Andreu Escrivà i Garcia

«La vida dels joves canviarà més pel canvi climàtic del que ho ha fet la meua per Internet»

Ambientòleg i divulgador

Andreu Escrivà, ambientòleg

L’ambientòleg valencià Andreu Escrivà ha transformat la seua lluita per informar sobre el canvi climàtic, que portava a terme des de la trinxera del seu blog, en un llibre que va estar reconegut amb el XII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General. Amb Encara no és tard (Bromera, 2016) sintetitza una anàlisi i un missatge esperançador sobre el canvi climàtic, que planteja al lector que la solució està en la seua mà. Ha format part del Comité d’Experts del Canvi Climàtic de la Comunitat Valenciana fins que va anunciar que abandonava el seu càrrec d’assessor després d’un any sense cap reunió ni moviment. Porta des de març recorrent els pobles de la Comunitat Valenciana i part de l’Estat espanyol, seguint la seua obstinació perquè la gent parle sobre canvi climàtic i prenga consciència d’un problema que és de tots.

Per què va decidir escriure un llibre sobre canvi climàtic?

Crec que saber escriure clar és una cosa que fa falta en el periodisme científic i en els que fem ciència. Escriure és difícil però saber què vols escriure ho facilita molt. Com deia Rafael Chirbes, «cap camí és bo si no saps on vas» i jo el que tenia clar és que no hi ha un coneixement real de què és el canvi climàtic. Per exemple, molts encara pensen que el canvi climàtic i el forat de la capa d’ozó estan relacionats. Vaig anar als estudis sociològics –que malauradament n’hi ha pocs, són antics i quasi tots d’entitats privades– i vaig veure que efectivament tres de cada quatre espanyols pensa que n’hi ha una relació. Ací està fallant alguna cosa en la forma de transmetre. I jo defense que quan el missatge no arriba bé no és culpa del receptor, és culpa de l’emissor.

Què està fent malament el periodisme?

En el llibre parle un poc de periodisme des de la meua experiència. En ell hi ha una gràfica d’un estudi en  la qual es veu que les peces d’informació sobre canvi climàtic es corresponen principalment amb informacions sobre decisions polítiques al voltant el canvi climàtic, grans cimeres internacionals, el fracàs de les mateixes… Però no es correspon amb el canvi climàtic. Els periodistes no estan contant el canvi climàtic. També hi ha una tendència a buscar l’un contra l’altre. Ara ha eixit un home en Youtube que diu que la Terra és plana i que s’ha posat a discutir amb Pedro Duque. Per què es dóna tant de protagonisme a aquest senyor? És fer-li el cul gros. Quan en una tertúlia portes un que diu que el canvi climàtic és de veres i un altre diu que no, la percepció que té l’espectador és que els científics no ho tenen clar. Sé que els periodistes tracten de donar una visió d’imparcialitat. El problema és que ambdues parts no estan en igualtat de condicions. Perquè el que diu que sí que existeix el canvi climàtic té el suport del 98% de la comunitat científica i tots els fets es poden comprovar, i el que diu que no, no se sap d’on ix, d’on trau els articles o qui el paga. Això no és oferir millor informació. S’ha de donar una visió de la realitat, no una falsa equidistància.

«Disminuir el consum de carn és més transformador que deixar el cotxe. Estem donant les pistes equivocades a la gent»

Llavors, com s’ha de parlar sobre canvi climàtic?

Quan es conta el canvi climàtic i parlem de l’ós polar, la gent percep que és un problema llunyà. No, és un problema humà, és un problema nostre. A més a més, és un problema col·lectiu. La solució no és individual, no és cosa que un en la seua casa separe el plàstic o utilitze bombetes de baix consum. És un problema col·lectiu amb solucions col·lectives. Per exemple, en un supermercat anglés hi havia fa anys una campanya per incentivar el consum de bombetes de baix consum en què a canvi de portar la bombeta de filaments, guanyaves punts per a un viatge en avió. El problema és que deu quilòmetres en avió contaminen més que tot l’estalvi que pugues fer en la teua casa durant tota la vida perquè és el mitjà de transport més contaminant. A més a més, estem parlant de cotxes o de reciclar el plàstic però no parlem d’alimentació. El dia que a l’India es posen a menjar vaques, tindrem un problema. Les vaques que existeixen ara mateix en el món emeten més que tots els cotxes, camions i vaixells. La carn que produïm representa el 18% de les emissions. Deixar de menjar carn o disminuir el consum de carn roja és molt més transformador que deixar el cotxe. Estem donant les pistes equivocades a la gent.

Encara no és tard, d’Andreu Escrivà, planteja una visió «esperançadora» del canvi climàtic. / Concha Molina

Què falla en la lluita contra el canvi climàtic? 

La pregunta sobre el canvi climàtic no és si estem o no en canvi climàtic, si existeix, si els causants som nosaltres o quines solucions té. La pregunta és per què dimonis estem tardant tant a aplicar les solucions que ja coneixem a un problema que està detectat des de fa temps. Què està fallant? He llegit molta filosofia, sociologia, psicologia, dret… I he arribat a la conclusió que al final les grans petrolieres no són les culpables, encara que sempre estan ahí evidentment; el primer culpable que no fem res pel canvi climàtic és el nostre cervell perquè no el percep com un risc. La vida dels joves canviarà molt més pel canvi climàtic del que la meua ha canviat per Internet. La diferència és que en l’any 1985 no podíem saber com Internet canviaria les nostres vides, però ara sí que podem saber com canviaran pel canvi climàtic: com fem esport, com ens alimentem, on viatgem, on vivim… Tot això canviarà pel canvi climàtic si no fem res. Hi ha una frase que diu que tenim un cervell de l’edat de pedra, unes normes de l’edat mitjana i una tecnologia de civilitzacions alienígenes. El nostre cervell està preparat per a detectar un lleó en la sabana. Tenim una percepció molt ràpida de riscos a curt termini i molt dolenta de riscos a llarg termini.

«El primer culpable que no fem res pel canvi climàtic és el nostre cervell perquè no el percep com un risc a curt termini»

Trobem per fi un llibre optimista sobre el canvi climàtic?

El meu llibre no és optimista, és esperançat. Jo sempre he sigut molt catastrofista amb el canvi climàtic, però al final te n’adones que el catastrofisme no funciona. El que vull deixar clar és que tinc esperança perquè sí que veig que n’hi ha suficients elements per a poder, no revertir, però sí frenar el canvi climàtic. I dic frenar perquè no aconseguirem tornar a temperatures del segle XIX. La Terra s’ha escalfat ja un grau, en el millor dels casos s’escalfarà un i mig i podem parar-lo en funció del que fem per a guanyar temps i poder adaptar-nos. Perquè el mar pujarà, hi ha previsions que diuen que pujarà 50 centímetres. I amb 50 centímetres tu encara conserves l’Albufera però igual la platja de la Devesa pots perdre-la. I si no fem res, no seran 50 centímetres, seran 2 metres i això és un embolic enorme. I no només parlem de previsions. Estem parlant d’un paisatge que ja està canviant i desapareixent. I, si és un canvi molt ràpid, no podrem adaptar ni l’agricultura, ni el turisme, ni els edificis, ni el treball, ni les ciutats, ni la gastronomia….

Conscienciar sobre el canvi climàtic és tasca només dels periodistes?

El que s’ha de fer és activar interruptors socials i en això tant els periodistes com els científics tenen paper. Crec que en el cas del canvi climàtic ja no és viable estudiar qüestions relatives a aquest i no comunicar-les. Com funciona un article de recerca? Vas al camp, prens mostres, tornes al laboratori, esperes reactius i diners, redactes l’article, l’envies a la revista, te’l rebutgen, una altra l’accepta però et diu que faces canvis… I igual quan te’l publiquen ja han passat cinc anys. N’hi ha molta diferència entre aquell dia de fa cinc anys i el moment de la publicació. Com a científic has de saber que és un coneixement que la població mereix tindre.

«Si planteges el canvi climàtic com un problema irresoluble o que depén només de les empreses o el govern, la gent se sent desmotivada per a actuar»

Serveixen les grans promeses que es fan a París, Kyoto o Bonn?

En el cas d’Europa té truc, però sí que ha aconseguit complir el protocol de Kyoto abans del que tocava. Quan dic que té truc és perquè clar, deslocalitzar les fàbriques i enviar-les a la Xina o el Marroc és el que té. En el cas de París jo crec que per primera vegada els objectius són els bons: un món descarbonitzat, sense energies fòssils i no passar de dos graus. Són els objectius correctes. El problema són les ferramentes, fonamentalment perquè no és vinculant i l’únic mecanisme sancionador és assenyalar a qui no complisca i fer-li sentir vergonya internacional, que en persones com Trump està clar que no funciona. Al final el problema de tot això és que amb el que la gent es queda és que no serà tan greu si no es fiquen d’acord, que no s’avança prou de pressa o que no valen per a res. Sí que funcionen en alguns casos i sí que n’hi ha casos d’èxit i per això crec que contar les històries d’èxit és molt inspirador.

Quins són els passos que han de donar-se localment per lluitar contra el canvi climàtic?

El primer crec que són les aliances entre ciutats, perquè estan arribant a més acords que els països perquè tenen corretges de transmissió més directes i estan havent-hi canvis brutals en aquests àmbits en demostrar que lluitant contra el canvi climàtic es poden fer les ciutats més habitables i plaents. A escala de ciutat es poden fer coses en matèria de natura urbana, mobilitat i de fer pressió com a ciutadans, que tenim més poder que com a consumidors. Perquè podem dir-li al nostre ajuntament que volem que invertisca en l’Horta, que done suport al relleu generacional i que aquests productes vinguen ací en un canal de comercialització curt que minimitze la petjada de carboni i que aposte pel comerç local.

Creu que està aconseguint que la gent entenga el canvi climàtic?

Andreu Escrivà ha abandonat el Comité d’Experts del Canvi Climàtic després d’haver estat un any sense reunir-se. / Concha Molina

Crec que sí, almenys estic prou content. Porte més de trenta presentacions, el llibre va per la segona edició, cosa que no és fàcil en un país on només el 3% llegeix en valencià i a més és un llibre de ciència. No sé, quan et fan contraportada en Levante arribes a milers de persones i quan ixes amb Julia Otero la gent comença a preguntar. Queda molt per fer i jo no sóc l’únic, ni el millor, ni he de carregar amb tota la responsabilitat. Però estic molt content perquè veig que interessa i la gent és molt receptiva al missatge perquè és accessible i és esperançador. Perquè dic que hi ha una eixida, que comença per tu, que està al teu abast i et done la informació perquè pugues caminar cap a aquesta eixida. Si tu dius que és un problema irresoluble o que si té una solució, està en mans de les empreses tecnològiques o dels governs, la gent se sent desmotivada per a actuar.

També he tingut la sort de parlar, encara que ja no estic en el Comité d’Experts en Canvi Climàtic, amb molts polítics i note que són receptius. Quan li dius que es pot parlar d’alguna cosa en positiu o que ho poden vendre com una cosa bona són molt receptius. Al final estic trobant vies per a col·locar el missatge però a mi no m’importa que siga via llibre, a mi el que m’importa és que la gent parle de canvi climàtic. Com a treballador de l’Ajuntament el meu objectiu és preparar la ciutat perquè contribuïsca el menys possible al canvi climàtic i que s’adapte a ell, però com a divulgador el meu objectiu és que la gent parle sobre canvi climàtic. Perquè parlant ve la curiositat, i de la curiositat ve la informació i la informació, com va dir Bacon, és poder.

© Mètode 2017

Estudiant de Periodisme de la Universitat de València.