Entrevista a Carmen Agustín

Carmen Agustín, diu, mai va tindre massa clar a què volia dedicar-se. Després de decantar-se per les ciències per creure «en un moment d’estupidesa» que tenien més futur que la resta d’estudis, el bon rendiment que va demostrar cursant l’assignatura de Biologia durant el COU la va acabar de convéncer per provar sort en la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València. Fou al llarg de la llicenciatura, gràcies als llibres del neuròleg Oliver Sacks i a la docència del professor Fernando Martínez García –que ara imparteix classes a la Universitat Jaume I de Castelló (UJI)–, quan Agustín va trobar en la neurobiologia una cosa pareguda a allò que la gent sol anomenar vocació. Un interés que la va portar fins a la Universitat de Cambridge, el Centre de Regulació Genòmica de Barcelona i l’Imperial College de Londres. Ara, exercint com a professora adjunta doctora a la Universitat de València després d’haver passat els dos últims anys a l’UJI, la biòloga participa en una investigació sobre neuroanatomia i comportament sociosexual.

Com són de diferents les dones i els homes?
Aquesta és la pregunta bàsica. La qüestió no és si homes i dones som iguals o diferents, sinó quines diferències tenim i de quina magnitud són. És comprensible que tinguem certes diferències pel que fa a comportament sexual, perquè al cap i a la fi és el fet de ser animals sexuats el que ens fa distints a dones i homes, però intentar trobar diferències en coses com la capacitat de raonament matemàtic no té massa sentit.

En quina mesura, doncs, són diferents les dones i els homes?
Depén d’on i a qui mires. Hi ha espècies sexualment molt dimòrfiques i d’altres que no ho són tant, com és el cas dels humans. Una de les coses que hem observat al nostre laboratori és que en zones del cervell relacionades amb el comportament social i sexual, el sistema vasopressinèrgic dels ratolins mascles està més desenvolupat que en les femelles. En humans, segons alguns estudis, sembla que l’home també té més vasopressina que la dona. Aquesta pot ser una possible diferència, però això no significa que hàgem de ser distints més enllà d’aquest aspecte.

«Moltes de les diferències entre homes i dones existeixen per compensació: ambdós sexes poden arribar al mateix lloc per camins diferents»

Vol dir que aquestes diferències puntuals no tenen per què fer d’homes i dones éssers completament oposats?
Exacte. Moltes de les diferències entre homes i dones existeixen per compensació. Tenim una distinció genètica de partida –els cromosomes XY dels homes i els XX de les dones– a la qual cal donar resposta d’alguna manera perquè tot i que les cèl·lules s’expressen de manera distinta, han de convergir en certes funcions. En les femelles, un dels dos cromosomes X s’inactiva, un procés que no ocorre en els mascles perquè tan sols en tenen un. Es tracta doncs d’una diferència inicial que, al contrari del que podríem pensar, ens fa més pareguts; ambdós sexes poden arribar al mateix lloc per camins diferents. Però també cal anar amb compte. No totes les diferències entre mascles i femelles es deuen a aquesta distinció cromosòmica, al sexe biològic, de la mateixa manera que tampoc es pot assenyalar el factor cultural com l’única causa. El fenotip és el resultat de la interacció entre genètica i ambient, s’han d’observar altres variables.

Quins són els errors més comuns que es cometen a l’hora d’entendre el sexe com a variable biològica?
En aquest sentit trobe quatre fal·làcies més o menys recurrents. Dos ja les hem comentades: buscar una resposta totalment afirmativa o totalment negativa a les diferències entre ambdós sexes en comptes de buscar els matisos, i assumir que totes les diferències tenen el seu origen en el sexe biològic. De fet, a banda de l’ambient, la genètica no és l’únic factor biològic que determina aquestes distincions sexuals, sinó que també hi influeixen l’epigenètica i les hormones. També seria un error considerar el sexe com una variable independent. Hi ha diferències que es mantenen amb els esteroides sexuals, així que si baixen els nivells de testosterona per envelliment o castració, desapareixen; l’animal continua sent mascle, però una altra variable ha determinat que en cert aspecte no siga diferent de la femella. Per últim, de vegades s’assumeix el sexe com la causa de diferències comportamentals o evolutives sense tindre suficient evidència.

En quina mesura cau la investigació en aquestes fal·làcies?
Més que la investigació, l’error el cometen els titulars que en resulten. El tractament d’aquesta mena de temes sol donar peu al sensacionalisme perquè no interessa publicar els resultats d’un estudi si es demostra que en cert aspecte som iguals o pareguts. El que ven és dir que les dones són de Venus i els homes, de Mart, encara que no siga veritat. Carla Sanchis, professora de l’UJI, ho explica molt bé posant com a exemple la repercussió mediàtica que va tindre l’article «Sex differences in the structural connectome of the human brain», de l’any 2014: analitzant la substància blanca de mascles i femelles, els investigadors observaren que en el cervell dels homes hi ha més connexions dins d’un mateix hemisferi, mentre que en les dones hi ha més connexions entre ambdós parts del cervell. Observacions purament estructurals. A partir d’aquest treball, la premsa va concloure que les dones eren més eficients fent certes tasques, com cantar, i els homes en altres de diferents, com llegir mapes. Tot això arran d’una investigació en la qual no es va estudiar ni el comportament ni cap altra cosa més enllà de la substància blanca! Els mitjans van traure les seues pròpies conclusions, que per descomptat eren falses, i això és el que al final va arribar a la gent.

Aquesta mena de conclusions semblen confondre el sexe biològic amb el gènere.
Sí, totalment. Si ja tens assumit que els homes són d’una manera i les dones d’una altra, et quedaràs amb les dades que més et convinguen. La variable de gènere és una cosa molt més complexa del que es podria pensar. Però tampoc pot assumir-se el contrari i no tindre en compte la diferència sexual. Un estudi sobre les addiccions, per exemple, ha aconseguit determinar la influència d’ambdues variables: generalment, l’addicció és més prevalent en homes que en dones, però en rates s’ha observat tot el contrari. El que passa és que socialment l’home té més accés a les drogues que la dona, així que en aquest cas el sexe femení seria un factor de vulnerabilitat, i el gènere femení, de protecció.

Quin perill pot suposar no tindre en compte aquestes variables?
En el cas dels models clínics, l’atac al cor n’és un bon exemple. Tradicionalment s’ha descrit el dolor en el braç com el símptoma típic dels infarts, però aquest és el símptoma típic dels homes! Les dones en tenen d’altres, i aquesta manca d’informació pot arribar a ser perillosa. De la mateixa manera, durant molts anys els assajos clínics es feien només amb homes perquè la variable de sexe no es considerava important, i clar, ara hi ha un percentatge de la població femenina que presenta molts més efectes adversos que els homes quan prenen aquests medicaments.

És comuna aquesta situació, que s’empren més mascles que femelles en els estudis?
Aquesta ha sigut sempre la tendència, encara que des de fa un any o dos els Instituts Nacionals de Salut dels EUA recomanen emprar els dos sexes. El que passa és que alguns projectes amb mascles i femelles es rebutgen per emprar massa animals. Aquesta contradicció ètica podria eliminar-se fent un pilot previ per observar si la variable de sexe és veritablement important o no en l’estudi, però incorporar l’altre sexe significaria doblar la necessitat de recursos, d’espai, d’experimentació… És complicat, però si et deixes la meitat de la mostra fora i no investigues el que està passant amb les femelles l’únic que pots aconseguir és perdre informació valuosa i desaprofitar els factors de protecció que fan que les dones siguen més resistents a algunes malalties que els homes, i a la inversa.

«Si et deixes la meitat de la mostra fora i no investigues el que està passant amb les femelles l’únic que pots aconseguir és perdre informació valuosa»

Però si en aquests estudis no es dóna importància a la variable de sexe, per què existeix la preferència per emprar mascles en comptes de femelles?
En investigació existeix el mite que les femelles són infinitament més variables que els mascles, i que per això els experiments han de fer-se en totes les fases del cicle hormonal. En realitat, dues metanàlisis dels anys 2014 i 2015 demostren que els mascles són hormonalment tan variables com les femelles. Evidentment el cicle menstrual afectarà si el que s’està mesurant és el comportament sexual, però més enllà d’això no és necessari tindre un grapat de grups de femelles per a cada estudi.

Així doncs, com s’ha d’afrontar aquesta situació des de la ciència?
El perill es troba en simplificar i pensar que una dona, pel fet de ser-ho, serà totalment igual a la dona que té al costat i totalment diferent de qualsevol home. Per una banda, cal tindre en compte totes les possibles circumstàncies que puguen afectar a cada cas, acompanyant la variable de sexe amb la consideració de la classe sociocultural del subjecte, la seua edat, el seu estatus econòmic… Aquestes variables poden arribar a ser determinants per entendre una malaltia. D’altra banda, s’ha d’entendre també que homes i dones poden arribar a ser molt semblants. Si representem les dades de dimorfisme sexual com distribucions emprant una campana de Gauss, encara que les mitjanes d’ambdós sexes siguen molt diferents es pot observar com ambdues campanes se superposen. Existeix doncs un percentatge de la població de dones molt semblant a la població d’homes o que inclús supera la mitjana masculina, i viceversa. No es pot perdre de vista aquesta variabilitat.