COVID-19 i canvi climàtic

Aquest article repassa com ha afectat la COVID-19 al compromís de cada país amb l’Acord de París i la reducció d’emissions per a mantenir l’increment global de temperatura per sota dels 2 °C durant aquest segle. S’assenyala que, a mesura que les nacions es vagen recuperant d’aquestes crisis i si no es prenen mesures addicionals, les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle augmentaran de nou i tornaran al camí habitual, com ja va ocórrer en acabar crisis anteriors. L’article proposa accions a curt i mitjà termini per a reconstruir el sistema de manera diferent i ajudar a afrontar el repte global del canvi climàtic.

Paraules clau: economia, canvi climàtic, emissions, COVID-19.

La història fins ara

La COVID-19 planteja una crisi global sanitària i econòmica sense precedents. Des que es va detectar el virus a la fi de 2019, s’han produït prop de 157 milions de contagis i més de 3,3 milions de morts (World Health Organization, 2021).^[1] A conseqüència de les mesures preses per a contenir-lo, es va parar –fins a cert punt– l’economia global. Durant aquest temps, les emissions van disminuir. El Global Carbon Project (2020) informa d’una disminució del 7 % en les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle en 2020, a causa de la contracció de la demanda de transport, viatge i energia. Si bé aquest és un canvi benvingut en termes de canvi climàtic, encara és necessari examinar-lo en el seu context. L’Informe sobre la bretxa d’emissions 2020 del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP, en les seues sigles en anglès) estima que, per a limitar l’escalfament global a 1,5 °C, les emissions haurien de continuar caient un 7,6 % cada any durant els pròxims deu anys (United Nations Environment Programme, 2019). Aquestes xifres mostren la magnitud del repte que suposa reduir les emissions d’aquests gasos. L’important col·lapse mundial va comportar una reducció d’aquestes emissions –a curt termini– que seria necessari mantenir durant els pròxims deu anys. Ningú vol que la pandèmia i les restriccions de moviment que s’hi associen continuen durant la dècada vinent per a aconseguir l’objectiu climàtic: necessitem una estratègia diferent per a assolir els objectius globals acordats.

També hi ha proves que la caiguda en emissions provocada per la pandèmia es podria revertir a molt curt termini, en part perquè la por al contagi fa que més persones eviten el transport públic (com ja s’ha observat en part a la Xina; vegeu BloombergNEF, 2020) i en part a mesura que es relaxen les restriccions. A començament d’abril de 2020, les emissions diàries globals per l’ús de combustibles fòssils van ser aproximadament un 17 % menors a les de 2019, ja que els governs van ordenar que la gent es quedara a casa, els empleats van deixar de conduir els seus cotxes al treball, les fàbriques es van parar i les aerolínies van deixar de volar (Le Quéré, Jackson, Jones, Smith, Abernethy, Andrew, De-Gol, Willis et al., 2020). Però per a mitjan juny de 2020, amb la relaxació dels confinaments, les emissions s’havien recuperat fins només un 5 % per sota de la mitjana de 2019, d’acord amb les estimacions dels autors en una actualització (Le Quéré, Jackson, Jones, Smith, Abernethy, Andrew, De-Gol, Shan, Canadell et al., 2020). Les emissions a la Xina, que representen una quarta part de les emissions de carboni a escala global, semblen haver tornat als nivells previs a la pandèmia. Els autors de l’estudi es mostraven sorpresos per la rapidesa amb què havien repuntat les emissions. No obstant això, afegien que probablement qualsevol caiguda en l’ús de combustibles fòssils relacionada amb el coronavirus era temporal, llevat que els països es posaren d’acord per a prendre accions conjuntes i netejar els seus sistemes energètics i flotes de vehicles durant la lluita per reconstruir les seues danyades economies.

El col·lapse mundial provocat per la COVID-19 va comportar una reducció de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle –a curt termini– que seria necessari mantenir durant els pròxims deu anys. Però hi ha evidències que aquesta reducció es podria revertir en molt poc de temps. / Foto: Rawpixel

Al mateix temps, la crisi de la COVID-19 ha obert nous camins per a una transició cap a un futur amb baixes emissions de carboni. El descens en el nombre de desplaçaments no implica necessàriament una caiguda en la productivitat de la mà d’obra; de fet, segons una enquesta realitzada amb mil companyies al Regne Unit, s’aprofita el temps estalviat a arribar al centre de treball, mentre que es redueixen les emissions de carboni (BBC, 2020). Les tensions sobre els sistemes alimentaris provocades pels problemes en el transport d’aliments i les restriccions a les exporta­cions introduïdes per diversos països han cridat l’atenció sobre les xarxes alternatives de subministrament local, que deixen una petjada de carboni menor. Va ser necessari limitar les vacances, cada vegada més dependents dels viatges aeris de llarga distància. Aquest tipus de viatges es van substituir, en part, per «vacances a casa» o per noves oportunitats més pròximes. Tot això acabarà així que arribe la fi de la pandèmia, però algunes de les llavors sembrades durant els confinaments poden ser la base per a nous patrons de comportament menys intensius en emissions de carboni. En aquest text, discutim algunes maneres de promoure aquest canvi mitjançant la introducció de canvis en el comportament i altres mesures.

Què hem de fer

El camí cap al futur

La pandèmia ens ha mostrat que, encara que l’efectivitat de la resposta de cada país davant d’aquesta ha sigut diferent, a llarg termini les fronteres nacionals no poden contenir el problema i són pràcticament irrellevants en qüestions globals com la salut, la seguretat alimentària i la sostenibilitat. En lloc de seguir enfocaments tradicionals de desenvolupament, el camí en el futur hauria de ser el d’un desenvolupament global basat en les anàlisis multiescala i que identifique dinàmiques problemàtiques entre països, ja siguen grans o menuts, rics o pobres (Oldekop et al., 2020). Aquest rumb també hauria de prioritzar el suport a empreses i agències que promoguen una recuperació resilient i econòmicament justa (Stiglitz, 2020).

El futur requerirà planificar i executar accions a curt termini, que cobrisquen un període d’un any, i també canvis més profunds a mitjà termini que modifiquen el comportament humà i les estructures que generen la producció i el consum per a complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) marcats per l’Agenda 2030 de l’ONU. Hi ha oportunitats reals per a planificar una millor recuperació que establisca les bases d’un desenvolupament econòmic més net en els pròxims anys. A continuació es ressalten alguns elements que considerem essencials.

Accions a curt termini

En el passat, la recuperació financera després d’altres crisis ha estat molt intensiva en l’ús de carboni i no ha prestat massa atenció a altres preocupacions ambientals. En 2009 les crisis financeres van fer que les emis­sions de CO2 caigueren un 1,4 %, però a l’any següent van augmentar un 5,1 %, molt més ràpid que el ritme d’augment anterior a la crisi (Borghesi, 2020).

Per a reactivar l’economia, els governs recorren a sectors en què resulta fàcil invertir, i aquests sovint són intensius en carboni, com és el cas de la construcció i les aerolínies. Per a evitar això, els estímuls fiscals s’haurien de dirigir cap a accions que desvinculen l’activitat econòmica de les emissions de carboni i la pèrdua de biodiversitat i que puguen transformar l’economia a llarg termini. Existeix el risc que una recessió reduïsca la inversió en innovació per a la sostenibilitat i que l’augment de la pobresa prioritze beneficis més barats i a més curt termini. Un altre risc que és necessari evitar està relacionat amb la inversió en actius que produeixen alts rendiments a curt termini però s’estanquen amb les restriccions dures a les emissions de carboni.

L’OCDE apunta que, com a mínim, és necessari comprovar que les mesures adoptades per a la recuperació compleixen el criteri de primum non nocere respecte al medi ambient (Agrawala et al., 2020). Però es pot esperar més dels governs, fins i tot a curt termini. Un grup d’investigadors de la Universitat d’Oxford ha determinat que la inversió en capital natural per a la resiliència i la regeneració dels ecosistemes, incloent-hi la restauració dels hàbitats rics en carboni i l’agricultura respectuosa amb el clima, té un efecte multiplicador a llarg termini i un impacte molt positiu en el clima (Hepburn et al., 2020). Economistes mediambientals de la Universitat Estatal de Colorado assenyalen tres polítiques clau de cost zero que podrien estimular el progrés de diversos ODS i proporcionar incentius per al desenvolupament sostenible a llarg termini: permutes de subsidis per als combustibles fòssils, permutes de subsidis per a la irrigació, i una taxa al carboni per a beneficiar els països menys desenvolupats (Barbier, 2020). Altres inversions que podrien reforçar la sostenibilitat són les infraestructures d’energies netes, les infraestructures de connectivitat netes (per exemple, mobilitat amb baixes emissions de carboni), la inversió general en R+D i la inversió en R+D en energies netes i en educació. Davant la recessió provocada per la COVID-19, no és necessari que els governs posen en risc les prioritats econòmiques en nom de les mediambientals. Dissenyant acuradament paquets d’estímul amb baixes emissions en carboni, es poden abordar totes dues prioritats al mateix temps. Hi ha una comunitat cada vegada major i més influent en el món empresarial que dona suport a aquestes mesures, i les inversions en desenvolupament sostenible reforcen la creació d’una economia verda.

La selecció de paquets d’estímul ecològics ha de trobar l’equilibri entre els efectes multiplicadors a curt termini i les implicacions de les mesures de creixement sostenible a llarg termini. També és necessari tenir en compte l’abast d’aquests beneficis «verds». Strand i Toman (2010) afirmen que les activitats amb un major potencial d’estímul immediat (sobretot per a l’ocupació a curt termini) solen demostrar tenir efectes menys favorables sobre el creixement. Per contra, hi ha diverses activitats amb fort impacte a llarg termini sobre el creixement i el benestar que probablement tenen efectes més limitats d’estímul a curt termini. No obstant això, la neteja mediambiental, les inversions en agricultura sostenible, la protecció dels recursos naturals i la millora general en eficiència energètica podrien suposar un estímul positiu a curt termini i també efectes ambientals a llarg termini. Alguns programes que inclouen aquestes dues perspectives són la millora de l’eficiència energètica, la reducció de la congestió de trànsit, sistemes alimentaris més sostenibles i resilients i canvis d’estalvi energètic en l’estructura urbana; tots poden millorar el creixement i, al mateix temps, reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle.

Strand i Toman van repassar els paquets d’estímul implementats en 2009 en diversos països i van observar que als països en vies de desenvolupament pràcticament cap paquet tenia un component mediambiental significatiu. Alguns programes amb mesures potents d’estímul que es podrien implementar en la crisi actual en aquests països inclouen mesures d’eficiència energètica en els edificis (resistència als elements) i l’agricultura, que podrien produir estalvis significatius i recolzar-se sobretot en la força de treball. El mateix ocorre amb l’actualització dels sistemes de transmissió d’energia, que permeten reduir les pèrdues. S’ha produït un canvi en els patrons de consum d’energia que requereix ajustos per part de l’oferta. Els perfils de consum energètic dels edificis, per exemple, han canviat durant la pandèmia de COVID-19, igual que la demanda dels centres de dades i les xarxes virtuals. En conseqüència, molts edificis no residencials també han hagut d’adaptar els seus horaris d’ús energètic i passar d’operar a rendiment complet a operar a rendiment parcial, la qual cosa no sempre és possible amb les estratègies de control existents. L’impacte energètic d’aquests canvis sense precedents –i si aquests podran mantenir-se després de la crisi– encara caldrà veure’l (IEA, 2020).

El potencial de les inversions verdes en general és enorme. Com indica el Panel Internacional dels Recursos (International Resource Panell, 2020), és tècnicament possible i comercialment viable aconseguir augments d’entre un 60 i un 80 % en eficiència energètica i de consum d’aigua a escala global en sectors com la construcció, l’agricultura, l’alimentació, la indústria i el transport. L’estalvi que suposaria aquesta millora en efi­ciència arribaria a 2,9-3,7 bilions de dòlars en 2030. Una inversió de prop de 900.000 milions de dòlars podria arribar a generar entre 9 i 25 milions d’ocupacions. No obstant això, l’accés al finançament per a poder escometre aquestes inversions, especialment les que també aborden altres qüestions socials o mediambientals, continuarà representant un repte.

Canvis a mitjà termini

Perspectives de canvi estructural

Afortunadament, el discurs sobre el futur post-COVID reconeix els immensos reptes a què s’enfronta el món, però presenta perspectives esperançadores de reconstruir un millor sistema en els pròxims anys. Desvincular l’activitat econòmica de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle requereix innovació tecnològica, així com polítiques que incentiven les energies renovables, l’eficiència energètica i les indústries basades en els serveis i que desincentiven sectors que realitzen un ús intensiu de l’energia. Tant els governs com els organismes internacionals i els investigadors veuen la crisi com un punt d’inflexió que pot accelerar aquesta desvinculació i realitzar una transició cap a un futur amb poques emissions de carboni, per a reequilibrar i transformar les nostres economies i fer-les més inclusives, sostenibles i resilients i també per a millorar en general els nostres esforços per a complir els ODS.

Una raó per a l’optimisme és el potencial que existeix per a modificar la conducta aprofitant els canvis observats durant la crisi. Com s’ha assenyalat en la introducció, l’adaptació al teletreball ha estat ràpida, i hem vist millores en tecnologia i una apreciació general dels beneficis que aquesta comporta. A mesura que reobrin les economies, cal esperar un retorn a la normalitat d’abans de la crisi, però també es produiran canvis permanents en el comportament. Una estimació especulativa és que una tercera part de la mà d’obra de tot el món mantindrà el treball remot almenys parcialment (Global Workplace Analytics, 2020). Es pot donar suport a aquest canvi amb mesures perquè els espais de treball a casa siguen més eficients en termes digitals.

L’altra raó per a ser optimista és el fort suport públic a un canvi de direcció, fins i tot en el món empresarial. Per exemple, 206 grans empreses s’han dirigit al govern del Regne Unit per a demanar un pla de recuperació econòmica que prioritze l’acció climàtica. Empreses com Mitsubishi, Coca-Cola, Unilever i Siemens han confirmat el seu suport a aquesta iniciativa, i altres signants notables inclouen empreses de sectors intensius en carboni com BP, la productora de ciment CEMEX, l’aeroport de Heathrow i Shell (Costa Figueira, 2020).

El canvi de concepte sobre què ha de comportar la recuperació pot ajudar a donar visibilitat a l’agenda mediambiental en les discussions en el si de la UE. En una reunió el 23 de juny de 2020, els ministres van identificar prioritats d’inversió que puguen crear o mantenir ocupacions, estimular l’economia i aconseguir reduccions d’emissions de prop del 55 % per a 2030 (majors que la meta del 40 % per a 2014). Els líders europeus ven negociar el finançament definitiu de la recuperació i el pressupost de la UE per al període 2021-2027 durant l’estiu, amb la intenció d’estimular l’economia i aconseguir reduccions d’emissions més contundents. Des de 2014 hi ha opcions tecnològicament i econòmicament més viables per a aconseguir aquest objectiu tan alt. Els avanços tecnològics en energia i transport per carretera i una ràpida caiguda dels costos de l’energia solar i eòlica possibiliten aconseguir la meta climàtica del 65 % de reducció per a 2030 (Hainsch et al., 2020). El 96 % de la capacitat de producció del carbó a la UE ja és més costosa que les renovables, i la COVID-19 ha empitjorat les seues dificultats econòmiques. L’agenda verda comporta un canvi de paradigma que passe del creixement convencional com a principi guia de les polítiques, cap a un que busque promoure el creixement verd i sostenible.

Promoure estils de vida baixos en carboni

El potencial per a una transició més ràpida cap a una economia i una societat amb menys emissions de carboni i l’impuls que rep a causa de la pandèmia ja s’han deixat notar. A més, en vista dels ràpids canvis en l’entorn extern, la transició ha de centrar-se en la resiliència de les institucions i la societat enfront de futures pertorbacions.

És essencial aprofitar aquestes forces positives per a crear un futur millor. El grau d’arrelament d’aquestes adaptacions del comportament després de la crisi dependrà de les decisions polítiques que es prenguen durant el període de recuperació, així com de l’abast i la severitat de les mesures de confinament. En gran manera, les accions han de reforçar l’excel·lent treball dels governs i les agències internacionals en la promoció de la transició cap a una societat amb menys carboni, el canvi cap a sistemes alimentaris més sostenibles i altres ODS.

La neteja mediambiental, les inversions en agricultura sostenible, la protecció dels recursos naturals i la millora general en eficiència energètica podrien suposar un estímul positiu a curt termini i també efectes ambientals a llarg termini. En la imatge, capacitació de dones per a l’enginyeria solar a l’Índia. / Foto: UN Women/Gaganjit Singh

Fins ara, un obstacle clau per a implementar la transició cap a una societat baixa en carboni i més resilient ha sigut la justícia econòmica: són poques les persones que treballen en sectors intensius en carboni i que eixiran perdent en la transició, en comparació amb els que eixiran guanyant. Però sovint són persones vulnerables i les opcions alternatives de guanyar-se la vida no són fàcils de trobar. La COVID-19 n’ha expulsat milions, dels seus treballs, i la desocupació serà un indicador clau durant la recuperació. A més, la pandèmia ha augmentat la desigualtat econòmica i sanitària a escala nacional (Blundell et al., 2020) i entre els països rics i pobres (com ja havia ocorregut amb epidèmies anteriors) (Furceri et al., 2020). Les causes d’aquests efectes van ser: a) una pèrdua d’ocupació que va ser més severa per als grups de població amb menors ingressos i educació més bàsiques, i b) un augment del deute de les llars més humils, mentre que les llars més acomodades, de fet, augmentaren els seus estalvis.

La implicació és que hem d’anar amb compte amb els efectes distributius en les polítiques implementades per a acostar-nos a una economia amb menys emissions. Un exemple és la promoció del teletreball per a reduir les emissions relacionades amb el transport. La investigació ha demostrat que la proporció d’ocupacions que es poden realitzar des de casa depèn en gran manera dels ingressos de cada país: en les àrees urbanes, la proporció és de només un 20 % als països pobres, en comparació amb el 40 % dels rics. Aquest resultat està impulsat sobretot pel predomini de treballadors autònoms als països amb baixos ingressos. A més, el nivell educatiu, la situació d’ocupació i la riquesa de les llars s’associen positivament amb la possibilitat de treballar des de casa, la qual cosa reflecteix la vulnerabilitat de diversos grups de treballadors (Gottlieb et al, 2020). Per tant, serà necessari complementar les mesures de promoció del teletreball amb unes altres que milloren l’accés a la infraestructura que el fa possible.

Una segona política que es podria promoure per a reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle és el comerç de proximitat, en lloc de comprar de llocs llunyans i transportar els productes llargues distàncies, però per als països en vies de desenvolupament que exporten productes frescos (incloent-hi fruita, verdures i flors) aquesta política pot ser devastadora; a més, podria no reduir les emissions si tenim en compte tot el cicle de vida de les emissions. Les inversions en sistemes alimentaris han de realitzar-se d’acord amb avaluacions del cicle de vida i anàlisi d’impacte econòmic. En tercer lloc, la pandèmia ha provocat un gran impacte laboral. Les indústries verdes no podran contractar treballadors en atur si no s’introdueix un programa sòlid de readaptació i reubicació.

En resum, la recuperació econòmica després de la pandèmia ofereix una oportunitat única per a transformar i reduir la despesa energètica de la nostra economia. Els estímuls a curt termini i les polítiques a mitjà termini han d’assentar-se en un marc que tinga en compte les implicacions a llarg termini de les metes climàtiques i de desenvolupament sostenible, que desvincule l’activitat econòmica del consum energètic, i que aborde les desigualtats i injustícies que han sorgit durant la crisi i que apareixeran en la transició post-COVID.