«Un consell per als joves:
si n’estàs segur, defensa la teva postura.»
Cecilia Payne
A la memòria d’una altra Cecília, Cecília Cabré
No enyoro el caldo de la iaia Cecília. No en sabia fer, ella. Tampoc sabia llegir. El seu posat de llesta li va obrir moltes portes, totes les que se li podien obrir a una senyora nascuda amb el segle. Perquè sabia fingir. Enyoro el seu posat digne, asseguda fullejant una revista, fins i tot movia els llavis i aclucava una mica els ulls i dedicava uns minuts a cada pàgina, tot i que amb prou feines aconseguia llegir-ne els titulars. Amb el que tenia, va fer tot el que va poder. Uns neixen amb estrella i uns altres amb esquella, afirmava quan se li lloaven les virtuts, reals o fingides. I em penso que ella es considerava una dona amb estrella, tot i que la majoria ho interpretessin, quan ho deia, com un plany per l’esquella, la d’haver nascut dona el 1900.
Va viure amb el segle, la Cecília, i va mirar sempre amunt, cap al futur. Quan vaig entrar a la universitat, em demanava, ja feta un cromo, a la residència: explica-m’ho tot. Asseguda amb la manta cobrint-li aquelles cames llargues que sempre van dur pantalons, encongida però amb la mirada inquieta rere les ulleres, m’escoltava com si el que jo digués fos aigua fresca i ella vingués assedegada de travessar un desert. Un desert de gairebé un segle, iaia, vas travessar sense aigua.
Fa més de vint anys que és morta, la iaia. La mare en té les cendres a casa i de tant en tant somica: què n’hem de fer, de la mama? I mon germà i jo li diem que l’enviï amunt, cap on mirava sempre ella, la dona amb estrella que tothom creia que era estella. I riem i estic segura que d’alguna manera la iaia també riu, sigui on sigui. Sigui on sigui, però jo la tinc a l’espai. Ben amunt.
Quan érem petits, la iaia sempre deia que s’havia precipitat en néixer. Ens envejava, sobretot a mi. En tornar d’escola, sempre em preguntava què havia après i m’insistia perquè en tragués profit, dels estudis. Tu que pots, deia. Aquell tu-que-pots era com una llosa, la meva esquella.
«Sempre va davant del vent, la Cecília!»: era la frase de l’avi, que va morir molt abans que ella i jo m’afiguro que se’n va anar cansat d’empaitar-la, perquè ella sempre tenia un peu al carrer, sempre a punt per ajudar, sobretot a les dones. Hem de fer pinya, deia, totes nosaltres hem de fer pinya.
La Cecilia va néixer amb el segle. Als quatre anys, se li va morir el pare, i la mare va pujar els fills tota sola. La nena va anar a l’escola perquè l’Emma, sa mare, de seguida va veure que era llesta. A primers de segle, a Anglaterra, les noies com a molt estudiaven botànica. La Cecilia va anar a una escola femenina de Cambridge àvida de saber. Li interessaven la física i la química i n’aprenia d’amagat amb els llibres dels seus germans. Era el mateix Cambridge on uns anys després Virginia Woolf faria les seves conferències d’Una cambra pròpia. El món acadèmic era masculí pels quatre costats.
—Hem de fer pinya. Totes nosaltres. Juntes.
Encara ho deia quan ja no tocava ni quarts ni hores. Recargolada a la butaca, mans ossudes i fredes, mirada tan viva com sempre, barbeta alçada.
—Aquí tot som dones.
La iaia parlava com si ella també treballés a la residència, com si fos una més de les cuidadores, de les infermeres, les metgesses, les cuineres… Sí, tot eren dones, tenia raó. Li impressionaven les dones amb bata blanca, se les mirava amb respecte, veneració. L’hàbit les feia llestes, per a ella.
—El sopar, Cecília! Compte, que la sopa crema una mica, eh. —Entre la infermera i jo la col·locàvem a la cadira, li instal·làvem la safata de rodes davant i li posàvem un pitet gros perquè no es taqués la camisa.— Avui estàs ben acompanyada, eh.
—És la meva neta. Estudia a la universitat. —Se’m penjava a la solapa com una medalla.
—Va, iaia, la sopa.
—Per a les velles, sopa d’estrelles. —I reia i mirava amunt, cap al cel, per la finestra de l’habitació 19.
Es deia Cecilia qui va saber de què estaven fetes les estrelles l’any 1925. Era una dona, van trigar a creure-se-la. Havia viatjat d’Anglaterra als Estats Units per tenir l’oportunitat que li negaren a Europa: un títol universitari. Es va doctorar en astronomia al Radcliffe College amb la tesi Atmosferes estel·lars, una contribució a l’estudi d’observació de les altes temperatures a les capes inverses de les estrelles, en la qual descobria que les estrelles estaven fetes principalment d’hidrogen i heli. No se la van prendre seriosament. Perquè era una dona. La Cecilia va fer silenci, va cedir, no va defensar la seva postura, tot i estar-ne segura. I amb el temps, li van donar la raó.
—Un dia em donareu la raó.
La iaia s’enfadava quan la mare i jo rèiem amb les seves afirmacions feministes. Dreta, al mig de la cuina, amb els seus pantalons foscos, la camisa per dins, els cabells curts, les ulleres de pasta i el bastó. Sense joies ni maquillatge.
—Iaia, tu volies ser un home? —li va preguntar un cop mon germà.
—No. Jo volia ser una dona, però tenint tot el que pot tenir un home.
El descobriment de la Cecilia va ser importantíssim, amb ella va néixer l’astrofísica. Fins al 1938 no li van donar el títol d’astrònoma i fins al 1956 no va ser oficialment professora associada a Harvard, on va acabar dirigint un departament. La primera dona professora universitària, la primera dona cap de departament. Sempre hi ha una primera dona. I després sempre s’oblida. Cecilia Payne.
—I les canes, iaia?, si te les tenyissis semblaries més jove.
—I per què he de voler semblar més jove? M’ha costat molt arribar fins aquí.
La iaia em tallava les ungles dels peus, totes dues assegudes al balcó de casa seva. Casa seva. Quan va enviudar, un cop païda la primera tristesa, va reviure.
Miro l’escampall d’ungles a terra.
—Semblen llunes.
Ja fosqueja. Llegeixo mentre ella em passa la llima.
—Només n’hi ha una.
La Cecília mira amunt i no veig la iaia, hi veig una dona que hauria pogut ser el que volgués.
—Estudia, reina, estudia.
La Cecilia va ser una de les dones «computadores» de l’Observatori de la Universitat de Harvard. Dones a l’ombra. Dones eclipsades. Dones que tampoc són com les altres dones, però que fora de l’observatori s’espera que ho siguin. Ser qui no ets i no poder ser qui ets. Dones oblidades. La història recorda el que van fer, no qui ho va fer.
—Per molt que bufi el vent, no s’apaguen les estrelles.
La iaia es calma quan li llegeixo llibres. Ara les llibreries van plenes d’històries de dones que van fer història. Li llegeixo biografies de dones sàvies, valentes, avançades.
—Totes ho som, si podem.
—I si no podem?
—Ho intentem.
Ho intentem. La Cecília ho va intentar tota la vida, amb el que tenia. La seva força, aquell vent que ella aconseguia avançar.
El seu funeral va fer l’església petita. Tantes dones agraïdes a la senyora Cecília. Tantes dones desconegudes parlant de la meva àvia, cada història un àtom de la inabastable Cecília. Cecília infinita.
La Cecilia Payne es va morir el 1979. A la Cecília encara li quedaven vint anys de vida. Se’n va anar amb el segle. Els últims trenta, vídua, va ser la Cecília que volia ser, fins que va perdre el voler. Va ser feminista sense dir-ho. Va ser activista sense saber-ho. Les seves sentències eren molt més efectives que les pancartes. Ella no deia, feia. «Què hauria fet si hagués sabut llegir?», em va preguntar un dia mon germà, tots dos drets davant de l’urna, a casa la mare.
—Hauria sigut astrònoma. Hauria descobert de què estan fetes les estrelles. Hauria fet història.
La mare se’ns atansa i riu. Passa un drap per damunt de l’urna, que quedi lluenta:
—Amb l’artrosi, deia que veia les estrelles!
La iaia Cecília mirant les estrelles. El vent que bufa i no les apaga. I ella anant davant del vent. Porro, api, pastanaga, xirivia, nap i una carcassa de pollastre. El pis fa olor de caldo i recordo la iaia que no cuinava. Sempre tinc pasta d’estrelles al rebost. Cinc minuts i són cuites. Per a les velles, caldo d’estrelles.
Si haguessis sabut llegir, àvia estrella, sabries que hi va haver una altra Cecilia, sense accent però amb més sort. Que la vida de Cecilia Payne va ser una vida afortunada, si la comparem amb la teva. I no va ser una vida afortunada. Ella també mirava amunt, però va tenir totes les eines per fer-ho.
Si no podem, ho intentem. No era un posat de llesta, el teu. Era intentar-ho infinites vegades.
Infinita Cecília.
Infinites Cecílies.
