La fascinació pel cel a ‘Incerta glòria’

Les referències astronòmiques en l’obra de Joan Sales

«A ‘Incerta glòria’ hi ha descripcions sorprenentment exactes de les constel·lacions en la seua forma i el moment correcte d’observació»

Darrerament ha arribat als cinemes la pel·lícula Incerta glòria, basada en la novel·la homònima de Joan Sales sobre la Guerra Civil, les seues misèries i el poder transformador que té sobre les persones. Però el llibre també ens parla de la vida, de l’amor, del que les passions ens poden arribar a fer. L’amor i la mort, de l’obscè al macabre, com repetidament ens recorda l’amic del protagonista, Juli Soleràs.

Lluís, oficial de l’exèrcit republicà, a les cartes que escriu al seu germà relata els fets que li succeeixen en el front i en la rereguarda a diferents pobles d’Aragó al llarg de 1937. Però l’obra és molt més que això. Ens parla també dels paisatges, dels habitants, dels costums, fins i tot de la llengua del Baix Aragó, d’aquella comarca del poble d’Olivel de la Virgen (Estercuel, en la realitat) on passa gran part de la primera part del llibre.

Ningú, però, fins on jo conec, ha parlat de les referències astronòmiques en la primera part d’Incerta glòria. En els passejos de Lluís pels voltants d’Olivel de la Virgen, moltes vegades nocturns, així com a les nits de guàrdia als cims de Sierra Calva, el protagonista observa els estels, les constel·lacions i els planetes. I reflexiona sobre el sentit de l’existència. De vegades l’acompanya el practicant del batalló, en Cruells, que posseeix un petit telescopi que permet explorar els cels d’una manera detallada.

cel nocturn a Estercuel

Cel nocturn a Estercuel el 23 juny de 1937. S’hi veu la constel·lació de Scopio (l’Escorpí) entre Mart i la Lluna. / Enric Marco

«Joan Sales estava al dia dels avanços de l’astrofísica com ara l’expansió de l’univers i les teories cícliques d’expansió i contracció que alguns físics propugnaven per a l’univers»

El mestratge de Joan Sales és tan gran que fins i tot les referències als astres no són simplement estètiques sinó que són part del paisatge humà i anímic descrit, també del paisatge nocturn que hem perdut amb la contaminació lumínica. Hi ha descripcions sorprenentment exactes de les constel·lacions en la seua forma i el moment correcte d’observació (direcció, dies i hores). Aquest fet demostra que l’autor coneix molt bé el cel nocturn. A més a més, està al dia de les novetats astrofísiques més importants del moment, com ara l’expansió de l’univers o la buidor de l’espai interestel·lar. Les referències astronòmiques són abundants al llarg de l’obra. Us posaré només els exemples més significatius.

Així, situa correctament Venus al vespre, prop de l’horitzó, després de la posta de sol:

21 juny 1937

Ja tardejava. Un oriol cantava, amagat…. i Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses d’època barroca.

Sobre la constel·lació estiuenca de l’Escorpí:

23 juny

Ajeure’s de cara al cel un captard de primeries d’agost, quan Scorpio arrossega per l’horitzó la seva interminable cua –la veu de baix anava prenent una vibració oratòria–. Scorpio! És la meva constel·lació predilecta, t’ho dic en confiança: aquella cua que es redreça, plena de verí, damunt l’univers… Als homes ens falta això, una cua com la de Scorpio, capaç d’injectar verí a l’univers sencer. 

ullera de llarga vista

Ullera de llarga vista semblant a la d’en Cruells. / Enric Marco

Sobre el telescopi, Júpiter i Venus diu:

5 d’agost

Queda en Cruells… quan surt amb mi a passejar s’enduu una mena de telescopi portàtil o potser més exactament «ullera de llarga vista» d’aquelles que solien gastar els capitans de marina del segle passat. Desplegada, amida ben bé cinc o sis pams. Diu que l’hi va regalar la seva tia quan va fer dotze anys i que no l’ha desemparada mai en tot el transcurs de la guerra; plegada fa poc embalum –les seves peces es fiquen una dins l’altra–. Té molta més potència que els meus prismàtics d’oficial; com que, quan sortim junts, allarguem les nostres passejades fins molt tard, em va fer mirar Júpiter amb el seu telescopi: es distingien perfectament els quatre «satèl·lits de Galileu» al costat del planeta com quatre pèsols d’una pruna, tres a l’esquerra i un a la dreta. L’endemà passat només se’n veien dos. Després es van tornar a veure tots quatre, ara dos a la dreta i dos a l’esquerra. Em va explicar les causes d’aquestes aparicions i desaparicions, com també les fases de Venus –que també es veuen amb la seua ullera de marina– i moltes altres coses; està empollat d’astronomia tant com jo peix.

Sobre Sagitari:

10 d’agost

El Sagitari brandava el seu arc d’estrelles en el cor mateix de la Via Làctia, allà on aquesta té una densitat com de núvol de pols de diamants. De tant en tant sentia un calfred, no sé si l’alè de la brisa nocturna o el de la basarda, i pensava en ella i en la seva veu i em deia: «És la dona més dona que he conegut.» Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi trobem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…

El món és tan bonic per a Lluís, el protagonista, que aquest iguala la seua passió per la Carlana amb l’admiració pel cel estrellat. També, com hem dit abans, Joan Sales estava al dia dels avanços de l’astrofísica com ara l’expansió de l’univers i les teories cícliques d’expansió i contracció que alguns físics en els anys 20 i 30 propugnaven per a l’univers:

10 d’agost

Però, ¿sabies que ara n’hi ha uns que van dient que l’univers també s’infla i es desinfla com una manxa? Sí, l’univers, ¿per què em mires amb aquesta cara? Ara s’infla, ara es desinfla –i això per saecula saeculorum.

Al Monestir de l’Olivel, sobre Galileu:

19 d’agost

Eppur si muove. ¿Ho van escriure els anarquistes per significar que venjaven la memòria de Galileu? Dubto que els anarquistes del comité d’Olivel de la Virgen haguessin sentit parlar de Galileu ni tinguessin cap idea precisa en qüestions d’astronomia. Aleshores ¿qui s’hauria entretingut a empastifar la paret amb aquesta cita erudita? M’hi perdo.

Al front, a Serra Calva, sobre la bellesa de la nit:

31 d’agost

Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l’aire tan sec d’aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia. Conec les constel·lacions i m’entretinc a observar el camí que d’una nit a l’altra han fet els planetes a través d’elles; és en Cruells que m’ha ensenyat a entendre-m’hi una mica, a les primeries m’hi perdia. Quan me’n torno sol cap a la meva xabola, poc abans de clarejar, el que més em meravella és aquella pau tan estranya. Els homes han deixat fa estona de matar-se…

portada del llibre Incerta glòria

Portada de l’edició especial d’Incerta glòria coincidint amb el centenari del naixement del seu autor, Joan Sales / Club Editor

També al front, a Falguera de los Cabezos, fa referència a les fases de Venus:

9 d’octubre

El practicant ve a veure’m alguna vegada, sempre amb el seu telescopi. Mirem Venus, que ara brilla com una llàgrima tremolosa fins molt després de post el sol: es troba en la seva «màxima elongació», m’ha explicat en Cruells. El telescopi d’en Cruells és una ullera de llarga vista de marina del segle passat –o potser ja te l’havia descrita?–, d’aquelles que es pleguen ficant-se unes peces dins les altres; un cop plegada no té gaire més d’un pam i desplegada passa d’un metre. Venus, aquests vespres, s’hi veu com si fos un tall finíssim de lluna nova. El nostre observatori és aquella roca alta, on les copes dels arbres no ens fan nosa per mirar el cel.

A més, parla de la Creu del Cigne i com aquesta li suggereix la passió per la Carlana i el sofriment per no ser correspost:

11 d’octubre

Faig cada nit la ronda de les posicions i acabada la ronda m’assec en un lloc solitari i busco en el cel la Creu del Cigne. Com m’ha arribat a obsessionar! La creu, ¿què és? Una màquina simple i enginyosa com en sabia inventar el geni dels antics; una màquina d’allargar l’agonia… Una cosa atroç. «Pren la teva creu i segueix-me.» ¿No hi ha, doncs, més camí que el sofriment?

Els moderns programes de planetari celeste ens permeten mostrar el cel nocturn que realment Lluís hauria vist al lloc i data donades. Encara que la posició del planeta Venus no és la correcta, ja que era realment inobservable en aquelles dates, la descripció que fa del planeta és bastant ajustada. El mateix es pot dir dels satèl·lits de Júpiter.

«El cel nocturn a ‘Incerta glòria’ és fantàstic per realista»

També podríem dubtar que amb la ullera de llarga vista d’en Cruells es pogueren veure els satèl·lits de Júpiter o les fases de Venus amb comoditat. Sense cap trípode per fixar el telescopi –no se’n descriu cap a la novel·la–, tots els objectes observats es bellugarien massa al camp de visió. Malgrat tots aquests petits detalls, el cel nocturn a Incerta glòria és fantàstic per realista. Però l’obra és molt més que astronomia. També es parla de tempestes seques, de riuades, de desertificació, de medicina i superstició, de raigs X, de l’oratge, de matemàtiques, física i biologia, de ciència en general i, fins i tot, de la pèrdua del patrimoni a causa de la guerra. Una bona salsa que amara la gran novel·la de Joan Sales sobre les il·lusions perdudes en una època de conflicte.

© Mètode 2017

Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València.