Entrevista a Pedro Duque

Pedro Duque (Madrid, 1963) és conegut per haver estat el primer astronauta espanyol de l’Agència Espacial Europea en anar a l’espai. Enginyer aeronàutic, actualment dirigeix l’Oficina d’Operacions de Vol al Columbus Control Centre d’Oberpfaffenhofen, a Alemanya. Parlem amb ell de les dues cultures.

Vostè ofereix nombroses xerrades i manté contacte amb el públic. Més enllà de la figura mítica de l’astronauta, creu que existeix interès per conèixer millor l’espai?

Sí. Jo crec que sí, que no és només la figura de l’astronauta com persona a la qual un voldria assemblar-se, sobretot en les parts que se sap que són divertides de l’astronauta… Crec que la gent, per ací, entra a un interès per conèixer altres coses i entén que cal saber molt més de tot açò de l’Univers.

A gairebé tots els xiquets, de menuts, els encanta jugar amb telescopis i planetaris. Què ocorre després perquè aquest interès no es traduïsca en vocació professional?

L’interès està i hi ha prou gent que sí que té la vocació professional. No entenc que siga res singular. És a dir, en l’ambient actual que tenen els xiquets costa treball convèncer-los que adquirir coneixement o fer coses que no tenen una recompensa absolutament immediata, també poden ser interessants i divertides. Això costa molt, no només amb les ciències de l’espai o les que estan relacionades, sinó amb tot tipus d’estudis.

«Quan un està emprant qualsevol tipus de tècnica de captació d’interès i està dedicat a coneixements reals, ha d’anar en compte per no generar falses expectatives»

Hi ha temes com els viatges espacials o la possibilitat de vida extraterrestre que capten ràpidament l’atenció de los mitjans de comunicació, però quan es tracta d’explicar programes d’investigació menys cridaners, com es fa per a atraure aquest interès?

És normal que quan més avançat siga un coneixement, menys gent el posseïsca i siga més difícil explicar-lo al públic en general. Això passa amb tot. Com aconseguim sobrepassar aquesta barrera? Doncs tractant que hi haja una sèrie de persones que ho expliquen suficientment bé, que siguen portaveus. En alguns casos m’ha tocat a mi fer-ho i ho faig el millor que puc i entenc que és important. Jo crec que ben explicat, tot es pot entendre a un nivell suficient com perquè a la gent li interesse. Però sé que es un art especial.

En aquest sentit, de vegades s’acusa els mitjans de comunicació de ser sensacionalistes però les Instituciones d’investigació, no cauen també en exageracions amb la finalitat d’atraure l’atenció cap els seus projectes?

Bé, ocorre algunes vegades que les Institucions d’investigació fan anuncis arriscats que després es nota que no se’ls han pensat prou, però això passa poquíssimes vegades i el que sí ocorre es que després d’això sempre es divulga el fet que haja existit l’error. Normalment aqueixes exageracions, si n’hi ha cap, no queden impunes. Jo crec que aquesta és la diferencia. Els científics que exageren i que se’n passen saben que no quedaran impunes i, per tant, quasi ningú ho fa.

Pense en escenes com la de la transmissió de la primera cançó des de Mart per part del Curiosity (amb l’artista i cantant, escoltant-la des de la base). Fins a quin punt la divulgació científica necessita d’imatges espectaculars que capten l’atenció de tot el món?

Bé, és normal. Existeix tota una branca del coneixement sobre com captat l’atenció i aquest tipus de tècniques o de maneres de fer doncs, valen per als anuncis de dentifrici i valen igual per a captar l’atenció de les persones cap el coneixement científic o tecnològic. No ho veig estrany. L’únic que passa és que quan un està emprant qualsevol tipus de tècnica de captació d’interès i està dedicat a coneixements reals, ha d’anar en compte per no generar falses expectatives. És a dir, atraure l’atenció però després dir sempre la veritat.

«Després de la crisi, les inversions que no s’hagen fet es  convertiran en retards irrecuperables»

Vostè és director de l’Oficina d’Operacions de Vol al Columbus Control Centre de l’Agència Europea de l’Espai. En què consisteix el seu treball actual?

A la meua targeta posa astronauta i director d’aquesta oficina. Per una banda, mantinc les capacitats i les proves necessàries com per a estar en la llista de les persones que poden volar a l’espai per part de l’Agència Europea de l’Espai; per l’altre, el dia a dia, és en aquesta oficina de l’Agència que supervisa el treball de totes les persones que a Europa es dediquen a l’Estació Espacial i que són els que fan la preparació dels experiments, que parlen amb els astronautes, els que llegeixen les dades de com estan funcionant els aparells europeus allà dalt… Tota aquesta gent, dins del control en sí, té una xicoteta necessitat de supervisió per part de l’Agència Espacial Europea, que és on estic jo.

Vostè ha estat en diverses ocasions a l’espai. Quin és el viatge pendent que li agradaria fer?

Viatge espacial?

Sí, espacial.

Cal ser realista i crec que no hi haurà la suficient inversió a Europa com perquè ens toque a algun europeu anar en un vol a la Lluna en un nombre raonable d’anys i com perquè jo encara estiga en actiu. És a dir, sí que m’agradaria fer aquestes coses però no poden ser. I dins d’allò que es pot… Un viatge a l’Estació Espacial en el qual hi haja una responsabilitat especial, algun experiment assenyalat, un treball tècnic d’enginyeria que calga fer, de muntar un nou aparell… En fi, aquesta mena de coses que sí que poden ser. Potser un nou viatge en un coet també nou seria la qüestió.

A veure si després de la crisi es poden recuperar las inversions perdudes…

Això és el pitjor, que després de la crisi, les inversions que no s’hagen fet es  convertiran en retards irrecuperables.

Nombrosos poetes han cantat a las estrelles. Vostè que les ha vistes una mica més de prop, amb quina visió es queda d’aquestes: amb la científica o la poètica?

Doncs, no sé on és la diferència.  A nosaltres, allò que ens inspira, que ens emociona, és el coneixement de com són les coses de veritat. Per a nosaltres, l’emoció i el coneixement estan units.

Un pont de lectures Quin llibre de ciència recomanaria? Els de física de Richard Feynman. I el científic, té temps de llegir d’altres temes que no estiguen relacionats amb el seu treball? Podria recomanar als lectores de Mètode alguna novel·la? Sí, sempre s’ha de buscar temps per a llegir, encara que siga a última hora de la nit. M’ha agradat La muntanya de l’ànima, del premi Nobel xinés Gao Xingjian.