Entrevista a Helena Bonet

«“Prehistòria i còmic” vol desmuntar els tòpics i esquemes erronis que hi ha en el nostre ideari»

Helena Bonet és la directora del Museu de Prehistòria de València des de l’any 2005. Durant la seua carrera professional, l’arqueòloga ha centrat l’esforç del seu estudi en la cultura ibèrica a què ha dedicat, en companyia del món preromà, la museologia i el patrimoni arqueològic, més de 120 publicacions de caràcter científic i divulgatiu. Diuen que de l’art no es pot fugir i pareix que és això el que li va passar a Helena Bonet quan va decidir fondre la seua gran afició pels còmics amb la prehistòria. D’aquesta unió va nàixer l’exposició que es va poder veure fins al passat 8 de gener al museu: «Prehistòria i còmic».

Amb l’experiència de la darrera exposició,  l’equip d’Helena Bonet observa que el cinema i el còmic tenen una sèrie de plantejaments similars a l’hora de narrar la prehistòria. En aquestes narracions apreciaren alguns tòpics que han perdurat en l’ideari col·lectiu al llarg de la història. L’objectiu de «Prehistòria i còmic» és precisament desmuntar aquests tòpics i apropar la població a un relat més versemblant de la Prehistòria. També amb aquest objectiu i una evident tasca divulgativa naix el catàleg que acompanya l’exposició, que recull onze contribucions de reconeguts especialistes del món del còmic. La col·lecció ens apropa a un punt de vista més científic de temes com poden ser la relació entre els museus i el còmic o el paper de la dona en el món troglodita.

«No és que la imatge valga més que mil paraules, però ajuda moltíssim»

«Prehistòria i còmic» és l’exposició que vau estrenar el passat mes de juny. En el pròleg del catàleg parla sobre la importància de la imatge com eina per a l’aprenentatge.
El museu compta amb un equip d’il·lustradors molt bons. Des de fa ja algunes dècades hem apostat per fer guies didàctiques i exposicions on la imatge té un gran paper. Així també hem intentat fer de la imatge una actriu principal en els follets, en el conte, en la biblioteca infantil… La imatge per a nosaltres és fonamental. No és que la imatge valga més que mil paraules, però ajuda moltíssim. És el cas del cartell de l’exposició que va fer Paco Roca; impacta, i s’ha convertit en un reclam.

Precisament el «troglodita» amb la maça a la mà que protagonitza el cartell és la representació del que a tots ens ve al cap quan pensem en la prehistòria… Com ha afectat el còmic al nostre ideari sobre  aquesta etapa històrica?
La imatge que s’ha tingut sempre és el la del troglodita salvatge amb l’os a la mà i envoltat de dinosaures, això és a causa dels errors cronològics i de documentació. Aquesta idea s’ha mantingut fins als anys seixanta i a Nord-americà segueix sent així, però a Europa els il·lustradors fa unes dècades ja començaren a documentar-se molt amb l’ajuda d’historiadors i arqueòlegs. Sobretot en l’escola francobelga.

«Sempre s’ha tingut la imatge del troglodita salvatge amb l’os a la mà envoltat de dinousaures»

Resulta curiós que aquests errors siguen un patró que es repeteix en moltes publicacions fins als anys seixanta. Quina pensa què és la causa d’aquestes errates?
L’exposició es vertebra bàsicament en aquests tòpics: el món de les feres, l’útil, el foc… Aquests errors vénen de la mà del cristianisme. L’origen de l’home és Adam i Eva, l’home blanc. A partir del Renaixement, amb la conquesta de les Amèriques, apareixen els personatges que ells anomenen els salvatges. El món dels primats, la fera, l’inculte, el món de l’altre. Açò ha evolucionat al llarg dels anys, però el tòpic de l’home primitiu com a  fera s’ha anat recollint en els primers còmics. Primer des d’un punt de vista satíric o infantil i més endavant es va instal·lar com el salvatge. Però com ja he comentat abans aquesta tendència va canviar a partir del seixanta i ara mateix hi ha còmics que són unes autèntiques obres mestres. E catedràtic en Prehistòria per la Universitat Complutense de Madrid Gonzalo Ruiz Zapatero explica les seues classes de prehistòria amb còmics, té un gran atractiu en l’àmbit il·lustratiu i aconsegueix transmetre més informació que tot el que has pogut narrar en una hora.

Fotografia d’Andrea Caballer

Era aquest vessant divulgatiu l’objectiu de l’exposició?
Realment l’exposició tenia dos objectius: veure per un costat com els guionistes i els il·lustradors han vist la prehistòria des del món del còmic i per una altra banda com els prehistoriadors hem analitzat el tractament d’aquesta època pels còmics. D’aquesta manera «Prehistòria i còmic»  vol acabar amb  aquests tòpics i esquemes erronis que hi ha al nostre ideari.

Porta al capdavant del museu des del 2005. Després d’aquests anys, com creu que ha de ser la divulgació científica en un museu?
La divulgació científica d’un museu ha de tenir un doble vessant. Ha d’arribar a tots els públics, tant a investigadors com a grups d’escolars. Per tant és molt important –sobretot en aquests moments en què ens trobem de l’era de la imatge–  insistir en la renovació i adaptació de la metodologia amb una aposta per tallers, guies didàctiques, exposicions temporals… però sense desvirtuar la investigació científica. Des d’aquest punt de vista el Museu de Prehistòria treballa molt per mantenir aquest vessant més científic de la publicació Archivo de Prehistoria Levantina i nombroses publicacions científiques.

«Cal compaginar la visió tradicional i científica del museu amb les noves tecnologies»

Diu que ens trobem en l’era de la imatge… Han afectat d’alguna manera els canvis cognitius de la societat a la divulgació científica del museu?
Sí, ha canviat en els últims anys, per descomptat, ja que aquesta institució té noranta anys. Les noves tecnologies s’han convertit en una eina essencial. Tot allò que tinga a veure amb la imatge és, en aquest moment, essencial per a la transmissió de coneixement, per la qual cosa les exposicions ara mateix són una part fonamental del treball del museu. No és veritat la creença que la gent llegeix menys; senzillament el món és més ràpid amb la incorporació de les noves eines de comunicació i per tant la nostra manera d’entendre és diferent. Cal compaginar la visió tradicional i científica d’aquesta institució amb les noves tecnologies. Per això per a nosaltres la pàgina web i les xarxes socials són molt importants. Facebook, Twitter… cada vegada atrauen a més gent.

Amb aquests canvis cognitius que comenta, com pensa que és la relació de la societat amb el patrimoni en aquest moment?
Hi ha un apropament major de la societat al patrimoni, però pense que està en mans de les institucions. La gent ve quan ofereixes  productes de qualitat. Nosaltres treballem molts anys amb la ruta ibèrica i ara la gent va als jaciments. La gent respon: si tu li dónes un producte de qualitat patrimonial, el veurà. Una altra cosa és com està el patrimoni, hi ha unes inversions però mai són suficients. El patrimoni arqueològic necessitaria una injecció forta d’inversió, perquè les institucions sí que estem predisposades a treballar per millorar l’oferta patrimonial.

A banda de potenciar les xarxes socials i plataformes en línia, heu hagut d’incorporar canvis en les exposicions?
Hem incorporat elements amb els quals els visitants poden interactuar de manera més directa amb les exposicions, però som bastant tradicionals en les temàtiques. Hi ha alguna més trencadora com aquesta de «Prehistòria i còmic», però s’insisteix molt en el fet que les noves tecnologies no predominen sobre la recerca científica, històrica i patrimonial. Les noves tecnologies sempre han d’utilitzar-se com un complement que permeta comprendre millor l’exposició o els tallers. Però sempre com un complement.