Entrevista a Margarita del Val

Des que va començar la pandèmia provocada pel SARS-CoV-2, Margarita del Val (Madrid, 1959) afirma que ha estat «estudiant i aprenent més que mai, col·laborant amb molta gent». Ha sigut i és una de les veus destacades en aquesta crisi sanitària, amb el que tot això comporta. Al treball de recerca en el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa (CSIC-UAM) ha unit el de la comunicació sobre el coronavirus, tant en institucions com en mitjans de comunicació. Destaca que és difícil donar tots els matisos en el temps que dura una notícia, però es mostra disposada a «anar aprenent». Això sí, confessa que el que temen els científics en una entrevista és «quin titular em posaran».

L’entrevista es realitza de manera virtual, com ja és l’habitual des que va començar la pandèmia. Margarita del Val apareix en pantalla en el saló de sa casa, un espai que s’ha convertit en familiar per als qui seguim les seues declaracions en els diferents mitjans i programes.

Actualment coordina la Plataforma Temàtica Interdisciplinària Salut Global, posada en marxa pel CSIC per a donar resposta a la pandèmia i en la qual s’integren més d’un centenar de projectes sobre la COVID-19. Tal vegada les investigacions més conegudes són les relacionades amb les vacunes, però hi ha altres –com les que han permés desenvolupar màscares de nanofibres, kits de diagnòstic, mètodes de detecció del virus en aigües residuals i estudis sobre la transmissió del virus per aerosols, entre moltes més– que constitueixen diferents aproximacions a un virus que ha posat en escac la humanitat.

El SARS-CoV-2 provoca en les persones reacciones molt diferents: des d’estar infectat i ser asimptomàtic a patir la malaltia en les seues formes més greus. Per què el comportament d’aquest virus és tan heterogeni?

El mal no el causa el virus sinó el desequilibri que aquest provoca en el sistema immunitari potenciant la inflamació. La màxima càrrega viral és de dues a tres dies abans de tindre els primers símptomes. El virus s’està multiplicant i hi ha persones que el toleren bé, que multipliquen el virus fins arribar a càrregues virals molt altes i, no obstant això, l’aconsegueixen eliminar sense cap mal. El problema és la inflamació. Com aquest virus té una capacitat diferent al SARS, ja que la seua proteïna S ha adquirit una capacitat que li permet entrar en diferents cèl·lules de l’organisme, pot afectar més llocs. Però, sobretot, causa problemes allà on la inflamació subjacent que cadascun té s’uneix a la causada pel virus.

Sí. Jo crec que hem aprés. Encara que no ens agrade, ens hem adonat que açò és per a bastant temps. El problema no ha sigut que aquest siga l’agent infecciós més greu que hem tingut, sinó que ningú en la humanitat tenia immunitat davant d’aquest virus. A mesura que la temo, quasi tots a Espanya i, sobretot, segons la tenen quasi el 100 % dels majors de seixanta anys, que són els que corren més risc, ja tenim barreres i passem a una situació en la qual tenim l’avantatge sobre el virus. Però ens queda la resta del món.

«Quan les emergències s’afronten de manera primerenca es controlen molt millor i són transitòries, menudes, i no el que ha sigut aquesta pandèmia»

La nostra plataforma es diu de salut global i no l’anomenem d’infecció del coronavirus perquè sabíem dues coses. Una, que és un tema que va més enllà d’aquesta infecció, que hi haurà més pandèmies i dues, que és un problema global perquè s’integra també en la salut dels animals. Se sap que aproximadament el 70 % de totes les malalties infeccioses que afecten l’ésser humà tenen un origen animal. Per tant, cal tindre una vigilància de què és el que està circulant de manera silent, quines variants hi ha d’aquest coronavirus, de qualsevol agent infecciós, entre la població humana i en animals salvatges i de granges. Quan les emergències s’afronten de manera primerenca es controlen molt millor i són transitòries, menudes, i no el que ha sigut aquesta pandèmia.

Quines mesures podem prendre avui dia per a protegir-nos del coronavirus?

La principal, vacunar-nos. La segona, tindre encara un nombre limitat de persones de contacte. La tercera, ventilar sempre en els interiors. Ventilació contínua, croada i, si això no és possible, tindre filtres d’aire HEPA [per les sigles en anglés de High Efficiency Particle Arresting]. I després, les que coneixem: distància i mascaretes, sobretot en interiors i quan hi haja aglomeració en exteriors.

Va endavant una tercera dosi per a les persones majors i immunodeprimides i es debat si vacunar als xiquets més menuts. Quina és la seua opinió?

Jo crec que val la pena vacunar a aquelles persones amb major risc. Són una població prou reduïda com perquè es puga posar una nova dosi. Per a la població en general no hi ha un sol indicador que aconselle que es vacune amb una tercera dosi. Per què els immunodeprimits sí que la necessitarien? Perquè responen pitjor a l’estímul de la vacuna i s’ha vist que quantes més vegades se’ls done l’estímul, pot pujar el percentatge de persones que hi responen.

I als més menuts?

Pense que no faria falta vacunar-los llevat que estiguen en els grups de risc. Els xiquets s’enfronten per primera vegada a totes les infeccions i se sap immediatament si alguns són molt vulnerables a aquestes i aleshores se’ls diagnostica que tenen una fallada del sistema immunitari. Es podria vacunar a aquests xiquets. Però a la resta, jo crec que no fa falta. El problema que es contagien els xiquets en el col·legi és que el porten a algú sense immunitat de la seua família, però si aquests estan vacunats, no passa res.

Que redueixen parcialment la transmissió sí que hi ha dades. Però és una barrera més, com la que posa la mascareta, la distància… Quant redueix el contagi? És més difícil fer una anàlisi. Sembla que el redueixen una mica. Però un ha de tindre en compte que, encara que un estiga vacunat, potser s’està infectant. Les barreres les ha d’extremar amb qualsevol altra persona desconeguda o que puga tindre un risc.

Foto: César Hernández – CSIC Comunicación

Parlem de les vacunes espanyoles. S’investiguen des de diverses aproximacions. Per què s’utilitzen diferents estratègies?

Per què l’Agència Espanyola del Medicament no ha autoritzat els assajos en humans en la vacuna del grup de Mariano Esteban i com s’espera que prosseguisca el procés d’avaluació?

Això retardarà més la proposta?

Sí que és un retard, però entra dins del que pot ocórrer en el desenvolupament d’una vacuna. Hi ha hagut més candidates que han tingut retards. Per això era important, en una situació d’emergència, anar amb vàries. Cada incidència retarda, però es compta amb això.

«El problema que es contagien els xiquets en el col·legi és que el porten a algú sense immunitat de la seua família, però si aquests estan vacunats, no passa res»

Una altra dificultat cada vegada major en els assajos clínics serà la de reclutar a persones sense vacunar. Com pot afectar això al desenvolupament de noves vacunes, sobretot en les fases més avançades dels assajos, que han de comptar amb un elevat nombre de participants?

Bé, no hi ha voluntaris a Espanya i en països amb molta vacunació, però tenim gran part del món encara sense vacunar. En qualsevol cas, els assajos clínics de vacunes posteriors es basaran en el fet que siguen semblants o millors a les ja aprovades. És a dir, amb el criteri de no inferioritat. Llavors, el que cal veure és amb quines dades es correlaciona la protecció clínica de les vacunes existents i mirar aquests mateixos paràmetres en les que s’estiguen assajant. Es pensa en el nombre d’anticossos però aquest paràmetre hauria de ser més complex i incloure, a més, els limfòcits de memòria, és a dir, mirar immunitat cel·lular i humoral d’una manera molt completa. Però probablement en aquest país qui podria ser voluntari ja estiga vacunat.

Quins poden ser els avantatges i inconvenients d’una vacuna intranasal com la que es vol desenvolupar?

Bé, es parla molt d’intranasal però el que fa falta és que siga activa en les mucoses. Els avantatges són que allí on s’entrena el sistema immunitari és on exerceix millor la seua tasca perquè els limfòcits recorden en quin teixit es van entrenar i s’assenten allí. Per això, si tens una quantitat de limfòcits de memòria a la porta d’entrada del virus, reacciones més ràpidament. Un altre avantatge és que no empraria xeringa ni agulla. S’estima que hi ha un 5 o un 10 % de persones que tenen molta por a les agulles. Un inconvenient? Que l’entrada pel nas està molt connectada amb el sistema nerviós central i llavors sempre existeix el temor al fet que després sorgisquen problemes en el cervell, encara que siga en un percentatge mínim… Per això, no cal centrar-se en la via nasal sinó també explorar unes altres.

Quines?

I com s’està fent?

Primer s’ha començat pel reposicionament de fàrmacs, que són els que s’usen per a altres patologies i ja tenen superat tot el tema de seguretat en l’ésser humà. Només s’ha de demostrar la seua eficàcia. Per això, a tot el món s’han provat un munt de fàrmacs, encara que no s’ha trobat cap antiviral bo. Ara sí que estan passant a la següent fase, que és, coneixent el virus, intentar trobar nous antivirals i això portarà bastant temps perquè si els trobes, el següent que has de fer és optimitzar-los, veure les seues característiques farmacològiques, buscar derivats que puguen ser menys tòxics i més eficaços, que entren millor en les cèl·lules, que no danyen el fetge… I, a més, en aquesta pandèmia, que siguen molt segurs i molt barats perquè caldria tractar a gran quantitat de persones en els primers moments de la infecció.

Foto: César Hernández – CSIC Comunicación

Com es pot aprofitar tota la investigació i l’experiència de les vacunes de la COVID-19 per a una altra mena de malalties infeccioses?

Ara mateix, amb les vacunes d’ARN, com són ràpides i fàcils de fer –dins d’un ordre, clar– s’està intentant extrapolar aquesta tecnologia a altres malalties infeccioses. Que funcione o no, no ho sabem. També els adenovirus portaven molt de temps assajant-se i ara tenim dues vacunes que funcionen molt bé i aquesta tecnologia es podrà emprar per al desenvolupament d’unes altres. I després hi ha vacunes basades en material genètic, en ADN, que són més estables, i més endavant segurament només en ADN ficat en una nanopartícula de proteïnes, i que probablement també avancen. Això quant a nivell de coneixement i investigació. Però després també serveix per a saber quines coses cal mirar des del principi per a veure si val la pena seguir endavant. També hi ha hagut molt més contacte amb la indústria sobre temes com la seguretat, la facilitat de la formulació, etc. Aquest coneixement donat per la interacció entre la indústria i la investigació a Espanya abans a penes el teníem. Malgrat la qualitat de la investigació al nostre país és una mica vergonyós que no tinguem una sola fàbrica de vacunes humanes… Després, també està el tindre més coneixement sobre les agències estatals del medicament que són les que autoritzen els assajos. Tindre experiència no s’improvisa en investigació, en desenvolupament, en regulació i comptar amb suficient quantitat de gent formada i amb un bagatge important en aquests camps és vital. Una altra cosa és tindre edificis d’alta seguretat per a treballar amb els agents infecciosos. Per definició, cada nova pandèmia que cause una emergència necessitarà edificis d’alta seguretat per a treballar i això tampoc s’improvisa i hi ha molt pocs. Hi ha hagut cues per a fer experiments amb aquests tipus d’infraestructures. Calia pensar-s’ho molt, planejar-los amb mesos d’antelació, i tot això ha de consolidar-se perquè si no, no es pot reaccionar a les crisis. Aquest virus no és el pitjor que tenim, no és el que més es transmet; si ens arriba quelcom més mortífer i transmissible el perill serà molt superior. Llavors, per l’impacte que puga causar val la pena una inversió d’un calibre superior al que tenim.

L’últim no serà. Els especialistes en aquest camp sabíem que vindria una pandèmia, igual que sabem que les pròximes vindran probablement d’Àsia i d’Àfrica central perquè són zones en desenvolupament on s’uneixen pràctiques tradicionals amb urbanes, on encara hi ha moltes disfuncions i en les quals és fàcil que salten patògens animals a les persones. L’important és que aconseguim adonar-nos-en a temps i que en comptes de ser pandèmies puguem controlar-les en l’àrea geogràfica de la qual parteixen. I si ens arriben a un altre país, que les autoritats i les persones siguem prou madures per a imposar mesures molt estrictes des del principi. I una altra cosa que hem d’aprendre per al futur és la gestió de les dades, que ens ha enxampat mal preparats. Hi ha poques dades, són poc accessibles i incompatibles entre les diferents comunitats autònomes, entre hospitals… Ens ha enxampat molt mal preparats respecte a altres països europeus. No obstant això, la maduresa ciutadana i dels sistemes de vacunació ha sigut exemplar. Som un dels països model en vacunació d’Europa.

Sí, s’ha millorat clarament. Ara hi ha dades d’hospitalitzacions, UCIs, per trams d’edats, homes, dones… però amb accessos encara limitats. Si volem saber si els joves hospitalitzats tenen alguna cosa en comú, no sé, obesitat, per exemple, aquestes dades no es tenen. Cada hospital sí que les sap, però això no permet generalitzar. I un dels problemes de les residències, que s’està corregint ara, és que les persones ancianes quan es van a una residència pensen que no és per sempre i no canvien el padró ni el metge per la qual cosa el centre d’atenció primària al qual pertany una residència d’ancians no sap a qui té allí perquè igual només hi ha la meitat empadronats. Les persones que vacunaven estaven fent alhora d’agents censals.

Crec que a molta gent li ha arribat la idea que açò és el millor coneixement que tenim fins ara. Però també hi ha hagut gent que, al no tindre respostes categòriques, s’ha quedat descol·locada, persones que no toleren la incertesa i que han necessitat refugiar-se en les faules i, a pesar que aquestes foren increïbles, aferrar-se a això.