Cooperació o competència? La irrupció d’un virus com el SARS-CoV-19 en la vida planetària i la seva expansió implacable per totes les geografies humanes ha obligat els metges, científics i periodistes a plantejar-se com avançar en el control de la pandèmia. L’opció prevalent ha estat la cooperació. L’actual crisi, de fet, ha motivat una de les experiències més col·laboratives a gran escala entre dues lògiques d’acció sovint molt allunyades: la medico-científica i la periodística.
El periodisme de qualitat ha afrontat el nou repte readaptant les seves estructures i rutines professionals a fi de proporcionar als seus públics les respostes més pertinents en cada cas. Amb aquest propòsit, els mitjans informatius, des dels locals als internacionals, han mantingut una permanent connexió amb les fonts de recerca mèdica i científica. Per la seva banda, la gran mobilització de recursos en recerca entorn del coronavirus i de la COVID-19 requeria, en contrapartida, la visibilització dels avenços, resultats i expectatives de cura.
Durant la pandèmia, i sobretot en les primeres onades, el rol del periodisme de qualitat s’ha plasmat en quatre grans àmbits: el seguiment i divulgació dels coneixements sobre la identitat i el comportament del patogen; una estreta col·laboració entre les seccions de salut dels mitjans i metges, científics i experts relacionats amb l’epidèmia; la batalla comuna contra la desinformació i les fake news relatives a la COVID-19; i l’actualització permanent de les dades i les previsions d’evolució de la pandèmia. Aporto a continuació alguns fets i consideracions que avalen cada un d’aquests àmbits d’interès.
Divulgació de la identitat del virus
La notícia sobre una nova pneumònia d’origen desconegut que s’havia detectat a Wuhan no començà a circular fora de la Xina fins als primers dies del 2020. A la premsa espanyola, per exemple, la primera notícia aparegué en portada a La Vanguardia del dia 4 de gener amb aquest titular: «Alerta por la aparición de un nuevo tipo de neumonía en China». Entre altres, el dia 11 de gener la cadena alemanya Deutsche Welle es referia per primer cop amb l’adjectiu misteriós al virus que havia aparegut a Wuhan. Aquest misteri del nou virus motivà una enorme inquietud entre els científics d’arreu i tant el seu origen com la seva identitat continuaven sent objecte d’interpretacions controvertides al llarg de la crisi mundial.
Diagrama del genoma del coronavirus: en el cor del virus, el genoma és un fil torçat d’unes 30.000 lletres. Font: The New York Times
Com es comportava el nou virus entre els humans? Una de les primeres evidències que destacaren els científics a partir de l’observació del primer epicentre europeu dels contagis, Itàlia, era la seva gran facilitat de propagació. Com contagiava tan ràpidament, a tanta gent i amb símptomes i afectacions tan diverses? Una crònica de la BBC es preguntava: què han descobert els científics per mirar de contenir-lo? La resposta, la trobà el professor Michael Farzan del laboratori Scripps Research dels EUA: el coronavirus només podia ingressar en el cos humà enganxant-se a uns receptors específics que es troben en les superfícies de les cèl·lules, coneguts com ACE-2.
Les cròniques periodístiques destacaven la gran labor de la comunitat científica centrada en l’estudi del virus. «Nunca en la historia del mundo hubo tantos investigadores, tanto dinero, tiempo y recursos humanos disponibles para tratar una sola enfermedad». Sis mesos després de l’aparició del coronavirus a Wuhan eren moltes les incògnites. Una crònica de La Vanguardia, les resumia en aquestes sis: Qui s’infecta queda immunitzat per sempre? Quina càrrega viral causa infecció greu? Els nens i joves contagien com els adults? Per què hi ha tants infectats asimptomàtics? Quina mortalitat causa el virus? El virus desapareixerà o tornarà a l’hivern? I la BBC semblava contestar aquests interrogants amb un vídeo on comentava els quatre descobriments clau sobre la pandèmia que la ciència havia fet durant els primers sis mesos. Els grans avenços eren: l’establiment de l’origen del virus i del seu genoma; el coneixement de com es comportava i com mutava; el paper de la propagació silenciosa; i com entrava en el cos humà i què li feia.
També el paper de l’OMS i les intervencions dels seus directius en tota la crisi ha estat objecte d’especial atenció per part de la premsa. Segons reportà The Guardian, un enviat especial de l’OMS, Peter Ben Embarek, viatjà a la Xina entre el 10 de juliol i el 3 d’agost de 2020 per preparar la pròxima visita de la missió OMS a Wuhan: un informe intern deia que els dirigents xinesos havien fet «molt poc» quant a investigacions epidemiològiques sobre l’origen del coronavirus durant els vuit mesos anteriors. Fins a gener de 2021, la Xina no autoritzà l’entrada a l’equip de l’OMS i la investigació in situ a Wuhan. La investigació culminà amb una roda de premsa on els experts manifestaren una curiosa conclusió: era «extremament improbable» que el virus hagués sortit d’un laboratori. El detall de les dues setmanes de la investigació a Wuhan, el coneixem gràcies a una llarga entrevista al delegat nord-americà Peter Daszak, publicada per The New York Times (14-2-21). Uns mesos després, The Wall Street Journal filtrava un informe dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units on s’afirmava que el novembre de 2019 tres investigadors de l’Institut de Virologia de Wuhan van requerir atenció mèdica, cosa que abonava la hipòtesi que la pandèmia es va originar en aquell laboratori. Les autoritats xineses rebutjaren immediatament aquesta hipòtesi.
Protagonisme de la ciència
Els mitjans de comunicació i els periodistes especialitzats en ciència i salut han assumit un paper fonamental d’intermediació en la crisi sanitària entre, d’una banda, les investigacions en curs, els papers dels experts i els articles científics, i de l’altra, el gran públic. Alguns mitjans crearen una unitat especialitzada en salut. Per exemple, el Corriere della Sera de Milà disposava d’una important unitat dirigida pel metge i periodista Luigi Ripamonti. Ara bé, l’envergadura de la crisi sanitària implicava que moltes altres seccions havien de «reciclar-se» per obtenir les nocions bàsiques relatives a la malaltia i l’epidèmia.
Portada de Health (EUA), de febrer del 2020
Un grup de periodistes de la revista nord-americana Slate plantejà un conjunt de quatre reptes a afrontar per part de gestors polítics, de periodistes i comunicadors de la ciència: primer, els fets científics i les incerteses són objectes en moviment; segon, el context de la informació sobre la COVID-19 és parcial; tercer, la ciència ha d’esdevenir política sense ser partidista; i per últim, cal ser conscients de la virulència accelerada de la COVID-19.
El nivell de perfeccionament de la divulgació científica ha quedat palès quan la perícia del periodista ha sabut conjuminar els avenços científics amb els tecnològics i oferir autèntiques primícies en les pàgines web del mitjà. És el cas de l’article «The coronavirus unveiled» sobre l’estructura del virus, publicat pel prestigiós columnista científic del The New York Times, Carl Zimmer.
A més de l’esforç colossal dels mitjans de qualitat per aportar informació valuosa i contrastada sobre la identitat i l’impacte de la malaltia, les unitats de salut de les redaccions maldaven per aconseguir i facilitar la presència i l’estreta col·laboració de les persones expertes. Metges, infermeres, científics, experts en salut pública i en les diverses disciplines més implicades han estat requerits i apareixien habitualment als diversos escenaris mediàtics en forma d’entrevistes, de columnes d’opinió, de participació en tertúlies, de programes de recomanacions, etc.
La centralitat de la ciència i la medicina en la ràpida derrota del virus era descrita i detallada en un dels millors articles escrits per un periodista científic: es titulava «How science beat the virus» i era publicat el desembre pel redactor Ed Yong de The Atlantic. Escrivia: a la tardor de 2019, exactament zero científics estaven estudiant la COVID-19, però en pocs mesos “la ciència va esdevenir completament COVIDitzada”. En el moment d’escriure el reportatge, en desembre de 2020, la biblioteca biomèdica PubMed dels EUA llistava més de 74.000 articles científics relatius a la COVID-19.
«El nivell de perfeccionament de la divulgació científica ha quedat palès quan la perícia del periodista ha sabut conjuminar els avenços científics amb els tecnològics»
En general, els grans mitjans es mantenien atents a les novetats derivades dels centres de recerca mèdico-científica i especialment de les publicacions en revistes científiques de gran prestigi, com Science, The Lancet, Cell, Viruses, Journal of Clinical Medicine, The New England Journal of Medicine, Trends in Pharmacological Sciences, etc. Si hi havia un mitjà que representava la quintaessència del periodisme científic era The Conversation que en les seves nou edicions internacionals publicava només articles divulgatius d’acadèmics.
Batalla comuna contra la desinformació
El greu problema de la desinformació sobre la COVID-19 és que també pot matar. Com passà a l’Iran: el diari Los Angeles Times, per exemple, informava a finals d’abril del 2020 que més de 700 persones hi van morir i més de mil van emmalaltir per beure metanol (un anticongelant) pensant que era una cura segura contra el coronavirus.
Portada del setmanari L’Express, de maig del 2020
La «pandèmia de la desinformació», com l’anomenà el secretari general de l’ONU, António Guterres, és a dir, les campanyes d’informació enganyosa, va acompanyar des del principi l’altra pandèmia. I la persistència de les campanyes se sostenia en les preses de posició de governants com Donald Trump (EUA) o Jair Bolsonaro (Brasil) que es pronunciaren i actuaren reiteradament negant la gravetat de la pandèmia. Als EUA, era manifest el suport dels mitjans de comunicació de l’extrema dreta a les posicions negacionistes.
Un cas especialment representatiu fou el promogut per la doctora Judy Mikovitz amb el vídeo Plandemic on la científica defensava una sèrie de teories conspiratives i negava la necessitat de mesures contra el virus; la difusió del vídeo –va obtenir a Facebook vint milions de likes!– motivà una reacció en cadena de científics en la premsa i en les xarxes per desautoritzar les raons de Mikovits. El paper de les xarxes socials, i especialment de Facebook, fou central en l’expansió exponencial de les informacions enganyoses: era el que denunciava, per exemple, a finals de març la revista Politico, que qualificava la xarxa social de Mark Zuckerberg com el «nivell zero» de la difusió de la desinformació digital.
El periodisme de qualitat ha lliurat una batalla contínua al costat de la ciència i de les institucions internacionals per contenir el tsunami de la desinformació i desmentir les falsedats sobre qüestions com l’escassa perillositat del virus, les cures miraculoses, la inutilitat de les mascaretes o de la vacuna. Els reporters actuaren sovint com a rastrejadors de fakes en els seus àmbits de cobertura per posar de manifest les falses creences o males pràctiques entorn de la malaltia i facilitar així l’acció oportuna de les administracions i de les organitzacions socials i cíviques. Sorgiren diverses iniciatives de «verificadors» per detectar i contrarestar les falses informacions, com per exemple Latam Chequea a l’Amèrica Llatina, Full Fact.org al Regne Unit, el Coronavirus Misinformation Tracking Center de l’empresa News Guard als EUA, Maldita.es a l’Estat espanyol, l’organització Teyit a Turquia, etc. Cal reconèixer que un cert caos informatiu, procedent sovint de la desconeixença de la naturalesa i el comportament del coronavirus, explicava almenys en els primers mesos la incertesa sobre l’abast i l’impacte de la pandèmia.
«El periodisme de qualitat ha lliurat una batalla contínua al costat de la ciència i de les institucions internacionals per contenir el tsunami de la desinformació i desmentir les falsedats»
Com escrivia en Mètode la doctora Esther Samper, la urgència imposada per governs i indústria farmacèutica als centres de recerca per trobar medicaments i vacunes explicava la proliferació d’articles de resultats parcials o precipitats –i en alguns casos, fins i tot falsificats–, publicats sense el procés habitual de revisió cega pels experts de cada camp. Amb l’aval de la ciència, afirmava, aquestes publicacions arriben als mitjans de comunicació, que els solen atorgar plena credibilitat si no ho contrasten amb professionals que ho puguin desmentir o matisar. Una cosa semblant passava amb la publicació d’assajos clínics «potiners», amb resultats que «mai haurien aparegut en revistes mèdiques prestigioses» i que en lloc d’aclarir als sanitaris les mesures terapèutiques apropiades per als malalts de COVID-19, «sembren la confusió i el dubte».
Actualització permanent de dades
Finalment, i no pas menys important, cal destacar la tasca impagable dels mitjans de qualitat en la publicació actualitzada dels principals indicadors de la crisi sanitària. El ball de dades sobre l’evolució de l’epidèmia a escala mundial i a cada país, regió o ciutat, era una font d’angúnia i d’incertesa per al gran públic i per a les comunitats afectades. Els mitjans informatius han proporcionat xifres permanentment actualitzades sobre l’estat de l’epidèmia en cada lloc i moment, complint així la seva funció de servei essencial reconeguda per les autoritats sanitàries en molts països.
Portada del setmanari Time, de març del 2020
A mesura que avançava la pandèmia, el conjunt de coneixements mèdics, de recomanacions o de restriccions en cada circumstància ha sigut objecte de sistematització per part dels mitjans a través de seccions FAQS especialitzades. A part de les pàgines web de les administracions, eren els mitjans de comunicació els encarregats de divulgar entre la població aquelles recomanacions.
Progressivament, també seria cada vegada més important la tasca d’alta divulgació sobre l’estat en cada moment dels coneixements científics i tècnics sobre la COVID-19. Alguns mitjans internacionals excel·liren en aquesta funció bàsica d’actualització i divulgació dels resultats de la recerca medico-científica en favor del saber públic sobre l’evolució de la crisi i la repercussió en la presa de decisions tant a nivell macro com micro.
Els dos paradigmes d’aquesta excel·lència han sigut The New York Times i The Guardian: el diari de Nova York, per la seva original i exhaustiva recopilació de les dades sobre l’afectació a cada estat, comtat i població dels Estats Units, a més del seguiment de l’evolució mundial; i el diari de Manchester, per la seva fantàstica cobertura mundial i una informació permanentment actualitzada sobre l’evolució de la COVID-19, no sols disponible en obert cada dia, sinó també en l’hemeroteca de totes les edicions anteriors.
En resum, la pandèmia ha posat de manifest de forma meridiana una estreta cooperació i una mútua dependència: la del periodisme de qualitat envers la ciència, i la de la ciència envers el periodisme científic. O potser millor: la interdependència, en una situació de gravíssima crisi sanitària global, entre la recerca de les ciències de la salut pública i la imprescindible divulgació científica per part del periodisme de qualitat.
