Els danys col·laterals del Pla Sud, la primera gran mossegada de València a l’horta

La recerca d'Ivan Portugués, especialista en l'estudi de sistemes fluvials i les seues transformacions, va protagonitzar l'última xerrada del cicle «Memòria del territori», organitzat pel moviment social Per l'Horta

pla sud túria pas xirivella

«Hasta aquí llegó el nivel del agua», recorden encara les parets de moltes finques antigues de València. La riuà del 1957, la gran riuada, va suposar un punt d’inflexió per a la ciutat. Hi ha la València d’abans, i la València de després. Però ja no pels danys i les pèrdues materials i personals, sinó per la solució escollida per a desterrar el riu de la ciutat. «El Pla Sud és un cas molt paradigmàtic i molt particular; una de les obres hidràuliques més importants d’Espanya», manifesta Ivan Portugués Mollà, doctor en Geografia i especialista en l’estudi de sistemes fluvials i les seues transformacions. I afegeix: «És el punt d’inflexió del creixement de la ciutat, el primer mos que li pega a l’horta».

El treball de Portugués, qui ha dedicat la seua tesi a la metamorfosi del riu Túria al llarg del segle XX i principis del XXI, va protagonitzar aquest dijous la quarta i última de les xerrades del cicle «Memòria del territori: Noves mirades sobre el passat de l’horta», organitzat pel moviment social Per l’Horta i celebrat cada dijous entre el 16 de gener i el 6 de febrer a Ca Revolta (València). La de Portugués és una recerca sobre el riu Túria des d’un punt de vista geogràfic, territorial. Això sí, d’un territori «que està oblidat, que ha format part de l’imaginari col·lectiu però que pràcticament s’ha esborrat».

Portugués: «Arran del Pla Sud, l’horta queda completament ferida i desestructurada, és el primer gran mos de la ciutat a l’horta»

Tornem, però, a la fatídica riuada. Dues setmanes després d’aquell episodi, el dictador Francisco Franco va visitar la ciutat i es va interessar per un projecte que poguera frenar les crescudes. «El riu creuava la ciutat i molestava, ja que es considerava molt golós des del punt de vista urbanístic», afirma Portugués. Al gener, tres mesos després de la riuada, es van plantejar ja tres possibles solucions: la centre, la nord i la sud. La solució centre desviava només un tram. La nord suposava el desviament del riu cap al nord i la connexió amb el barranc del Carraixet. I la sud implicava vorejar la ciutat amb un nou traçat fins a desembocar a Pinedo.

Aquesta tercera proposta per a traure el riu de la ciutat fou l’escollida; una solució que possibilitaria també l’ampliació de les instal·lacions portuàries. Era la solució més colossal. «La decisió de mamprendre el Pla Sud és més política que no tècnica. Conten que Franco va preguntar: “¿Cuál es la más cara?“», i eixa fou la triada. De fet, malgrat que els treballs es van aprovar en juliol del 1958 pel Consell de Ministres, les dificultats econòmiques van ajornar el seu inici fins al 1965, i van acabar set anys després. La solució suposava, també, un gran clivell a l’Horta de València. «Arran del Pla Sud, l’horta queda completament ferida i desestructurada, és el primer gran mos de la ciutat a l’horta», reitera el ponent, qui calcula que el canal va devorar per si mateix vora 400 hectàrees d’aquest espai verd.

D’una solució hidràulica a una ‘oportunitat’ urbanística

La solució sud –o el Pla Sud, és a dir, el desviament del riu Túria per un nou canal al sud de la ciutat de València en resposta a la riuada extraordinària del 1957– havia de ser, en principi, merament hidràulica. Però l’acompanyaren nous vials, col·lectors, la reordenació ferroviària… Així, s’acabà veient com un pla urbanístic. Per tant, si bé es resolien antics problemes hidràulics, se n’obrien de nous territorials, paisatgístics i ambientals, tal com recull la tesi de Portugués. L’investigador conta que la nova llera suposà «una profunda reordenació territorial», amb l’expropiació forçosa de moltes famílies, que van ser desallotjades. Ell ho xifra en 836 habitatges afectats, així com construccions d’interés com ara l’església de Pinedo. «El poblament tradicional de l’Horta Sud es va ressentir», confirma, tot afegint que un altre impacte del Pla Sud són «les fragmentacions o aïllaments de diversos barris respecte als nuclis centrals». Hi ha els casos de Mislata, Quart o Xirivella. És una segmentació física, però també psicològica, ja que canvia la percepció de les distàncies: «Això està molt lluny, hem de creuar el riu.»

«El Pla Sud va crear una dissimetria entre l’Horta Nord i l’Horta Sud, en clar detriment de la segona»

Una altra de les afeccions importants va ser que la xarxa de camins i carreteres es va desdibuixar i simplificar. Ara bé, es perd la xarxa viària de l’horta però s’encaixona la nova llera del riu entre autovies i més d’una desena de ponts li passen per damunt. A més, es traça un nou horitzó urbà, ja que quan es va construir el nou canal es va establir un nou límit per a la ciutat, és a dir, van canviar els límits d’expansió. I en eixe nou espai van anar brotant com bolets instal·lacions «molestes» o «indesitjades» com ara depuradores, Mercavalència, zones logístiques i parcel·les per a l’emmagatzematge de contenidors per al port. «Una altra de les conseqüències, perseguida i buscada, va ser la possibilitat d’expansió del port», assevera Portugués.

El Pla Sud també va crear una dissimetria entre l’Horta Nord i l’Horta Sud, en clar detriment de la segona. «Es desnivella el cinturó verd; en qüestió de 20 o 30 anys, l’Horta Sud està condemnada a desaparèixer», alerta l’investigador. Amb tot, Portugués remarca que les dinàmiques urbanes actuals no estaven previstes i que els tècnics del moment sí que establien certes zones verdes que calia respectar, «però el desarrollismo dels anys 60 diu que això s’ha d’aprofitar, que cal construir». I continua així ja als anys 80, en temps de democràcia. «S’ha urbanitzat fins a la mateixa vora del canal», recorda Portugués, tot afegint que hi predominen eminentment les activitats industrials. Davant d’aquest escenari, ara queda confiar en el canal com un element de contenció, com un cordó que barre l’expansió de la ciutat.

I encara hi ha més: la gran riuada va ser un succés insòlit. Però què passaria si es tornaren a viure unes pluges torrencials com aquelles i, ara, sense el filtre que suposa l’horta? «No sabem si un episodi de pluges com aquell tindria els mateixos efectes o fins i tot pitjors.»

pla sud canal túria

«S’ha urbanitzat fins a la mateixa vora del canal», recorda Portugués, tot afegint que hi predominen eminentment les activitats industrials. Davant d’aquest escenari, ara queda confiar en el canal com un element de contenció, com una barrera per a barrar l’expansió de la ciutat. En la imatge, pintades en defensa de l’horta al llit nou del riu Túria. / Pacopac, Wikimedia

Tornar a la ciutat fluvial: «València no s’explica sense el riu Túria»

Per a Portugués, un dels impactes més importants del Pla Sud és l’alteració «irreversible» del sistema hidrològic. L’investigador lamenta que no se sol parlar de l’ordenació geomorfològica, malgrat que l’afecció «és molt important». Amb el nou llit del Túria, es perd qualsevol tret de sistema natural o ecològic. Per això, el ponent parla d’un «no-riu» o d’un riu «invisible». En aquest sentit, retreu que la ciutat –o més aviat la ciutadania– no repara en el fet que per ahí passa un riu, o que en passava un per dins l’urbs. I, assenyalant la fotografia que es projecta en eixe moment en la pantalla, remarca: «No és un riu, és un canal i uns vials».

És evident que, a parer seu, el desviament del cabal del Túria respecte del seu itinerari històric és sinònim d’un bon grapat d’inconvenients socials i ambientals. Per això, defensa la recuperació del riu per a la ciutat: «Cal recuperar el riu, perquè la ciutat de València no s’explica sense el riu Túria.» També té paraules en diverses ocasions per al Jardí del Túria, creat el 1986 dins l’antic llit: «El Jardí del Túria no resol l’afecció de perdre eixe riu». Cal recordar, però, que altres idees per a l’ús del vell llit eren convertir-lo en una autovia urbana o ubicar-hi una estació de ferrocarrils. Amb tot, Portugués insisteix: «El Jardí del Túria és un jardí, no un riu». Per això, reivindica «totalment» el vell llit, com quan «érem una ciutat fluvial», i posa com a exemple la renaturalització del parc fluvial del Besòs.

A València, hi ha una proposta municipal per a convertir el nou caixer en un vertader riu. Com va dir ara fa un any el regidor Sergi Campillo en la presentació del treball, «València vol tornar a tindre riu», i afegia que recuperar-lo significava recuperar en part la nostra història. L’arquitecte Rafael Rivera és l’autor d’aquest estudi que pretén reformar el nou llit perquè no siga un simple canal de desaigüe, sinó un vertader corredor verd, l’eix que ha de vertebrar dos grans espais naturals: el Parc de Desembocadura i l’Albufera.

Portugués: «El Túria no és un riu, és un canal i uns vials»

Ara bé, novament, caldria concebre eixe espai des de la perspectiva de la renaturalització i no des de l’artificialització. Hauria de ser un parc fluvial genuí, amb un riu amb un cabal mínim per a ‘meandralitzar‘ de forma natural i anar creant eixos espais.

Un enfocament inèdit

Tal com va assenyalar l’activista Marc Ferri, de Per l’Horta, en la presentació de la xerrada d’Ivan Portugués, pràcticament no hi ha publicacions prèvies sobre el Pla Sud. Com diu el mateix investigador en la presentació de la seua tesi, «potser la complexitat de la solució sud ha evitat una reflexió conjunta en fragmentar la convivència coevolutiva entre el medi fluvial i l’urbà». En la seua recerca, però, se superposen ambdós plans, el natural i el social, gràcies al treball amb l’arxiu tècnic de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i diversos materials inèdits.

La d’aquest dijous va ser la segona xerrada de Portugués sobre aquest tema; fins ara només ho havia presentat a Itàlia. No obstant això, qui tinga interés en els seus estudis podrà veure’ls plasmats en algun moment indeterminat en un llibre que ja té forma però que encara no ha trobat el moment de ser publicat. Una obra que portarà records de la València fluvial a uns, i que potser els la descobreix a altres. «Els joves no han conegut una altra cosa; hauríem de començar per ahí», reconeix Portugués.

© Mètode 2020

Llicenciada en Periodisme i graduada en Comunicació Audiovisual. Revista Mètode, Universitat de València.