Entrevista a Isabel Fariñas

A Isabel Fariñas, la vocació per la biologia li ve de lluny. Amb tan sols 13 anys tenia clar que el seu futur es trobava dins d’un laboratori, lloc de treball que no ha abandonat des que va trepitjar-ne un per primera vegada. Temps després i titulada per la Universitat Autònoma de Barcelona, la professora Fariñas va enfocar la seua trajectòria professional cap a la neurobiologia, a hores d’ara la seua passió. Una disciplina que li va portar primer fins al madrileny Institut Ramón y Cajal i, que més endavant, li va obrir les portes de la Universitat de Califòrnia, a San Francisco (EUA). Ara, de nou a Espanya des de l’any 1998, dirigeix la Unitat de Neurobiologia Molecular de la Universitat de València liderant a més una investigació al voltant del potencial regeneratiu del cervell. Un estudi prometedor protagonitzat per uns personatges inesperats: els astròcits cerebrals.

Per què va decidir tornar a Espanya en comptes de continuar la seua carrera en San Francisco?

Vinc d’una generació que va viure com es construïa la ciència al nostre país i sabem que sempre ens ha ajudat el contribuent espanyol, així que vaig decidir que era hora de construir ací. Als Estats Units la ciència es fa molt bé, realment allí no som necessaris, així que el meu marit –també científic– i jo pensàrem que la nostra contribució ací seria més interessant. Per això també serveix la Universitat, perquè crec que cal apostar per les noves generacions. És una cosa que crec que avui dia socialment no s’acaba de comprendre bé però hem de posar de la nostra part per tirar endavant i tornar-li al país el que ens va donar.

«Pensaments, sentiments, records, personalitat… tot està en el nostre cervell. És l’essència del que som»

D’on li ve l’interés per la neurociència? Què té d’especial el cervell?

La matèria m’ha cridat l’atenció des de sempre. Crec que el nerviós és un sistema molt interessant i encara hi ha moltes qüestions per resoldre. És un gran problema per la ciència de la biologia, el com funciona el cervell, com es pot reparar… Pel que fa al cervell, és una gran incògnita i al mateix temps tot un repte. És l’essència del que som. Pensaments, sentiments, records, personalitat… tot està en el nostre cervell, sense ell no som nosaltres. Alhora, és tremendament complex i per tant molt interessant des del punt de vista biològic, encara que sempre està en l’aire això que es diu: «és possible que un cervell es comprenga a si mateixa?».

Quina línia d’investigació esteu seguint en aquests moments al laboratori?

Treballem amb cèl·lules mare neurals, unes cèl·lules del nostre cervell capaces de produir noves neurones al llarg de la nostra vida, cosa que durant molt de temps s’havia considerat antidogmàtica. Abans es pensava que el cervell naixia amb totes les neurones col·locades, i que els canvis que experimentava per adaptar-se a l’entorn afectaven tan sols a la manera en què les neurones es connectaven unes amb altres. Era el que anomenàvem plasticitat neural, que es pensava restringida a etapes molt primerenques del desenvolupament. Ara sabem que aquesta plasticitat es produeix al llarg de tota la nostra vida i que, a més d’aquests canvis en les connexions, el cervell adult també és capaç de produir neurones noves gràcies a aquestes cèl·lules mare neurals. Però a diferència dels vertebrats no mamífers, la resta tenim aquesta neurogènesi restringida a tan sols dues parts del cervell.

Quines són aquestes dues regions i de què s’encarreguen?

La primera és la zona subventricular. En ratolins és la regió més activa, i dóna lloc diàriament a milers de neurones que acaben formant part del bulb olfactiu, la primera estructura del sistema nerviós que processa la informació olfactiva. En un ratolí, el sentit de l’olfacte és essencial per a la seua supervivència, el seu comportament, el seu èxit reproductiu… així que existeix una pressió evolutiva molt forta. En els humans, però, aquestes noves neurones passen a conformar el bulb estriat, la zona que coordina el moviment, una regió comunament afectada de manera significativa per malalties neurodegeneratives com el Parkinson o el Huntington. El que encara no sabem és la relació que pot existir entre la neurogènesi adulta, les alteracions de les cèl·lules mare neurals i les patologies neurodegeneratives.

I la segona zona on es produeix la neurogènesi?

Es tracta de la regió subgranular de l’hipocamp, cabdal en molts processos d’aprenentatge i memòria. Es pensa que aquestes noves neurones podrien servir per a discriminar records passats d’experiències noves, però el seu valor adaptatiu encara no està clar. Sabem que l’abús d’alcohol i drogues i l’envelliment disminueixen aquesta neurogènesis, mentre que l’exercici físic i mental l’augmenten. També la potencia el consum d’antidepressius, la qual cosa podria explicar part dels seus efectes. De tota manera encara no sabem si aquesta neurogènesi ens fa millors, més llestos… però les coses que l’afavoreixen solen ser positives, i les que la debiliten, negatives.

Podria emprar-se la teràpia cel·lular per implantar aquestes noves neurones en zones del cervell on no poden generar-se?

La idea seria buscar una font cel·lular interessant per poder generar neurones en una placa de cultiu i trasplantar-les allà on s’hagen perdut per malaltia. Açò s’ha fet ja en el Parkinson, un exemple que il·lustra molt bé com funciona la teràpia cel·lular en el sistema nerviós i què significa tindre una font cel·lular adequada. En les seues primeres etapes, el Parkinson tan sols afecta les neurones dopaminèrgiques –les encarregades de generar dopamina–. Als anys vuitanta es van aconseguir implantar aquestes neurones provinents de fetus obtinguts de clíniques d’avortament amb èxit i de manera segura, però la tècnica era inviable: es necessitaven entre quatre i sis fetus per pacient, i es mesclaven neurones de diferents individus; la font cel·lular no era l’adequada. El problema es va resoldre amb el Levodopa, una pastilla capaç de potenciar la segregació de dopamina de les neurones que encara funcionen. Però el Parkinson evoluciona, la mort de neurones no s’atura, i si pensem en l’Alzheimer, les neurones es moren en múltiples zones cerebrals.

És ací on entren en joc els astròcits…

Exacte.

Què són exactament?

Els astròcits són cèl·lules que anomenem d’acompanyament i suport. Mentre les neurones s’encarreguen de «pensar», els astròcits s’ocupen del manteniment del sistema nerviós: reciclar neurotransmissors, reposar ions, recobrir els vasos sanguinis… Tenen forma estrellada i unes ramificacions que ho rodegen pràcticament tot. Hi ha moltíssims, i per tot el cervell, on es troben en una proporció de deu a una per cadascuna de les nostres neurones.

Quines particularitats els tornen tan interessants en matèria de medicina neuroregenerativa?

En els últims anys hem après que les neurones que es trasplanten directament al cervell no s’integren en els seus circuits. En canvi, sabem que les neurones que es produeixen per neurogènesi sí que saben incorporar-se a la xarxa neuronal. La mala notícia és que les cèl·lules mare que les generen tan sols es troben en dos llocs del cervell. Què és el que passa? Totes les cèl·lules del nostre cos estan relacionades unes amb altres, es podria establir una mena de genealogia cel·lular a partir del zigot. Seguint aquestes relacions de parentiu, sabem que les cèl·lules mare neurals estan emparentades amb els astròcits cerebrals: un astròcit, abans de ser-ho, ha sigut cèl·lula mare neural durant el desenvolupament fetal. En aquesta línia i gràcies a les aportacions iniciades per Shinya Yamanaka [Japó, 1962. Professor de la Universitat de Kyoto guardonat amb el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia de l’any 2012 per descobrir la reprogramació de cèl·lules adultes], també sabem que podem «reprogramar» cèl·lules in vivo i portar-les a etapes prèvies del seu llinatge. Llavors, si tenim astròcits per tot el cervell, podem pensar a determinar les zones afectades per una malaltia degenerativa, reprogramar parcialment els astròcits que allí es troben per aconseguir que tornen a ser cèl·lules mare neurals i generar així noves neurones funcionals capaces, ara sí, d’integrar-se en els circuits neuronals.

«No dissenyem cap experiment pensant a fer el gran descobriment del segle. Hi ha coses que són a llarg termini, que necessiten temps»

Com afectaria aquesta reprogramació d’astròcits al medi neuronal? Perquè s’estarien eliminant els cossos encarregats del seu manteniment…

És una bona pregunta, perquè potser podríem esgotar el que alhora necessitem. El que passa és que hi ha molts més astròcits que neurones, que no sabem exactament si els necessitem a tots, i que, encara que podem convertir-los directament en neurona, el que ens interessa és tornar-los a l’etapa de cèl·lula mare neural perquè són capaces de proliferar i, al mateix temps, produir noves neurones. Avui dia, açò s’està provant en animals d’experimentació, però encara queda molt a comprendre. Sobre el paper, la idea sembla factible. Potser funcione, o potser no.

Posem-nos en el pitjor dels casos, que els astròcits no siguen útils, tal com planeja el seu grup de treball, per tractar les malalties neurodegeneratives. On aniria a parar doncs tot el seu esforç?

Si açò no funciona, no haurem perdut res, per descomptat. No dissenyem cap experiment pensant a fer el gran descobriment del segle. Ni tan sols Shinya Yamanaka s’esperava obtenir el Premi Nobel amb els seus estudis sobre cèl·lules mare. Nosaltres podem mirar molt lluny perquè ens recolzem en els muscles d’aquells que ens van precedir, com si alçàrem la vista a muscles de gegants, però no hi ha res que passe de la nit al dia. Hi ha coses que són a llarg termini, que necessiten temps, perquè fer ciència no és fàcil. La investigació oncològica n’és un bon exemple: està en l’ordre del dia, ha avançat moltíssim i compta amb una demanda social importantíssima, però no es pot aconseguir la cura del càncer invertint en ella durant tan sols un any. Són problemes tremendament complexos que necessiten, a banda de recursos, temps.

D’on prové doncs aquesta pressió temporal?

Les inversions a curt termini interessen als polítics perquè estan acostumats a funcionar en períodes de quatre anys. Més enllà d’això, no els convé, però hi ha coses que s’han de construir a poc a poc. Jo sempre ho compare amb l’educació: els resultats de l’estudi no són palpables d’un dia a un altre, però l’esforç i la inversió, la constància, és el que després t’assegura el futur. La qüestió és, què vols deixar per a les generacions que venen? En aquest sentit crec que s’està enganyant a la gent. Estem posant l’èmfasi en coses molt immediates sense adonar-nos com aquesta visió menyscaba les nostres possibilitats reals de futur, les de futur a llarg termini, les importants, tot allò que deixarem als nostres fills. Però clar, aquesta manera de treballar va en contra del tempo polític, que prefereix un rendiment que lluïsca, imatges immediates que puguen aconseguir vots. Des del meu punt de vista és una irresponsabilitat.

Podrien els vostres companys i vosté concloure aquesta investigació en els temps que proposa la política?

No, en absolut. Aquesta visió és absolutament irresponsable i dolorosa.