Reproduïm un nou fragment de la monografia Estimats volcans. El vulcanisme, del Pacífic a la Garrotxa (Mètode, 2018). Els seus autors són Arnau Folch i Duran, Joan Martí i Molist i Llorenç Planagumà i Guàrdia. La monografia número 9 de Mètode es troba disponible a través del Servei de Publicacions de la UV.
Les erupcions ultra plinianes (VEI 7) i les supererupcions (VEI 8) són fenòmens d’una magnitud descomunal, difícil d’imaginar (VEI són les sigles en anglès d’índex d’explosivitat volcànica que s’expressa en una escala que va de 0 a 8 i que permet comparar erupcions de diferent grandària i explosivitat). Tot i la seva curta durada, la quantitat de cendres i material que poden emetre és tan enorme com per a cobrir un continent sencer. L’hivern volcànic resultant és sever i pot persistir durant anys. Una erupció de VEI 7 emet de l’ordre de 100 km³ de material, mentre que una de VEI 8 és unes deu vegades superior: involucra volums d’uns 1.000 km³. Això és moltíssim: podríem cobrir amb un gruix de 10 cm de cendra un territori de 10 milions de km², que és més o menys l’extensió de tot el continent europeu. No cal dir quin impacte tindria avui dia. Afortunadament, aquestes erupcions són poc freqüents; en temps històrics (els darrers 5.000 anys) els humans només n’hem presenciat unes poques de VEI 7 i, des que existim com espècie, n’hi ha hagut tan sols una de VEI 8. Tot seguit les repassem:
Imatge satèl·lit de l’illa del Nord de Nova Zelanda. El llac Taupo, d’uns 600 km2, és clarament visible al centre. / NASA
– Erupció del llac Toba (VEI 8, Sumatra fa uns 75.000 anys). Estudis fets a partir d’ADN mitocondrial evidencien que, en aquesta època, l’espècie humana patí un coll d’ampolla genètic que alentí la seva expansió cap a l’Àsia i ens portà al llindar de l’extinció. La possible coincidència temporal amb l’erupció del llac Toba, que recobrí tot el sud d’Àsia amb més de deu centímetres de cendres i abaixà la temperatura del planeta uns 3 oC, ha generat un debat, amb partidaris i detractors, sobre si aquesta supererupció va ser la causa per la qual tots els humans descendim d’unes poques desenes de milers d’individus.
– Erupció de la Ignimbrita Campana (VEI 7, actual Nàpols fa uns 39.000 anys). Cobrí gran part del sud i l’est d’Europa amb una capa de cendres molt coneguda pels arqueòlegs perquè marca una clara transició biocultural entre el paleolític mitjà i el paleolític superior que, en diversos jaciments, coincideix també amb una interrupció prolongada de l’ocupació humana, tant de neandertals com d’humans anatòmicament moderns. Aquesta erupció s’ha proposat com el desencadenant de l’extinció dels neandertals, tot i que estudis recents suggereixen que, si bé l’erupció despoblà d’humans (neandertals i moderns) una gran part del territori europeu, també donà lloc a una barrera biogeogràfica que alentí l’avanç de l’home modern cap a l’oest. Segons això i paradoxalment, l’erupció prolongà l’existència d’aquells neandertals que sobrevisqueren confinats al sud-oest europeu, on no hi hagué caiguda de cendres.
– Erupció minoica (VEI 7, Santorini cap a l’any 1500 aC). Devastà l’actual illa de Santorini i alterà el clima del Mediterrani oriental durant l’edat de bronze. El tsunami originat durant el col·lapse del volcà devastà la veïna illa de Creta, i desencadenà el final de la civilització minoica. És bastant probable que inspirés el mite platònic de l’Atlàntida i alguns autors li atribueixen també l’origen climàtic de les plagues bíbliques d’Egipte.
– Erupció de Hatepe (VEI 7, llac Taupo a Nova Zelanda, any 150 dC). Tingué un impacte directe menor, ja que l’arxipèlag no havia estat encara colonitzat i els humans més propers es trobaven a Austràlia, a quasi 2.000 quilòmetres de distància. Tot i això, s’ha correlat amb alteracions climàtiques i fenòmens meteorològics anòmals registrats tant a Xina com a la Roma clàssica.
– Erupció del llac Ilopango (VEI 7, actual El Salvador, any 536 dC). La formació d’aquesta gran caldera de més de 70 km² coincideix cronològicament amb un llarg hiatus arquitectònic de la civilització Maia i el declivi de la ciutat Asteca de Teotihuacan. A Europa, és també un any amb grans alteracions climàtiques conegudes com a la «petita edat de gel».
– Erupció del mont Baektu (VEI 7, actual frontera entre Xina i Corea del Nord, pels volts de l’any 950). És coneguda com l’«erupció del mil·lenni» i se n’han trobat restes en testimonis de gel de Groenlàndia. És coincident amb alteracions climàtiques documentades al final del període de les cinc dinasties de la Xina imperial.
– Erupció del Tambora (VEI7, illa de Sumbawa a Indonèsia, any 1815). És la darrera gran erupció i probablement la més mortífera mai registrada, amb diverses desenes de milers de morts indirectes atribuïdes a la devastació de cultius en tot l’arxipèlag. Diversos estudis científics han estimat que desencadenà un refredament global mitjà d’un grau centígrad que persistí durant dos anys. De fet, el 1816 és conegut com l’«any sense estiu», i va ser un desastre per a les collites en tot l’hemisferi nord amb la consegüent escassesa, epidèmies de tifus i problemes socials i migratoris de tota mena.
