Un futur de síntesi

Biologia sintètica i vida artificial, a debat a la Universitat de València

Taula sobre biologia sintètica a la Nau

Què és la biologia sintètica? Què la diferencia dels organismes genèticament modificats? Les seues possibles aplicacions comporten algun risc per a la salut humana o el medi ambient? En quin estat de desenvolupament es troba aquest camp emergent de la recerca científica? Aquestes preguntes i d’altres van plantejar-se a la taula redona «Biologia sintètica i vida artificial», celebrada el passat dimarts 30 d’octubre a la Capella de la Sapiència de la Nau. El debat s’emmarcava dins de la reunió inaugural del projecte europeu BioRoboost, que va tindre lloc els dies 30 i 31 d’octubre a la Casa de la Ciència del CSIC a València. BioRoboost entra dins del marc de finançament de l’Horitzó 2020 de la Unió Europea i hi participaran 27 socis provinents d’Amèrica del Nord, Àsia i la Unió Europea, entre els quals es troba l’Institut de Sistemes i Biologia Integrativa de la UV (I2SysBio) de la Universitat de València.

Els encarregats de tractar de resoldre aquestes qüestions van ser Víctor de Lorenzo, investigador del Centre Nacional de Biotecnologia – CSIC; Ana Delgado, professora del Centre TIK de Tecnologia, Innovació i Cultura de la Universitat d’Oslo; el director del Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona, Luis Serrano; María Lluch, investigadora d’aquest mateix centre, i Cristina Vilanova, directora científica de l’empresa valenciana Darwin Bioprospecting Excellence. Manuel Porcar, investigador de l’I2SysBio, va conduir un debat en què el públic va participar activament amb preguntes i reflexions.

Una definició feta amb peus de plom

Una de les qüestions claus que sorgeixen en parlar de biologia genètica és com definir-la, i quines diferències presenta amb una àrea germana de gran rellevància: l’enginyeria genètica. En aquest sentit, els participants a la taula van aportar matisos importants. Per a l’investigador Víctor de Lorenzo, la biologia sintètica consisteix sobretot a «mirar els sistemes vius des de l’enginyeria» i considerar-ne la lògica funcional, per així poder «programar coses que la natura no ha fet». Per la seua banda, Luis Serrano va apuntar que «dissenyar un ésser viu des de zero», que no existeix prèviament, seria «el somni de tot biòleg sintètic», tot i que encara és un objectiu llunyà.

«Per a l’investigador Víctor de Lorenzo, la biologia sintètica consisteix sobretot a “mirar els sistemes vius des de l’enginyeria”»

La controvèrsia que sol envoltar els organismes genèticament modificats, les connotacions negatives que s’associen amb allò «artificial», la càrrega ideològica que pot tenir parlar de disseny d’éssers vius… Són qüestions que pesen a l’hora de definir la biologia sintètica i divulgar-la al gran públic, tal com van debatre els integrants de la taula. De fet, Manuel Porcar va recordar una cita del professor del MIT Kenneth Oye, segons el qual el terme biologia sintètica «sembla fet a posta per a crear polèmica». Evitar-ne el rebuig social abans que ni tan sols la disciplina s’enlaire definitivament és sens dubte l’objectiu desitjable, però per a això «caldran moltes xarrades com aquesta», va assenyalar Porcar.

Taula de biologia sintètica

Víctor de Lorenzo, investigador del Centre Nacional de Biotecnologia, durant una de les seues intervencions al debat. En la imatge també, la investigadora del CGR María Lluch, i el investigador de la Universitat de València, Manuel Porcar. Foto: Adrià Llinares

Percepció social versus realitat científica

El sorgiment d’una nova tecnologia sempre comporta l’aparició de noves preguntes i preocupacions: quins efectes pot tenir un organisme creat de manera artificial si és «alliberat» a la natura? És possible crear un ésser viu intel·ligent des de zero? D’extrem a extrem, sembla que de moment aquestes qüestions estan molt allunyades de l’estat actual de la biologia sintètica. En paraules de Víctor de Lorenzo, és una disciplina que es troba «a la infància», encara tractant d’omplir moltes llacunes de coneixement biològic. Hi va estar d’acord Luis Serrano, que a més va apuntar que probablement s’arribarà abans a la intel·ligència artificial mitjançant la robòtica que mitjançant la biologia sintètica. «Dissenyar un organisme que acabe amb la humanitat és complicat, encara que ho desitjàrem» va afegir en to humorístic.

D’altra banda, també es va assenyalar que els possibles efectes d’un organisme artificial a la natura no tenen per què distar gaire dels d’un de natural. María Lluch, del Grup de Disseny de Sistemes Biològics del CRG, va recordar que hui dia, diàriament, utilitzem bacteris perquè acomplisquen propòsits decidits a un laboratori, com és el cas de les vacunes, i que sempre es treballa amb circuits de bioseguretat per a controlar les funcions d’aquests organismes. En aquest sentit, va assenyalar com una de les perspectives de futur l’avenç en models computacionals; és a dir, dissenyar cèl·lules via ordinador per tal d’estudiar si els models als quals s’aspira són viables, tècnica que suposarà menys despesa i menys riscos.

Per la seua banda, Ana Delgado va remarcar que l’origen de la biologia sintètica s’enquadra al si de moviments a favor del coneixement lliure i d’accés obert, «una nova manera de fer biologia» que aposta per compartir informació a favor del progrés i la transparència, aspectes que poden repercutir positivament en la percepció del públic d’aquesta disciplina.

Taula de biologia sintètica

Públic assistent al debat celebrat a la Capella de la Sapiència. Foto: Adrià Llinares

Primer, els bacteris

Va ser la mateixa Ana Delgado qui va apuntar que potser hi ha cert «hype» o sobreexitació pel que fa al que la biologia sintètica pot aconseguir a curt termini, paraules que van ser corroborades pels companys de taula. Si abans s’havia parlat de la por que bacteris artificials provoquen catàstrofes a l’entorn natural, Víctor de Lorenzo, que actualment treballa en projectes de bioregeneració mitjançant l’ús de bacteris, va explicar que un dels problemes amb què s’hi troben és que, de fet, els bacteris que alliberen per a degradar agents contaminants «no fan res de res». De moment.

María Lluch també va parlar de la seua recerca actual, que gira entorn als anomenats «organismes mínims»; mitjançant l’estudi d’aquests, esperen trobar solucions a malalties com, per exemple, les que afecte els pulmons. «L’enginyeria de bacteris pot ser una nova forma de teràpia», segons va afirmar. Luis Serrano va afegir a mode de conclusió: «Aquest camp pot ajudar-nos a anar cap a una nova societat, ja que també ens permet revisitar els productes químics sobre els quals es basa».

Un camp, per tant, tan ple de reptes i possibilitats com la vida mateixa.

© Mètode 2018

Periodista i traductora, revista Mètode.