Es tendeix a unificar. Hi ha registres sanitaris per grups de malalties concretes. Les  xarxes europees de referència intenten també pal·liar això i que si els hospitals i centres de referència estan en xarxa siga més senzill per a un sanitari conèixer quina informació hi ha, quins tractaments existeixen, etc. És una idea fonamental, però cal dotar-la de recursos suficients. I també han ajudat molt iniciatives com Orphanet, Eurordis o Feder a unificar tota la informació existent.

Vosté és especialista en epigenètica. Quin paper té aquesta en les malalties rares?
L’epigenètica no és més que un nivell de regulació, una etapa més de complexitat i de com s’organitza la informació genètica. El que passa és que és un nivell de regulació molt important perquè pot ser durador, encarregar-se d’activar o desactivar programes genètics sencers en una mateixa cèl·lula i en tots els seus descendents cel·lulars, però a més és un nivell de regulació que també és reversible. És a dir, per canvis ambientals i per factors externs al mateix organisme i a les cèl·lules, això pot revertir-se, cosa que li dona un gran dinamisme a la informació genètica. En l’àmbit biomèdic té una gran rellevància perquè això explica molt la variabilitat que hi ha entre les persones i la poca correspondència que hi ha de vegades entre els errors a nivell dels gens i la malaltia. Quan es va seqüenciar el genoma tothom es va emocionar perquè es pensava que si llegíem «el llibre de les cèl·lules» sabríem detectar les «errates» i corregir-les. I ara ens trobem amb moltíssims tipus de malalties que no tenen un reflex molt clar en la genètica perquè potser el que està alterat és aquesta regulació epigenètica o tenint una mutació el teu organisme sobreviu molt bé perquè el teu epigenoma ho compensa d’altres maneres. I en malalties rares hi ha molta variabilitat genètica, però sobretot perquè hi ha pocs individus de cada malaltia. L’epigenètica pot ajudar a revelar el perquè d’aquestes diferències si bé encara és una cosa amb la qual estem treballant.

«En esbrinar els errors genètics d’una malaltia rara podríem usar fàrmacs prescrits per a una altra més comuna»

Aquest reduït nombre de pacients, com afecta la investigació? Com s’adapten els assajos clínics a una mostra tan limitada?
Avui dia, gràcies a les associacions de pacients que són fonamentals, les xarxes socials, etc. hi ha més visibilitat i cada vegada s’aconsegueix tindre una mostra més gran però, no obstant això, el problema el continuem tenint. Tanmateix hi ha tècniques estadístiques dirigides a intentar buscar el que és significatiu en un nombre de mostres reduït. Es fan estudis per blocs i el mateix grup de pacients, per exemple, pot servir alhora com a grup control i experimental. Si s’està assajant un fàrmac se li pot donar placebo al pacient 1 i al cap d’un cert temps, el fàrmac, i en el pacient 2 fer-ho a l’inrevés. Així, pots tindre el doble de pacients. També pots fer un seguiment al llarg del temps i és la mateixa persona però en diferents moments. Són tècniques que s’utilitzen en moltes branques i estan pensades precisament per a pal·liar una mostra limitada o amb molta variabilitat, poc homogènia.

Què investiguen en el grup en el qual s’integra?
El director del grup, el professor Federico Pallardó, va començar a estudiar l’estrés oxidatiu, que és un procés natural que es dona en les cèl·lules perquè consumim oxigen i que produeix uns subproductes que, en excés, participen en la malaltia. Rares vegades en són la causa, però sí que és molt comú que en moltes malalties es produïsca un estrés oxidatiu i això, al seu torn, empitjora les coses. Va començar a estudiar alguns models de malalties que eren minoritàries com síndromes progeroides, caracteritzats per un envelliment prematur. Com l’estrés oxidatiu afecta el cicle cel·lular i aquest i la genètica també estan regulats a nivell epigenètic estem estudiant aquests factors i com participen en malalties rares. La meua companya Pilar González Cabo, per exemple, investiga l’atàxia de Friedreich, que és un altre tipus de malaltia rara neuromuscular. Jo, que venia d’una investigació postdoctoral en epilèpsia de Lafora, estudie l’estrés oxidatiu i els factors epigenètics en aquesta malaltia. Les malalties rares són un bon model per a estudiar les errades genètiques i epigenètiques i com són tan poc comuns et donen pistes clau per a entendre la biologia en general. Són com les peces del puzle de la biologia humana perquè tenen errors moleculars en rutes que són totes complementàries i potser un fàrmac que es desenvolupa en el context d’una malaltia rara es pot aplicar a una altra malaltia més comuna o viceversa: en esbrinar els errors genètics d’una malaltia rara podríem usar fàrmacs prescrits per a una altra més comuna.

Grup Malalties rares

Part de l’equip del Laboratori de Fisiopatologia de les malalties rares (CIBERer-UV-INCLIVA).

Com ha afectat l’actual pandèmia a aqueixa investigació en malalties rares?
La nostra investigació no es diferencia de la resta d’investigació biomèdica excepte per tenir molt pocs recursos, tant biològics com financers. Qualsevol que investigue a Espanya ja té pocs recursos. Si a sobre investigues una malaltia molt minoritària, costa molt. La pandèmia ens ha afectat com a tothom. Hem estat mesos sense poder vindre al laboratori, però tots els que participem en l’organisme CIBERer, que depén de l’Instituto de Salud Carlos III, i que és una xarxa virtual de treball, estem tot l’any constantment connectats. Però sí que una vegada a l’any fem una reunió en la qual s’intercanvien idees i enguany es farà en línia. L’any passat em van convidar a la Diputació de Castelló a contar el que fem a l’Institut d’Investigació INCLIVA i és un acte molt divulgatiu, estan els pacients, hi ha molt de feedback, et motiva molt perquè penses «ací continua venint la gent per a veure el què s’avança i no podem aturar-nos». Aquesta part humana la tenim molt present i això, amb la pandèmia, sí que s’ha notat.

«Qualsevol que investigue a Espanya ja té pocs recursos. Si a sobre investigues una malaltia molt minoritària, costa molt»

En l’estudi de les malalties rares, hi ha major contacte amb els pacients?
Sí, i cada vegada més. Treballar en malalties rares t’aporta una perspectiva de la biomedicina molt social i molt humanista que és pel que a mi m’agrada investigar aquestes coses i estar mà a mà amb els familiars i pacients ajudant-nos mútuament. Les associacions de pacients tenen un paper fonamental. Per exemple, en el Màster de malalties rares que tenim a la Universitat de València s’han anat apuntant pacients o representants de pacients i han acabat participant activament donant xarrades en el mateix màster, amb la qual cosa la retroalimentació és molt bonica. I això que nosaltres estem més des de la trinxera de la investigació, però els metges creen autèntics vincles amb els pacients de malalties rares. Molts són pacients infantils als quals veuen créixer, amb totes les seues dificultats…

Hi ha una major necessitat d’acudir als investigadors per part de les famílies amb algun membre amb una malaltia rara?
Sí, a mi em va impressionar moltíssim fa un parell d’anys una reunió internacional de la malaltia que jo estudie, l’epilèpsia de Lafora, a la qual van vindre també pacients i familiars. Recorde estar assegut en la taula parlant amb pares d’unes pacients amb malaltia de Lafora i, clar, això et dona una proximitat enorme. I vaig conéixer el pare d’una de les donants de les cèl·lules amb les quals nosaltres treballem al laboratori i vaig quedar impressionat perquè parlaves amb ell i era tan expert en l’epilèpsia mioclònica de la seua filla com si fos un metge més.

Pacients experts.
Sí, i amb unes ganes de saber enormes. És real i impressionant això dels «pares coratge».

Diagnosticar una malaltia rara pot costar diversos anys. Fins i tot algunes poden no tindre diagnòstic mai. Va influir això en la idea d’organitzar un màster de malalties rares?
El màster propi de la Universitat de València el va posar en marxa el professor Federico Pallardó i jo vaig arribar quan ja estava en la seua quarta edició. En quasi totes les iniciatives docents que hi ha de malalties rares la idea és precisament pal·liar aquest desconeixement per part dels metges. Està enfocat no a ensenyar les 8.000 malalties rares que s’estima que hi ha, sinó a fer una formació perquè els metges pensen de seguida la possibilitat que estan davant un cas minoritari de malaltia i no vagen errant o derivant els pacients amb el que es coneix com l’odissea diagnòstica, és a dir, que es passen anys anant d’especialista en especialista. Als metges se’ls forma en la idea que si sents so de cascos a la teua esquena has de pensar en cavalls, no en zebres. Això és, si veus determinats símptomes, pensa en el més probable perquè segurament encertaràs. En el cas de les malalties rares es diu «bé, pensa en cavalls, però si no quadren alguns aspectes, llavors potser poden ser zebres». No es pot diagnosticar el que no es coneix. L’objectiu d’aquesta mena de màsters és  obrir una nova perspectiva al personal assistencial. Aquesta és la raó per la qual es va crear també una assignatura optativa en el grau de Medicina, que coordina la catedràtica de Pediatria Pilar Codoñer, que ha estat una iniciativa premiada per Feder perquè va ser la primera en una carrera de medicina centrada específicament en malalties rares.

«No es pot diagnosticar el que no es coneix. L’objectiu del màster en malalties rares és  obrir una nova perspectiva al personal assistencial»

Vosté també és un actiu divulgador en l’àmbit de la biomedicina. Com s’està divulgant el coneixement que tenim sobre les vacunes de la COVID-19?
És que en el camp de la divulgació hi ha hagut un boom en els últims anys. Alguns, quan vam començar no sabíem ni que estàvem fent divulgació, parlàvem de ciència perquè ens agradava. I ara, amb la COVID-19, ha sigut una mica desastre. Hi ha hagut gent aconsellant sobre sanitat sense ser professionals d’aquest àmbit. Segons ha anat avançant la pandèmia s’ha anat parlant amb més sensatesa. I també cal dir que molta gent ha sabut rectificar a mesura que es tenien més dades. Ara amb les vacunes està ajudant molt que hi haja tants divulgadors formats en biologia molecular perquè expliquen molt bé aquests temes. Com s’està fent més divulgació, n’hi ha més de dolenta però també molta més bona.

També és guionista de còmics, faceta que ha portat fins i tot a les seues classes.
A mi m’apassionen els còmics. Volia ser dibuixant i per coses del destí, vaig acabar sent científic. I quan he vist que puc compaginar una mica totes dues passions fent còmics de temes científics, ho he fet. Em vaig associar amb un il·lustrador professional, que és Gerardo Sanz, i amb ell he desenvolupat aquesta faceta de guionista per a fer còmics que tenen un rerefons científic important. I després, en fer-me docent, vaig pensar: «per què no usar-ho amb els alumnes?» I vaig veure que agradava i que té un gran potencial per a fer pensar. El còmic són tot metàfores visuals, analogies, t’obliga a sintetitzar molt, és ideal perquè els alumnes interpreten: si creus que coneixes aquest procés fisiològic intenta fer-lo en forma de còmic, quin repte, no? Però també els comente que existeixen còmics, el que s’anomena medicina gràfica, realitzats per persones que han passat per una malaltia i que a un metge li serveixen per a adonar-se’n de la perspectiva dels pacients. Per això quan l’any passat va haver-hi un concurs internacional a Malàisia de còmics en fisiologia vam animar l’alumnat a participar i es van enviar quatre propostes de les quals una va guanyar el primer premi.

Per a quant un còmic sobre malalties rares?
A mi m’encantaria i tinc moltes idees per a desenvolupar però no es pot estar investigant amb el nivell d’exigència que això requereix, ser professor i ser escriptor de còmics. Ho deixe per a les meues estones lliures i bé, per a quan em jubile (riu).

© Mètode 2021

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.