La teva decisió

Has pensat mai en el moment en què mors? El que passarà després d’aquest? Bé, et puc assegurar que he pensat molt en això, i la conclusió a la qual he arribat és que no m’importa. No és com si tingués més opcions. Quan cada dia ets conscient de tots els perills que t’envolten, només pots viure la teva vida en un pànic constant o sense preocupar-te en absolut.

Visc amb una condició estranya que no crec que ningú més tingui. Qualsevol cosa que em passi, sigui aquí o en una altra línia temporal, ho puc sentir. El meu altre jo rep un cop de puny per una lluita que jo acabo d’evitar? Sento tot el dolor que causa (bastant). El meu altre jo mor perquè creua la carretera amb el semàfor encara vermell quan jo acabo de decidir que no? Bé, jo sento tot el dolor. Per descomptat, no m’afecta físicament. Però, sabeu que difícil és mantenir una cara normal quan un sent com s’està morint?

Tot i això, per als que estan perduts amb les línies temporals, ho explicaré. Alguna vegada heu sentit parlar del gat de Schrödinger? No? És clar que no. Bé, el que passa és que Schrödinger no tenia molt a fer, i llavors va dir: “Per què no poso al meu gat dins d’una caixa tancada amb un mecanisme radioactiu que té un 50% de probabilitat de matar-lo i un 50% de no fer-ho?” Gran idea, oi? I a partir d’aquest pensament va deduir una cosa. “Mentre que no obrim la caixa, el gat està mort i viu al mateix temps”. Això és el que s’anomena superposició, on ocorren dues coses diferents al mateix temps. I és el que em passa a mi. Moro i visc al mateix temps. Em donen un cop de puny i m’alluno il·lès simultàniament. Per descomptat, quan obriu la capsa, o, en el meu cas, quan algú em veu, s’atura, i les línies de temps es converteixen en dues. Cada vegada que faig alguna cosa, pateixo les conseqüències de no fer-ho, i a l’inrevés.

Però també té un bon aspecte! O, com a mínim, n’he trobat un. Saber el que passarà amb antelació a causa de sentir les conseqüències, em permet salvar a altres persones de sentir-les també. Continuem amb l’exemple del semàfor vermell. Al meu món, on no m’atropella un cotxe, veig com una altra persona es dirigeix al mateix destí que hauria tingut jo. Així que, per descomptat, els paro, salvant-los. No espero que em donin les gràcies, més aviat em renyen per la molèstia. Però sempre sento la felicitat de salvar una vida.

Té també la part dolenta. Igual que la vegada en què vaig ser rebutjat per una noia, mentre estava en una altra línia temporal, vaig ser besat per ella. És un fàstic saber que estàs en el costat dolent, per si us ho preguntàveu.

Ara estic atrapat en, possiblement, el pitjor escenari que he presenciat mai. Estic a les portes de la mort, i de veritat aquesta vegada. Un pensaria que haver mort abans et prepara per exactament això, però no. Una cosa és sentir-ho, però una altra és saber-ho. Veure com s’acabarà si no fas res, però no ser capaç de fer cap diferència.
Però quina és la situació? Bé, és clar que havia d’intentar salvar una noia de caure d’una alçada de quatre plantes, i ni tan sols pregunteu-me com vaig arribar allà. La cosa és que ara estic atrapat a la vora penjant d’una mà d’una mort segura.

Ara venen tots els “i si”. “I si fos prou fort per pujar?” “I si hagués arribat més aviat?”. Per a mi, són realitats. Amb cadascun puc veure un final diferent, un, quan no caic. Realment és un fàstic estar en el costat dolent, eh?

Veig que si només hagués aguantat una mica més, potser podria haver estat salvat. Però no ho faig. I llavors, l’únic que veig és la foscor.

Sempre vaig pensar que morir seria diferent. Que sentiria dolor. Que aniria a algun lloc. Pot ser que tot acabaria. Però definitivament mai vaig pensar en això. Ara puc veure a totes les altres meves versions. Tots els altres jo que van morir també han vist això? Com tots estem vius i morts al mateix temps? Fins que un dia, algú ens noti, i finalment ens dirà què som. Era estrany, però bell d’una altra manera….

Per descomptat, l’univers no em deixarà descansar.

Una llum, i aquí estic de nou. Sembla que estava en coma. Explicaria molt. Però ara que no estic mort, què se suposa que he de fer? Suposo que hauré de tornar a ignorar-ho tot. Però, veig l’habitació buida que hi ha davant meu, i crec que potser, faré alguns amics al llarg del camí aquesta vegada.