El cas de diftèria a Olot i l’anticientifisme dels antivacunes

Al final de maig saltaven les alarmes: un xiquet d’Olot era diagnosticat de diftèria; el primer cas que es detecta en 28 anys a l’Estat espanyol i en 32 anys a Catalunya. «Actualment és una malaltia endèmica en algunes regions del món on la cobertura vacunal està per sota del 50%. Però no es presenten casos, o són molt excepcionals, en països on la cobertura vacunal es troba al voltant del 90% en xiquets i del 75% en adults», explica Alma Bracho, membre de l’àrea de Genòmica i Salut de la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana. Aleshores, per què ha reaparegut ací una malaltia que es creia eradicada en gran part del món? Clar i ras, «la diftèria ha reaparegut perquè el bacteri que la provoca ha trobat un individu, o més, susceptibles al contagi», afirma. Un individu, un xiquet de sis anys, que no estava vacunat contra aquesta malaltia.

La diftèria, una pandèmia del segle XIX

«Al segle XIX, la diftèria, coneguda també com crup, va substituir la verola o pigota com a causa principal de mortaldat infantil, especialment entre els xiquets de 2 a 6 anys»
(María José Báguena)

Abans de la pràctica de la vacunació la diftèria era una pandèmia. Segons exposa María José Báguena, doctora en Medicina i professora titular d’Història de la Ciència en la Universitat de València, tot i que no se sap amb exactitud des de quan va començar a afectar les persones, en la Grècia clàssica ja es descriuen algunes malalties que poden identificar-se amb la diftèria. No fou fins ben entrat el segle XIX quan va ser possible distingir les diferents patologies que obstruïen el tracte respiratori superior. «S’englobaven sota el nom de garrotillo, ja que la mort per asfixia que provocaven recordava la produïda per l’aplicació del garrot vil en els condemnats a mort a Espanya», explica María José Báguena. Al segle XIX, la diftèria, coneguda també com crup, va substituir la verola o pigota com a causa principal de mortaldat infantil, especialment entre els xiquets de 2 a 6 anys. A Espanya, a finals d’aquell segle, la taxa de mortalitat per diftèria era de 0,66 casos per cada mil habitants, arribant a ser la responsable del 2,51% de les defuncions totals.

A la recerca d’una vacuna

María José Báguena ens guia des dels principis de la malaltia fins l’any 1987, quan es va diagnosticar l’últim cas de diftèria a Espanya: «Va ser l’any 1826 quan el metge francès Pierre Bretonnau va descriure per primera vegada les característiques clíniques de la diftèria i li va posar nom a la malaltia. El 1833 Edwin Klebs va aïllar el microorganisme causal i, l’any següent, Friedrich Löffler aconseguí el cultiu d’aquest i la reproducció de la malaltia. El descobriment de la toxina responsable de l’acció patògena va ser gràcies a Pierre Roux i a Alexandre Yersin entre el 1888 i el 1890». A partir d’ací vindria la recerca d’una vacuna, que va donar les primeres passes quan Émile Behring i Shibasaburo Kitasato van identificar l’antitoxina que neutralitzava els efectes de la toxina.  «El 1893 Behring va utilitzar aquest darrer descobriment per a preparar un sèrum procedent d’animals immunitzats que va usar per al tractament de la malaltia. Roux el va modificar i el va aplicar amb èxit el 1894, aconseguint amb la seua difusió una dràstica davallada de les defuncions per aquesta infecció», continua María José Báguena. La vacuna antidiftèrica es va descobrir el 1923 i es va introduir en el calendari vacunal espanyol el 1945, si bé la cobertura de vacunació era baixa. L’any 1965, però, ja  es va introduir la vacuna DTP (contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina) i actualment se n’inclouen tres dosis durant el primer any de vida i altres dosis de recordatori de la vacuna als 18 mesos, 6 anys i 14 anys.

La millor estratègia de prevenció

«Com que existeix la possibilitat d’estar en contacte amb un cas importat, la millor prevenció per al control de la diftèria és mantenir cobertures de vacunació altes»
(Alma Bracho)

Precisament la correcta vacunació en la primera etapa de la infància en la gran majoria de la població (entre el 90% i el 95%) ha permès que no apareguera cap cas nou a l’Estat des de 1987. Alma Bracho assegura que la vacunació «és l’estratègia més eficaç per a la prevenció de la malaltia. La vacunació amb toxoide diftèric, que és la toxina diftèrica modificada que ha perdut la seua capacitat tòxica però manté la seua capacitat immunogènica, proporciona immunitat front a la toxina diftèrica». I, si bé en la majoria dels països europeus no hi ha diftèria, sí que s’han descrit casos a Letònia, la Federació Russa i Ucraïna. A més, la diftèria encara és endèmica en moltes zones del món, especialment en certes regions de l’Amèrica Llatina, el Carib, el sud-est asiàtic, l’Orient Mitjà i Àfrica. «Com que existeix la possibilitat d’estar en contacte amb un cas importat, la millor prevenció per al control de la diftèria és mantenir cobertures de vacunació altes», assenyala Alma Bracho. Ara bé, aquesta vacuna és molt efectiva en la prevenció de la forma més greu de la malaltia i de la mortalitat, però no protegeix enfront de la colonització nasofaríngia. Això explica que s’haja trobat el bacteri Corynebacterium diphtheriae en vuit dels infants, tots ells vacunats, que havien estat en contacte amb el xiquet que està hospitalitzat, però que no presenten símptomes de la malaltia.

Vies de contagi de la diftèria

La principal via de contagi de la diftèria és persona a persona per via aèria, a través del contacte físic estret amb un malalt o bé amb un portador asimptomàtic, és a dir, persones infectades amb Corynebacterium dipththeriae en el nas o la gola sense símptomes. Corynebacterium diphtheriae, i també de vegades Corynebacterium ulcerans o Corynebacterium pseudotuberculosis, són els bacteris causants de la diftèria, una malaltia bacteriana aguda que afecta principalment el tracte respiratori superior, la mucosa nasal, les amígdales, la laringe o la faringe. La malaltia es produeix per soques de Corynebacterium toxicogèniques, això és, productores de toxina. Perquè una soca produïsca toxina, el bacteri Corynebacterium ha d’estar infectat amb un bacteriòfag, un virus que infecta bacteris, que continga el gen de la toxina diftèrica.

Com combatre la malaltia

«Una de les actuacions protocol·litzades és l’administració de profilaxi a les persones que han estat en contacte amb un malalt»

«Per a eliminar el bacteri n’hi ha prou amb un tractament adequat amb antibiòtics. Però per fer front a la toxina ja produïda cal administrar antitoxina diftèrica. L’èxit del tractament depèn de la rapidesa amb què se subministra l’antitoxina al malalt. Aquest medicament només neutralitza la toxina lliure circulant, no la fixada als teixits. La letalitat i les complicacions associades a la malaltia estan directament associades al temps transcorregut entre l’inici de símptomes i la administració de la toxina», explica Alma Bracho. A més, una de les actuacions protocol·litzades és l’administració de profilaxi a les persones que han estat en contacte amb un malalt. Així, «vacunar les persones susceptibles de contagi és una de les mesures de control que s’està duent a terme des de l’Agència de Salut Pública de Catalunya», afegeix. D’ aquesta manera es redueix notablement la possibilitat que apareguen més casos de diftèria. Com ja s’ha assenyalat, aquesta probabilitat serà menor com més alta siga la cobertura vacunal de la població.

En aquesta línia, Alma Bracho diu que «els epidemiòlegs parlen de la immunitat de grup, que és la que generen les persones vacunades i que impedeix que un agent infecciós es propague per no trobar persones susceptibles de contagi. Aquesta immunitat de grup de les persones vacunades sol protegir també les persones no vacunades, tant les que ho han decidit de manera expressa com aquelles que no poden ser vacunades per motius de salut».

Ciència, grups antivacunació i mitjans de comunicació

«La quantitat i qualitat de les evidències científiques aportades per un defensor de les vacunes no tenen una contrapart comparable d’evidències a l’altre costat»
(Alma Bracho)

El fet que els pares del xiquet diagnosticat de diftèria decidiren no vacunar-lo ha dut a les portades i les pantalles el debat sobre les vacunes, amb el protagonisme d’especialistes que s’han manifestat a favor d’aquestes, però també de persones que les posen en dubte i fins i tot s’hi oposen. Molts professionals, però, denuncien que els mitjans de comunicació donen veu al moviment antivacunes. Així ho feia el pediatra Carlos González, entrevistat per Antonio Martínez Ron: «la majoria de mitjans que m’han entrevistat en els darrers dies, per exemple, volien entrevistar-me a mi i a algú que estigués contra les vacunes, per tenir les dues opcions. Mai se’t passaria pel cap entrevistar una persona que està a favor de l’alcohol durant l’embaràs i una altra en contra per veure les dues opcions. Hi ha coses que senzillament són un disbarat i no se’ls pot dir ni tan sols polèmica».

Alma Bracho comparteix aquesta opinió: «no estic d’acord amb les informacions en forma de tertúlia o enfrontament on posen al mateix nivell un defensor i un detractor de les vacunes. La quantitat i qualitat de les evidències científiques aportades per un defensor de les vacunes no tenen una contrapart comparable d’evidències a l’altre costat. Per altra banda, em resulta curiós que certs individus i col·lectius que reaccionen en contra de les vacunes tinguen un nivell d’estudis alt i que es consideren ben informats. Mostren certa prepotència enfront de professionals que dominen, fins on l’evidència científica coneguda arriba, el tema de la prevenció de malalties. Al final es tracta d’un tema de confiança o qüestionament de les evidències aportades per la recerca científica». Com escriu Núria Jar a Mèdia.cat, «les vacunes emergeixen de la recerca i del mètode científic. En canvi, els arguments antivacunes es construeixen sobre la ideologia».

Vist el devastador impacte que té la manca de vacunació, que pot fer tornar malalties considerades eradicades a casa nostra, preguntem a Alma Bracho com respondria a un missatge antivacunació: «diria simplement que les vacunes protegeixen de les conseqüències greus de les malalties contagioses i de la mort prematura i que les no-vacunes no. Les vacunes no estan exemptes de presentar efectes secundaris, com qualsevol medicament o tractament, però se’n fan molts controls de seguretat i el benefici individual i grupal de la protecció és molt superior a la suma dels xicotets possibles efectes secundaris». I conclou, bromejant, que «quasi preferisc que un producte qualsevol tinga xicotets efectes secundaris no desitjats. Si no en té comence a pensar si en tindrà, d’efectes primaris».