Entrevista a Esther Samper

«Les mentides estan dissenyades per a viralitzar-se»

Metgessa i comunicadora sanitària

Esther Samper

La metgessa i comunicadora sanitària Esther Samper. / Foto: Fernanda Carvalho

Esther Samper (el Pilar de la Foradada, Alacant, 1984) va fer un gir en la seua vida fa uns anys quan va decidir canviar la investigació per la comunicació sanitària. Després de llicenciar-se en Medicina i cursar un Màster en Biotecnologia biomèdica, va treballar durant un temps en el Centre d’Investigació Príncep Felip. Les retallades i el posterior expedient de regulació d’ocupació la van obligar a continuar els seus estudis de postgrau a Alemanya, al Medizinische Hochshule Hannover, on es va doctorar en Enginyeria tissular cardiovascular.

El seu interés per compartir l’aprés la va portar a fundar en 2005 un blog personal, Tempus fugit, que va acabar reanomenat com MedTempus i dedicat per complet a temes de medicina i salut. Després del seu retorn a Espanya, fa uns anys que es dedica a la comunicació sanitària. Col·labora de manera habitual en diversos mitjans de comunicació com El País –on va mantenir el blog La doctora Shora–, eldiario.es, Hipertextual, Investigación y Ciencia, i Mètode, entre altres. També ha participat en Naukas i altres esdeveniments dedicats a la divulgació científica. És autora del llibre Si escuece, cura. 50 malas prácticas de salud al descubierto (Ediciones Cálamo, 2019) i activa divulgadora en xarxes socials.

Esther Samper ofereix el pròxim dijous, 7 d’octubre de 2021, a les 19 h, la conferència «El virus de la desinformación: noticias falsas y bulos en la pandemia de COVID-19» a l’Aula Magna del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València. L’activitat, emmarcada en el cicle «Parlem de ciència!» i organitzada per Mètode i l’Escola Europea de Pensament Lluís Vives, és d’accés gratuït amb inscripció prèvia en aquest enllaç.

Quines han sigut les mentides més difoses de la pandèmia?

Han anat evolucionant al llarg del temps. Al principi, prevalien informacions falses sobre com es transmetia el coronavirus, suposades cures contra la infecció, sobre l’origen del virus, que molts deien que tenia un origen artificial i, fins i tot, que era una arma biològica… Després van ser les mentides sobre les mascaretes, com que et pots asfixiar amb elles, que no permeten el pas de l’oxigen, etc. I al final, la vacunació ha sigut l’eix central dels enganys, quasi sempre exagerant els seus riscos o inventant-se coses com que [les vacunes] tenen grafé, microxips… N’hi ha hagut de tots els colors.

I quins són els principals canals de difusió?

Sens dubte, les xarxes socials i WhatsApp, almenys a Espanya. Al principi de la pandèmia, la Universitat de Navarra va fer un estudi en què es veia que la majoria dels enganys circulaven per les xarxes socials. A més, per la forma que es difon la informació, que és reenviada als contactes, moltes vegades no s’analitza el que arriba.

«Les notícies falses expliquen coses de forma aparentment molt senzilla»

Quins interessos hi ha darrere de totes aquestes notícies falses?

Hi ha interessos molt variats. Moltes vegades és econòmic. Per exemple, als Estats Units s’ha vist de forma molt clara. Joseph Mercola, que és una persona molt integrada en el món de les pseudoteràpies, ha sigut un dels principals difusors de mentides sobre el coronavirus i ha tingut uns ingressos enormes en la pandèmia. Ha guanyat molta notorietat, ha rebut atenció de mitjans que no haurien d’haver-li donat ressò mediàtic i que ell ha aprofitat per a promocionar els seus productes i, gràcies a això, ha reforçat el seu negoci. A Espanya tenim Pàmies i altres defensors de les pseudoteràpies, que també han aprofitat per a buscar atenció mediàtica i defensar les seues idees i promoure els seus productes. Ací moltes persones han intentat recomanar el diòxid de clor per al coronavirus, entre altres malalties, i la pandèmia ha sigut per a elles quasi una oportunitat per a fer-se un lloc en aquest àmbit de les pseudoteràpies. A banda de l’interés econòmic, en l’àmbit polític hi ha persones a les quals els interessa sembrar la desconfiança cap a institucions sanitàries o cap als governs que intenten imposar normes sanitàries. I després està la gent que simplement vol sembrar el caos i difonen notícies falses perquè així poden tindre una visibilitat i guanyar notorietat.

En un estudi previ a la pandèmia s’alertava que les notícies falses es difonen amb més rapidesa que les verdaderes. Són més fàcils de creure?

Té la seua lògica si entenem com funcionen les xarxes socials: hi preval la brevetat, la senzillesa. Els missatges curts, molt visuals, són els que més probabilitats tenen de compartir-se. I les notícies falses expliquen coses de forma aparentment molt senzilla. A més, moltes vegades, aquells que les creen, les elaboren amb infografies i amb missatges impactants que desperten sentiments en l’audiència com la indignació, sorpresa o incredulitat. Sabem que si es potencien aquests sentiments en l’audiència, es difondran molt més. Això és una cosa que els comunicadors sabem bé. I precisament les mentides estan dissenyades per a viralitzar-se i que es difonguen molt més que les notícies que simplement informen o desmenteixen continguts falsos. En aquest sentit, la informació elaborada de manera neutral i complexa juga en desavantatge.

«Cal mirar amb escepticisme tot el que ens arribe a través de les xarxes socials»

Com afecten les notícies falses a la presa de decisions sobre salut?

De diverses maneres. La principal i més perillosa és que poden sembrar la confusió entre la població, no saber què és cert i què és fals, i que això dificulte seguir les recomanacions sanitàries de les institucions. De forma més concreta, pot fer que les persones no vulguen vacunar-se, usar les mascaretes, o que pensen, directament, que el coronavirus no existeix. Per exemple, les persones que no han volgut vacunar-se tenen una percepció totalment irreal del risc de les vacunes mentre que menyspreen els riscos que té la COVID-19. Afortunadament, a Espanya aquest percentatge és molt menut, però en conjunt són moltes persones i part d’aquesta postura prové de la informació errònia que els ha arribat.

Què podem fer per a protegir-nos contra els enganys?

Atés que, per defecte, les xarxes socials són amplificadores de les mentides cal mirar amb escepticisme tot el que ens arribe a través d’aquestes. Quan ens arribe una informació cal preguntar-se: això té alguna base? I si ens sona malament, hi ha molts serveis web com Maldita, Newtral o Salud sin bulos, que es dediquen sistemàticament a analitzar aquest tipus de notícies. Només cal copiar el que ens arriba, apegar-ho en Google i immediatament podem comprovar si aquesta notícia és veritat o no. Fer això ens pren tan sols uns segons i ens serveixen per a protegir-nos dels enganys i també per a fer de tallafocs i dir a la persona que ens ho ha enviat: «Escolta, aquesta informació és falsa. Avisa a la resta dels teus contactes». És la forma més senzilla que tenim, de manera grupal, per a tallar les ales a les mentides.

Ets una persona molt activa en xarxes socials. La divulgació que fas en Twitter, s’ha intensificat amb la pandèmia?

Sí, he estat més activa amb la pandèmia. D’una banda, perquè veia les notícies i sentia la necessitat d’analitzar-les. I per una altra, perquè els lectors em preguntaven. Normalment, quan una persona et consulta és perquè moltíssimes més tenen el mateix dubte així que també aclaria qüestions sobre aquest tema. De fet, he augmentat seguidors en Twitter precisament per l’activitat que vaig tindre en la pandèmia, ja que hi havia molta gent buscant informació fiable i jo, i moltes més persones que estem en l’àmbit científic-sanitari, hem contribuït a aportar una mica de sentit comú i anàlisi.

© Mètode 2021
Periodista. Revista Mètode.