Inspirats per la ciència

Us oferim els relats guanyadors del concurs Inspiraciència en la categoria juvenil catalana i castellana

INSPIRA_PORTADA
INSPIRACIÈNCIA

Ja hi ha guanyadors de la cinquena edició d’Inspiraciència, una iniciativa que relaciona ciència i escriptura d’una manera lúdica i participativa. Al concurs, impulsat per la Unitat de Cultura Científica de la Delegació del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) a Catalunya i l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (CSIC), s’hi han presentat vora 380 persones de tot l’Estat espanyol. Els requisits per participar-hi eren escriure relats curts inspirats en la ciència, d’un màxim de 800 paraules, en català, castellà, eusquera o gallec.

Els premis es van entregar ahir en un acte en la biblioteca barcelonina de la Sagrada Família. En total han sigut nou premiats i nou finalistes en les categories de relat adult (a partir de 18 anys) i de relat juvenil (menors de 18 anys) en català, castellà, eusquera i gallec. L’elecció del jurat ha tingut en compte l’originalitat de les propostes, la qualitat literària i el contingut científic. A més, cal afegir-hi els dos relats premiats pel públic, seleccionats per votació popular. Trobareu la llista completa dels guanyadors i finalistes a la web del CSIC.

INSPIRA_DINSINSPIRACIÈNCIA
Inspiraciència és una iniciativa del CSIC que relaciona ciència i escriptura d’una manera lúdica i participativa. A la imatge, els guanyadors i finalistes de la cinquena edició del concurs.

Tot seguit us oferim els relats guanyadors de la categoria juvenil en català i en castellà. El primer, És culpa nostra, de Marta Alfonso Poza, és una descripció amb trets orwellians d’una societat dividida per una gran epidèmia. El segon, Boro, de Francisco José Álvarez Reino, es tracta d’un peculiar monòleg d’un professional de la química estimulant els joves a interessar-se per aquesta disciplina.

És culpa nostra

La meva respiració és intranquil·la. Les pulsacions, irregulars. El cap em dóna voltes. No tinc ni un dels músculs del cos relaxat. Tal i com és ara el món, no es pot abaixar mai la guàrdia.

Ja fa sis mesos de l’alliberació de l’Epidèmia que, a la gent com jo, ens és d’origen desconegut. Aquesta va dividir el meu món en dos bàndols i va provocar que la milícia més poderosa del país decidís construir una presa gegantina per separar les Terres Infectades de les Terres No-Infectades.

La presa, de fet, hauria de partir un riu en dos, fent que els infectats no poguessin contaminar l’aigua. Però fa tant que no plou, que l’únic que separa és un mar de sorra alt d’un mar de sorra baix. Dit d’una altra manera, ens serveix de muralla.

Corren rumors que la presa caurà. Segur que és cosa dels infectats, que perden incomptables vides per moments. No em sé imaginar si és perquè han descobert que hem aconseguit desenvolupar cures experimentals, perquè volen les nostres reserves de recursos, o perquè estan rabiosos, frustrats, desesperats i molt, molt, enfadats per haver de morir mentre nosaltres estem aquí, rascant-nos la panxa a resguard.

En veritat, tenen aquests motius i molts més…

Sigui el que sigui, m’han assignat esbrinar-ho, junt amb els meus companys. Aquí tots estem obligats a respondre a l’autoritat. Una autoritat militar.

No sóc atlètica, hàbil en cap aspecte, ni més intel·ligent, astuta, espavilada o llesta del normal. Simplement sóc un número al que li ha tocat aquesta tasca perquè a un ordinador se li va demanar que escollís un grup de persones per realitzar una feina que no necessita ni requereix ser especial. És ofensiu.

Però no em sento ofesa perquè em considerin tant poc rellevant per aquesta societat que m’envien a mirar les parets d’una presa amb el risc que em pugui caure a sobre en qualsevol moment. Em sento ofesa perquè ho intenten camuflar dient-me que em necessiten i que faré una gran contribució al progrés de tots. I un rave.

Ja fa dues hores que estem plantats davant dels murs grisos de la presa i no ha passat res. Sí, sóc molt impacient. I no, no és que vulgui que em caiguin les parets al damunt. Però això és molt avorrit. L’únic que em distreu, i que em fa estar en tensió constant, són els estranys sons, brunzits i remors inintel·ligibles de l’altre banda. De què deuen ser?

El cap del grup ens diu que muntarem un campament, a una distància segura de la presa, perquè ens han ordenat quedar-nos aquí, a la espera de noves instruccions. En altres paraules, surt més barat que us hi quedeu, i sou de més utilitat al mig del desert que en les vostres vides quotidianes en les que viviu de l’Estat.

Passem tota la nit sense moviment, però quan el primer raig de sol trenca la foscor, un esclat de pólvora acompanyat de crits ens arrenca dels nostres sons. La presa està sent derrocada pels infectats. Grans trossos de roca cauen, provocant estrèpits ensordidors.

Els rumors eren certs.

Per a la sorpresa de tots, no passen al nostre costat. Esperen.

Esperen que nosaltres fem el primer pas. Què volen aconseguir? Mentrestant, em fixo en com són les seves terres. L’última vegada que les vaig veure eren camps de flors silvestres preciosos, sobretot durant la posta de Sol, quan aquesta les tornava daurades.
Ja no quedava res de tot això.

Sí, seguia sent un camp, però ara… El que emergia del terra no eren flors, sinó tombes. Creus blanques que cobrien tota la superfície fins a l’horitzó i més enllà.

Tanta gent havia mort per culpa de l’Epidèmia? És descoratjador.

Ara entenc què volen els infectats: que obrim els ulls. Que veiem el que estan patint, però el que estan patint de veritat. No el que ens figurem a partir d’assaigs de laboratori i històries de boca-orella que escoltem des de distàncies segures. El dolor físic que els comporta i el psicològic que els aporta la pèrdua de l’esperança i del futur que se’ls hi va arrabassar.

És culpa nostra. Quin sentit té buscar maneres d’ajudar-los si després som tant avars que ens quedem els descobriments per a nosaltres sols? Ens ha costat esforç i recursos, sí. Però no podem esperar que gent que ho ha perdut tot pel mal que no ha demanat patir ens ho torni, no pot.

Quina finalitat té buscar cures a malalties si deixem que milers de persones morin per culpa d’elles?

Marta Alfonso Poza. Castell-Platja d’Aro, Girona.

Boro

¡Eh, tú! ¡Sí, tú! ¿Qué haces aquí fuera? El profesor Deferre está a punto de dar una charla sobre las propiedades del ununoctio. ¿Que no te interesa? A mí tampoco, la verdad sea dicha. Es poco probable que con tu edad seas ya un científico hecho y derecho. ¿A quién acompañas? ¿Al profesor Himmeltoss? Expuso hace rato.

Hay una cafetería por aquí cerca. ¿Quieres tomar algo?

Bueno, ya estamos. Como dijo Alexander Fleming, un trago de whisky no es muy científico, pero ayuda, así que: camarero, un escocés para mí y… ¿Qué quieres? De acuerdo, tú te lo pierdes. Solo eso, camarero. Bueeeno, hablemos de la ciencia. ¿Sabías que a Mendelé iev se le ocurrió el orden de la tabla periódica en un sueño? Claro que sí, todo científico que se precie lo sabe. ¿Y que Marie Curie no solo investigó el radio, sino también el polonio? Eso es aún más fácil, lo sé, me alegra saber que no estoy tratando con un idiota. Pero mira… Oh, gracias, camarero. ¡A tu salud! Mmm, qué delicia, no me puedo creer que te lo estés perdiendo. Pero mira, la ciencia también tiene sorprendentes fallos, y uno de ellos fue dejar de investigar el boro, el cual podría ser beneficioso para la raza humana. Sí, es horrible, pero aquí entras tú. Verás, yo estoy muy ocupado y me gustaría que investigaras sobre eso, sé perfectamente que no te puedo obligar, pero es algo por el bien de la humanidad, y una persona joven como tú podría hacerlo perfectamente. ¿Lo harás? ¿Sí? ¡Excelente!

¡Anda, chico! Han pasado dos meses desde que hablamos en aquella cafetería. ¿Qué tal? ¿Cómo te va en el proyecto? ¿Cómo has conseguido mi número de teléfono? Sí, lo sé, eso último da lo mismo. Cuéntame tus procesos. Así que tu investigación se ha visto frenada por la dudosa pureza de las fuentes de boro. Verás, la vida de un científico es un continuo pozo de errores donde tienes que hundirte en el fango para obtener algo bueno. Sí, sé que solamente constituye el 0,001% de la corteza terrestre, pero es que… Sí, en el agua de mar está en unas pocas partes por millón, así que eso descarta la destilación. No, no puedo parar de repetir lo que dices, si no, no me concentro. Ah, verás, la industria metalúrgica emplea boro, y en la fabricación de vidrio también se usa. Pídeles ayuda e información, seguro que te la dan.

Buenas tardes, chico, ahora te presentas en mi casa, eres una caja de sorpresas. ¡Leñe! ¿Qué te ha pasado en los ojos? Están muy rojos. Ah, me olvidé de decirte que la exposición al boro puede causar irritación en los ojos, nariz y garganta. No te enfades, solo ha sido un olvido provocado por la edad, y además… ¡h ay casos de muerte por exposición prolongada! Oye, no estarás planeando dejar el proyecto. ¡Estamos hablando de ayudar a la raza humana! No, no estoy siendo melodramático. Mira, te voy a prestar un libro sobre el tema.

Hola, chico. No esperaba verte en esta convención. ¿¡Que has escrito un ensayo y te han pedido que expongas!? No, no lo he leído, lo lamento. Claro que iré a la exposición. ¿ Que es en una hora? Pues ve a prepararte, yo estaré allí, tranquilo. Anda, mira, ese chaval está esperando en este pasillo a alguien, tú vete yendo, que estaré en primera fila aplaudiendo.

¡Eh, tú! ¡Sí, tú! ¿Qué haces aquí fuera? El profesor Gutiérrez está a punto de dar una charla sobre el boro.

¿Que no te interesa? A mí tampoco, la verdad sea dicha.

Francisco José Álvarez Reino. Nigrán, Pontevedra.

 

Inspiraciència compta amb el suport de la Vicepresidència Adjunta de Cultura Científica del CSIC i de les delegacions de CSIC a Aragó, Galícia i València. Compta també amb el finançament de la FECYT, del Ministeri d’Economia i Competitivitat. A més, són moltes les entitats que donen suport a aquesta iniciativa, com les Biblioteques de Barcelona, l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, l’Escuela de Escritores, l’Editorial Galaxia, l’Asociación de Escritoras e Escritores en Lingua Galega, Euskal Etxea Centre Cultural Barcelona, l’Asociación de Escritores de Euskadi i la revista Mètode.

© Mètode 2015